L’audàcia de la mentida

Molts debats sobre l’actualitat politica i social es construeixen sobre fets no verificats i, per tant, són debats insolvents i incerts.

El periodisme viu la transformació més profunda des que es convertí en un element essencial pel bon funcionament de les societats democràtiques. No està en crisi el periodisme sinó la seva gestió en temps en què els canvis tecnològics han creat noves actituds en els lectors i les audiències. Abans el periodisme era el camp delimitat d’un grup petit de persones que eren els preceptors i prescriptors de la informació i l’opinió. Avui tothom opina de tot, a qualsevol hora, a tot arreu, a temps real, fins i tot abans que passin les coses.

El que ha ocorregut és que hi ha hagut una revolució en el món de la comunicació, més profunda al meu entendre que l’invent de la impremta al segle xv per Gutenberg. A partir de llavors els llibres no s’havien d’escriure a mà, els copistes van anar desapareixent i es va produir una revolució del coneixement amb una gran explosió cultural que es manifestà en primer lloc en la traducció de la Bíblia i els clàssics. Cada invent que canvia l’accés de més persones a l’àmbit de la informació, produeix una gran sacsejada cultural i política.

El diari és encara avui el mitjà que té més influència en la societat, encara que hagi perdut vendes i publicitat en xifres espectaculars. Però, a part dels diaris, hi ha els nous instruments de comunicació personals i col·lectius que alimenten el consum de notícies i opinions amb més rapidesa, molt menys costos, amb la capacitat d’arribar en temps real a qualsevol indret del planeta. Aquesta és la revolució que ha canviat el panorama del periodisme mundial i que té com a principal instrument Internet.

Els grans imperis periodístics s’han hagut de reinventar. En aquesta reinvenció alguns han caigut pel camí i d’altres mantenen la marca adaptant-se a les noves circumstàncies. Se serveixen del valor i credibilitat que pugui tenir un mitjà per transformar notícies que eren elaborades pel paper i ara són distribuïdes per les noves plataformes audiovisuals i les xarxes socials.

Un element que pot garantir la continuïtat d’un mitjà és el bon periodisme que, de ben segur, no desapareixerà mai perquè sempre hi haurà coses per explicar, si es té en compte que la feina principal d’un informador no és altra que construir un relat sobre les coses que passen.

L’exemple del New York Times és molt revelador. Ha triplicat les subscripcions en paper i en els formats des que Trump és president, perquè ha fet un periodisme que s’ha enfrontat amb Trump que acusava els mitjans més prestigiosos i que més l’atacaven de fabricar fake news, les famoses notícies falses. L’opinió pública sap trobar la veritat dels fets encara que els poders polítics o econòmics vulguin alterar la realitat. Per aquesta raó el periodisme no està en crisi i no ho ha estat mai.
Hi ha estudis que afirmen que la meitat de les informacions que surten als mitjans són falses, mitges veritats o mentides volgudament elaborades. El gran problema que tenim avui, no tan sols el periodisme, sinó la societat en general, és que la mentida circula sense demanar permís a ningú i condiciona les ments i les actituds de milions de persones que debaten sobre fets no comprovats.

La mentida o les fake news han condicionat les eleccions nord-americanes, han influït en els resultats del Brexit i les darreres eleccions que han confirmat la sortida del Regne Unit de la Unió Europea. Les notícies falses han decantat molts processos electorals en societats democràtiques a favor de països estrangers, lobbies de tota mena i interessos de procedència desconeguda per l’opinió pública.

El gran desafiament del periodisme dels pròxims temps és que sigui fiable, que les coses que expliqui siguin certes, veraces, que es puguin contrastar, que te’n puguis fiar. Hem vist com s’han construït grans debats polítics o socials sobre mentides. Aquesta és l’autèntica crisi del periodisme. No es tracta del suport en paper o digital, sinó si el periodisme és capaç de transmetre la realitat amb tota la versemblança possible. Quan Donald Trump pren possessió com a president el gener de 2017 hi ha dues imatges paral·leles a les televisions: la cerimònia inaugural de Trump i la d’Obama el 2009. La diferència de concurrència a favor del president demòcrata era evident però des de la flamant nova Casa Blanca es va dir que Trump havia guanyat. La seva primera cap de premsa, de les moltes que ha tingut, es va despatxar dient que era un fet alternatiu quan es tractava d’una valoració falsa al no coincidir amb els fets. Una mentida que tothom podia comprovar. Però l’efecte més pertorbador de les fake news és la seva repetició desafiant l’evidència de la veritat.

