Els ximpanzés de Westminster

El quadre de la Cambra dels Comuns abarrotada de ximpanzés actuant com diputats es va vendre dijous per 11 milions d’euros a la galeria londinenca Sotheby’s. El catàleg de la cèlebre casa de subhastes ressaltava que la pintura de dimensions considerables és una visió premonitòria de la cada vegada més tumultuosa política al Regne Unit contemporani. La pintura a l’oli és de l’artista Banksy, un enigmàtic pseudònim que representa un o dos artistes que representen un col·lectiu que es va iniciar en els grafits a començaments de segle. El preu de sortida era d’uns 2 milions d’euros i en poc menys de mitja hora es va rematar per 11 milions. El quadre va ser pintat l’any 2009, 10 anys abans que la política del país arribés a la situació caòtica en què es troba degut a la gestió del Brexit, que ha costat el càrrec a dos primers ministres. L’actual, Boris Johnson, travessa una situació molt delicada després d’haver estat desautoritzat pel Tribunal Suprem, haver perdut sis votacions als Comuns i haver enganyat la reina demanant-li que li autoritzés tancar el Parlament cinc setmanes sense motius raonables.

Els ximpanzés de Westminster, si se’m permet la metàfora, són una visió artística, exagerada, del descrèdit dels polítics, no de la política, davant dels ciutadans. He passat moltes hores veient en directe les sessions de la Cambra dels Comuns d’ençà del començament de la crisi que va situar Boris Johnson al front del Partit Conservador i del govern. Les sessions al Parlament britànic sempre han estat sorolloses, desordenades i divertides. Ho eren encara més quan ni la ràdio ni la televisió no ho divulgaven al gran públic. El privilegi de l’espectacle era per als convidats i per als periodistes que hi anàvem un parell de cops a la setmana per seguir les preguntes al primer ministre. Eren exercicis dialèctics, aspres i políticament punyents entre el govern i el líder de l’oposició. Mai faltaven la ironia i una certa teatralitat. Però el que s’ha vist en la política britànica darrerament ha estat un trencament de les regles de joc basades en la veritat compartida dels fets. No es van estalviar les mentides gruixudes durant la campanya del Brexit ni tampoc es va tenir en compte la ponderació a l’hora de prendre una decisió que dividia el país, introduïa l’odi entre els brexiters i els remainers i, per damunt de tot, establia una pugna política entre el govern i el Parlament.

Boris Johnson ambicionava ser primer ministre pensant que la intel·ligència, l’educació, l’experiència com a alcalde de Londres i la seva admiració per Winston Churchill li permetrien precipitar un Brexit sense acord. El que no pensava és que el Parlament no el seguiria, tant des de l’oposició com des de les seves pròpies files, 21 diputats, que han creuat la sala i han votat amb els laboristes. En un règim construït sobre la democràcia representativa des de fa segles ha estat impossible que el primer ministre dominés el Parlament amb l’argument que un referèndum havia decidit marxar de la Unió Europea. És probable que Johnson aconsegueixi la sortida encara que sigui sense un pacte. El que no ha pogut és imposar-se sobre el Parlament, que d’una manera o d’una altra trobarà el moment per fer valdre la seva força.

El que passa a la Gran Bretanya i el que es viu als Estats Units no són, al meu parer, singularitats de dos personatges com ara Boris Johnson i Donald Trump sinó símptomes de la radicalització de la política en les dues democràcies més sòlides i més llargament exercides. Les formes i el fons de la política de Donald Trump s’aparten de la tradició dels presidents nord-americans. Boris Johnson segurament és massa llest i pensa que pot enganyar els que li discuteixen des de les institucions i la racionalitat. Però Donald Trump potser és massa talòs per jugar amb la política amb l’autoritarisme d’uns tuits matiners que molt sovint ha de rectificar i que no són fruit d’accions de govern pensades i debatudes amb els seus principals col·laboradors. Els dos tenen una visió d’un nacionalisme d’estat que és inquietant per a l’estabilitat internacional. Trump va dir a l’Assemblea General de l’ONU que contra el globalisme ell hi posava el patriotisme. El lema de “posar Amèrica primer” ha portat a trencar molts compromisos internacionals, des dels acords sobre el clima de París fins a revisar de forma unilateral les lleis internacionals del comerç. El dret perd força en l’àmbit de les democràcies liberals que estan encara liderades pels Estats Units. Les mentides i les trampes a l’hora d’executar el Brexit van també en la línia d’un complex de superioritat britànic que ara no existeix.

