L’audàcia de la mentida

El periodisme viu la transformació més profunda des que es convertí en un element essencial pel bon funcionament de les societats democràtiques. No està en crisi el periodisme sinó la seva gestió en temps en què els canvis tecnològics han creat noves actituds en els lectors i les audiències. Abans el periodisme era el camp delimitat d’un grup petit de persones que eren els preceptors i prescriptors de la informació i l’opinió. Avui tothom opina de tot, a qualsevol hora, a tot arreu, a temps real, fins i tot abans que passin les coses.

El que ha ocorregut és que hi ha hagut una revolució en el món de la comunicació, més profunda al meu entendre que l’invent de la impremta al segle xv per Gutenberg. A partir de llavors els llibres no s’havien d’escriure a mà, els copistes van anar desapareixent i es va produir una revolució del coneixement amb una gran explosió cultural que es manifestà en primer lloc en la traducció de la Bíblia i els clàssics. Cada invent que canvia l’accés de més persones a l’àmbit de la informació, produeix una gran sacsejada cultural i política.

El diari és encara avui el mitjà que té més influència en la societat, encara que hagi perdut vendes i publicitat en xifres espectaculars. Però, a part dels diaris, hi ha els nous instruments de comunicació personals i col·lectius que alimenten el consum de notícies i opinions amb més rapidesa, molt menys costos, amb la capacitat d’arribar en temps real a qualsevol indret del planeta. Aquesta és la revolució que ha canviat el panorama del periodisme mundial i que té com a principal instrument Internet.

Els grans imperis periodístics s’han hagut de reinventar. En aquesta reinvenció alguns han caigut pel camí i d’altres mantenen la marca adaptant-se a les noves circumstàncies. Se serveixen del valor i credibilitat que pugui tenir un mitjà per transformar notícies que eren elaborades pel paper i ara són distribuïdes per les noves plataformes audiovisuals i les xarxes socials.

Un element que pot garantir la continuïtat d’un mitjà és el bon periodisme que, de ben segur, no desapareixerà mai perquè sempre hi haurà coses per explicar, si es té en compte que la feina principal d’un informador no és altra que construir un relat sobre les coses que passen.

L’exemple del New York Times és molt revelador. Ha triplicat les subscripcions en paper i en els formats des que Trump és president, perquè ha fet un periodisme que s’ha enfrontat amb Trump que acusava els mitjans més prestigiosos i que més l’atacaven de fabricar fake news, les famoses notícies falses. L’opinió pública sap trobar la veritat dels fets encara que els poders polítics o econòmics vulguin alterar la realitat. Per aquesta raó el periodisme no està en crisi i no ho ha estat mai.
Hi ha estudis que afirmen que la meitat de les informacions que surten als mitjans són falses, mitges veritats o mentides volgudament elaborades. El gran problema que tenim avui, no tan sols el periodisme, sinó la societat en general, és que la mentida circula sense demanar permís a ningú i condiciona les ments i les actituds de milions de persones que debaten sobre fets no comprovats.

La mentida o les fake news han condicionat les eleccions nord-americanes, han influït en els resultats del Brexit i les darreres eleccions que han confirmat la sortida del Regne Unit de la Unió Europea. Les notícies falses han decantat molts processos electorals en societats democràtiques a favor de països estrangers, lobbies de tota mena i interessos de procedència desconeguda per l’opinió pública.

El gran desafiament del periodisme dels pròxims temps és que sigui fiable, que les coses que expliqui siguin certes, veraces, que es puguin contrastar, que te’n puguis fiar. Hem vist com s’han construït grans debats polítics o socials sobre mentides. Aquesta és l’autèntica crisi del periodisme. No es tracta del suport en paper o digital, sinó si el periodisme és capaç de transmetre la realitat amb tota la versemblança possible. Quan Donald Trump pren possessió com a president el gener de 2017 hi ha dues imatges paral·leles a les televisions: la cerimònia inaugural de Trump i la d’Obama el 2009. La diferència de concurrència a favor del president demòcrata era evident però des de la flamant nova Casa Blanca es va dir que Trump havia guanyat. La seva primera cap de premsa, de les moltes que ha tingut, es va despatxar dient que era un fet alternatiu quan es tractava d’una valoració falsa al no coincidir amb els fets. Una mentida que tothom podia comprovar. Però l’efecte més pertorbador de les fake news és la seva repetició desafiant l’evidència de la veritat.