Això és un greu problema, no pel periodisme, sinó per la societat, per la política, per l’economia, per la família. Això qui ho ha fet? Diguem-ne que el mal ús o l’ús indiscriminat de les tecnologies. És a dir, quan et poses a les xarxes i no dones la cara, estàs amb un pseudònim i l’anonimat, pots dir el que vulguis sobre qui vulguis. Jo, a molts d’ells, no a tothom, els contesto: «li agrairia que revelés la seva identitat, perquè no sé qui és vostè, ni a qui m’adreço». L’anonimat fomenta la possibilitat de dir mentides.

Tinc la teoria que el periodisme és l’esborrany de la història. El periodista fa la crònica dels fets, però després ve l’historiador que veu allò que el periodista no ha vist. Recordo en una de les guerres que he cobert, la guerra entre Iraq i Iran a finals dels anys vuitanta, que vaig coincidir amb un gran periodista espanyol, Manu Leguineche, que traspassà el 2014. Jo estava molt commogut per les desgràcies que veia al front i li vaig dir a Manu: «No puc més». Em va respondre: «Tu explica el que veus que la història ja dirà el que ha passat».

El periodista no pot pretendre tenir l’última paraula, la realitat és molt més complexa i polièdrica. Per exemple, Francesc Cambó va escriure les memòries, crec l’any 1940, però hi havia molts silencis i moltes absències. Què ha passat? Encara, molts anys després, s’estan escrivint llibres sobre les coses que en Cambó no deia. Un és amo i senyor d’explicar el que li sembli sobre la pròpia biografia, però no és amo i senyor perquè després la història ho interpretarà com vulgui, agafant una crònica, un article, una crítica, una entrevista que li van fer en una ràdio o televisió. Vicens Vives deia: «La història no es fa sinó que es refà».

Del que hem viscut en el nostre país en els últims anys, ara tenim una pinzellada, però sobre això s’escriuran molts llibres, molts més dels que ja s’han escrit, perquè es voldrà saber el que ha passat amb totes les seves complexitats.Els mitjans de comunicació públics o privats no són màquines perfectes. Penso que els mitjans públics han d’existir per tal que la ciutadania tingui una informació completa i veraç de les coses. Per això han de ser plurals, en el sentit de reflectir els punts de vista diversos. És aviat per fer un judici sobre els mitjans audiovisuals públics a Catalunya i a Espanya en els últims trenta anys però m’atreveixo a afirmar que els factors de biaix polític han passat per damunt dels criteris professionals de pluralitat. Penso que una societat oberta i democràtica necessita informació que tingui caràcter de servei públic. Els matisos permeten veure millor les complexitats d’una societat.

Els populismes neixen entre altres raons perquè els missatges són molt simples, en blanc i negre, sense explicar el context ni les circumstàncies històriques. Quan Trump guanyà les eleccions, l’endemà, el Washington Post li preguntà: «Vostè ha dit moltes mentides», i ell hi respongué: «Sí, però he guanyat». Quan a Nigel Farage, després del Brexit, li diuen: «Vostè ha dit aquesta i aquesta mentida», contesta: «Han estat errors». Això és d’una gravetat extrema per la convivència perquè desvirtua la veritat i el paper que tenim els mitjans. De vegades els periodistes hem de ser més valents, no per anar a favor o en contra de ningú, sinó per facilitar elements suficients perquè la societat pugui treure les seves pròpies conclusions una vegada coneguts els fets. Un exdirector del The Times de Londres em deia tot dinant fa uns anys que: «Un bon periodista ha d’estar obert a tots els punts de vista la qual cosa no significa que sigui indiferent a totes les actituds».