10 comentarios

  10 comments for “Els ximpanzés de Westminster

  1. R
    12/10/2019 at 15:32

    Una guerra comercial, un proteccionismo en un mundo tan interrelacionado, NO beneficia a nadie, todos lo sabían hace decenas de años aunque se afirme hoy…es lo de siempre es la utilización de globos sonda,faroles, palo y zanahoria como fachada, en realidad ambos paises tienen muy bien estudiado la teoría de juegos. La geoeconomía es mucho mas complicada que los simples titulares de prensa que proporcionan algunos políticos para ir ganando tiempo.

  2. dogbert
    07/10/2019 at 23:48

    El partido de la abstenciom con mas del cuarenta y cinco por ciento del censo ha ganado las elecciones en Portugal.
    El sistema hace aguas (mayores) por todas partes.

    Mas cerquita pero con el sistema tambien petado, hoy se ha perpetrado en el Parlament un espectaculo denigrante. Una supuesta mocion de censura presentada por inutiles a otro inutil.

    He votado en todas (todas) las convocatorias electorales, el 10 de noviembre no ire a votar en una actitud de abstencion activa.

    Les seguire pagando la fiestas porque no tengo mas remedio, pero no pienso colaborar en esta patochada en la que se ha convertido la politica de este pais.

    • R2
      08/10/2019 at 20:03

      y espera que en 2020, no tenganos un escenario coyote, el FMI, ya dice que si, sigue el proteccionismo vamos de cabeza a la recesion, cuestion que Bernake ya pronostico hace dos años

  3. Àfrica
    07/10/2019 at 19:16

    El quadre en qüestió es podria aplicar , dissortadament, a molts parlaments.
    Hi faltaria, potser, els ciutadans pintats com a borregos ( que és per el que ens tenen..)

  4. R2
    07/10/2019 at 18:27

    Vendido en subata por 9,8 millones de libras (11 millones de euros) creo que el grupo Banksy destinara el dinero para comprar un barco para trasladar a refugiados

  5. Albert.
    07/10/2019 at 08:04

    Sr. Foix : Estic d’acord amb tot el seu talentut i ben exposat article d’avui.
    Penso que la política es molt necesaria, per posar en evidencia quins polítics son …ABELS i quins altres polítics son el CAINS.

    Actualment vivim la epoca dels CAINS, embusteros, cobdiciosos, corrupters, corrruptors, provocadors i artifexs de desequilibris económics, socials i de guerres artificials, asassinats i crueltat, incluides violacions de totes clases, tant de drets com socials i sexuals, de tot, ect.

    No more comment. Per els bons entenedors i entenedores.

  6. dogbert
    07/10/2019 at 00:13

    Desde Velazquez no se ha visto una precision pictorica tan sublime y que capte la realidad de manera tan certera. Una clase politica tomada por macacos que contribuyen a que la democracia este en caida libre.
    Banksy es un campeon del sarcasmo global en el que estamos.

  7. Santiago Casan Cava
    06/10/2019 at 23:20

    L’avantatge de la política nordamericana és que els Presidents tenen data de caducitat…

    • Àfrica
      07/10/2019 at 19:14

      Cert!

  8. isabel perez sanchez
    06/10/2019 at 21:12

    bona nit, Senyor Foix : Vostè te molta raò. els polìtics, que no la política ha agafat una deriva inquietan. gracies per el seu escrit.

Comments are closed.