Això és un greu problema, no pel periodisme, sinó per la societat, per la política, per l’economia, per la família. Això qui ho ha fet? Diguem-ne que el mal ús o l’ús indiscriminat de les tecnologies. És a dir, quan et poses a les xarxes i no dones la cara, estàs amb un pseudònim i l’anonimat, pots dir el que vulguis sobre qui vulguis. Jo, a molts d’ells, no a tothom, els contesto: «li agrairia que revelés la seva identitat, perquè no sé qui és vostè, ni a qui m’adreço». L’anonimat fomenta la possibilitat de dir mentides.

Tinc la teoria que el periodisme és l’esborrany de la història. El periodista fa la crònica dels fets, però després ve l’historiador que veu allò que el periodista no ha vist. Recordo en una de les guerres que he cobert, la guerra entre Iraq i Iran a finals dels anys vuitanta, que vaig coincidir amb un gran periodista espanyol, Manu Leguineche, que traspassà el 2014. Jo estava molt commogut per les desgràcies que veia al front i li vaig dir a Manu: «No puc més». Em va respondre: «Tu explica el que veus que la història ja dirà el que ha passat».

El periodista no pot pretendre tenir l’última paraula, la realitat és molt més complexa i polièdrica. Per exemple, Francesc Cambó va escriure les memòries, crec l’any 1940, però hi havia molts silencis i moltes absències. Què ha passat? Encara, molts anys després, s’estan escrivint llibres sobre les coses que en Cambó no deia. Un és amo i senyor d’explicar el que li sembli sobre la pròpia biografia, però no és amo i senyor perquè després la història ho interpretarà com vulgui, agafant una crònica, un article, una crítica, una entrevista que li van fer en una ràdio o televisió. Vicens Vives deia: «La història no es fa sinó que es refà».

Del que hem viscut en el nostre país en els últims anys, ara tenim una pinzellada, però sobre això s’escriuran molts llibres, molts més dels que ja s’han escrit, perquè es voldrà saber el que ha passat amb totes les seves complexitats.Els mitjans de comunicació públics o privats no són màquines perfectes. Penso que els mitjans públics han d’existir per tal que la ciutadania tingui una informació completa i veraç de les coses. Per això han de ser plurals, en el sentit de reflectir els punts de vista diversos. És aviat per fer un judici sobre els mitjans audiovisuals públics a Catalunya i a Espanya en els últims trenta anys però m’atreveixo a afirmar que els factors de biaix polític han passat per damunt dels criteris professionals de pluralitat. Penso que una societat oberta i democràtica necessita informació que tingui caràcter de servei públic. Els matisos permeten veure millor les complexitats d’una societat.

Els populismes neixen entre altres raons perquè els missatges són molt simples, en blanc i negre, sense explicar el context ni les circumstàncies històriques. Quan Trump guanyà les eleccions, l’endemà, el Washington Post li preguntà: «Vostè ha dit moltes mentides», i ell hi respongué: «Sí, però he guanyat». Quan a Nigel Farage, després del Brexit, li diuen: «Vostè ha dit aquesta i aquesta mentida», contesta: «Han estat errors». Això és d’una gravetat extrema per la convivència perquè desvirtua la veritat i el paper que tenim els mitjans. De vegades els periodistes hem de ser més valents, no per anar a favor o en contra de ningú, sinó per facilitar elements suficients perquè la societat pugui treure les seves pròpies conclusions una vegada coneguts els fets. Un exdirector del The Times de Londres em deia tot dinant fa uns anys que: «Un bon periodista ha d’estar obert a tots els punts de vista la qual cosa no significa que sigui indiferent a totes les actituds».

Penso que la paraula està en crisi perquè s’abusa d’ella oblidant el seu sentit més genuí. Si un ximple o un autoritari aconseguís fer-se amb eslògans propagandístics alterant el sentit de les paraules acabaríem perdent la llibertat. François Mitterrand, un home que sabia navegar en les aigües brutes de la gestió de la vida pública, deia que: «En política, com en l’amor, les paraules tenen sovint més pes que les coses». La salvació i la convivència, en aquest món de cultura ràpida i d’expressions telegràfiques, ens vindrà per l’escriptura i pel llenguatge com a eines per poder exercitar la crítica.

George Steiner, un dels pensadors contemporanis més aguts, traspassat recentment, deia que la seva oració matinal citant al mestre de l’hassidisme, Baal Shem Tov, era que la veritat sempre és a l’exili. I jo hi afegeixo que cal cercar-la perquè sovint és ofegada per la mentida o per les mitges veritats.

Publicat a la Revista RE, de pensament i opinió, l’abril de 2020