Penso que la paraula està en crisi perquè s’abusa d’ella oblidant el seu sentit més genuí. Si un ximple o un autoritari aconseguís fer-se amb eslògans propagandístics alterant el sentit de les paraules acabaríem perdent la llibertat. François Mitterrand, un home que sabia navegar en les aigües brutes de la gestió de la vida pública, deia que: «En política, com en l’amor, les paraules tenen sovint més pes que les coses». La salvació i la convivència, en aquest món de cultura ràpida i d’expressions telegràfiques, ens vindrà per l’escriptura i pel llenguatge com a eines per poder exercitar la crítica.

George Steiner, un dels pensadors contemporanis més aguts, traspassat recentment, deia que la seva oració matinal citant al mestre de l’hassidisme, Baal Shem Tov, era que la veritat sempre és a l’exili. I jo hi afegeixo que cal cercar-la perquè sovint és ofegada per la mentida o per les mitges veritats.

Publicat a la Revista RE, de pensament i opinió, l’abril de 2020

  8 comentarios por “L’audàcia de la mentida

  1. La confianza se basa en la credibilidad.
    Una sola mentira la destruye.
    La falta de credibilidad destruye a quien se vale de mentiras.
    Y con su destrucción la caída de cualquier amistad, medio de comunicación, personaje político e incluso gobiernos.
    Y ahora analicemos.
    Solo como curiosidad el gráfico proporcionado por el Gobierno como detalle de la bajada del % de nuevos contagiados
    Incremento de 1 contagiado, sobre solo 1 anterior = 100% de incremento.
    Incremento de 1000 sobre 100.000 = 1%
    De que nos alegramos?

    • recodando el dicho

      ” Sin te engañan una vez, la culpa es de quien te engaña.
      Si te vuelve a engañar, LA CULPA ES TUYA

  2. Sr. Foix : Estic totalment d’acord, en tot el que ens diu en el seu artícle d’avui, titulat : ” L’audàcia de la mentida ” … contra la realitat, la clarividencia i la previsió.

    Lluis Foix …¡ Vos sou un crac realiste del periodisme !

    Desprès de llegir, sumar i meditar els diferentes opinions i respostes dels companys i companyes del seu foixblog, he llegit un article publicat a :

    www. el economista.es. …Veure ” La estrategia de Bill Gates, contra el coronavirus es : Confinació, test y una vacuna en 18 mesos. ” …

    aon ens explica la seva clarividencia i previsió, ja l’any 2015, éll ja ho anunciaba, de una posible i próxima pandemia i tambe indicaba i donaba les directrius per la solució mes adecuada i necesaria. Al mes pur estil Julio Verne en el seu Viatge a la Lluna.

  3. Excelente articulo del Sr. Foix.
    Pues si, el periodista debe ser mas beligerante.
    Aun asi los medios son cautelosos con el poder.
    Dificil equilibrio.
    La corpo catalana es un ejemplo clarisimo de parcialidad. Dos mil asalariados cada dia remando hacia el mismo lado y/o atizando a la otra parte.
    Y en las españas ni les cuento.
    Tot plegat es un abrevadero mayestatico del que todos salimos pringados.

  4. FAKE NEWS ALS DIARIS DE PAPER

    Uns lleugers apunts al llarg article de Lluís Foix sobre l’audàcia de la mentida.

    1. Mentir implica enganyar, amagar la realitat, distorsionar els fets, dir mitges veritats. La censura i l’autocensura son una forma de mentir. Es dona en tots els règims polítics, sobretot en les dictadures com la franquista. “El diable es mentider i pare de la mentida”, digué Jesús als seus interlocutors (Joan, 8, 44).

    2. Les fake news o noticies falses no son un invent de les xarxes socials i dels diaris digitals.

    3. Les fake news i la desinformació han existit i existeixen en els tradicionals diaris de paper. I es molt mes greu en aquest cas perquè aquests mitjans es presenten com objectius, plurals, equilibrats, rigorosos, creibles. També es dona en els mitjans audiovisuals.

    4. La propaganda, disfressada d’informació veraç, perverteix i manipula la realitat. El nazi Joseph Goebbels va establir 11 principis de propaganda, principis que a la pràctica encara s’apliquen.

    5. Aquest debat deriva, en part, del fet de que els diaris tradicionals han perdut el monopoli de la informació i de l’opinió davant les xarxes socials. Aquest és un dels motius pels quals la premsa clàssica, en crisi, tendeix a desqualificar els diaris digitals.

    6. Els diaris de paper que desqualifiquen els diaris digitals, però s’han adonat que els hi calia fer-se un lloc en les xarxes socials. Un exemple. Estem llegint, escrivint i debaten a foixblog, no a “La Vanguardia” ni a “Revista RE, de pensament i opinió”.

    7. Un handicap dels mitjans privats (premsa, radio, televisió) es que el sistema informatiu es car i necessiten el suport econòmic d’entitats financeres i de grans empreses. També de les administracions. Son les subvencions públiques que procedeixen dels impostos dels contribuents. Això condiciona, o pot condicionar si es vol ser suau, la llibertat d’expressió, d’informació i d’opinió. Els mitjans privats haurien de tenir la mateixa transparència econòmica que exigeixen als mitjans públics davant l’opinió pública.

    8. La ciutadania ha de tenir criteri suficient per discernir el gra de la palla en matèria informativa. Això és un altre capítol. Val la pena deixar constància que les informacions i les opinions son creïbles si son documentades, ben argumentades, respectuoses.

  5. majestuoso artículo para conservar en las escuelas de periodismo. periodismo de la vieja escuela, genuino, atemporal. felicidades y gracias.

  6. Muy interesante el artículo al tratar un tema esencial: los hechos y las interpretaciones. En el mundo actual los políticos saben que sus “fans” quieren oir un tipo de declaraciones que confirmen sus propias ideas. Son como personas que no ven, que no piensan, solo desean confirmar sus ideas y sesgos.

    Otro aspecto que quiero resaltar es que el periodista no puede dominar todas las áreas del conocimiento humano y ello provoca preguntas que tienen importancia pero que no están basadas en el conocimiento sobre lo que se pregunta. Por ejemplo, cuando se pregunta ¿Por qué no se dispone de test rápidos para el virus Covid-19? ¿Por que es se ha comprado lotes de baja fiabiliadad? La respuesta es sencilla e informativa, lo lamentable es que los políticos no la respondan. Pueden darse dos situaciones: para no asustar, para no mostrar una debilidad del sistema local y mundial o más grave porque no saben que decir.

    Producir un test fiables basado en una técnica que se denomina ELISA, así como tener unos compuestos denominados “primers” en PCR en tiempo real no es sencillo, y los primeros intentos requieren mejoras para alcanzar una fiabilidad adecuada. ¿Por qué ocurre esto? Este virus era desonocido, por tanto no había ningún test previo en el mercado. Cuando apareció, y básicamente en China, se empezarón a desarrollar, y probablemente en otras partes del mundo, lo que implica que debe haber distintos tests en el mercado. En teoría se debería saber cuáles son más fiables (es decir cuál es la probabilidad de que el resultado sea un falso positivo o un falso negativo, ej.: 1%, 0,5%) porque no existe nada perfecto e infalible, y por tanto comprar estos. También personas desaprensiva pueden vender kits de test pata virus similares haciendolos pasar por lo que no son. En España, y en Catalunya, se pueden preparar estos tests pero se necesita tiempo (no se pueden hacer en una semana) por lo que no es un tema sencillo. Claro, explicar todos esto no es muy comunicativo, y los asesores de prensa y comunicación deben decir no lo líes. Ahora bien qué queremos escuchar lo que deseamos oir o los hechos. Les diré para resaltar la complejidad del análisis que la extracción del RNA del virus es compleja. Si lo desean les puedo dar las referencias de revistas científicas de primer nivel donde se muestra la complejidad del tema científico. Ahora bien, los recortes en ciencia que se hicieron en España son inaceptables, y los que los hicieron también son responsables de que el país que tiene muy buenas científicas y científicos no disponga de las herramientas con potencia suficiente. Un desastre de la estúpida economía liberal actual.

Comentarios cerrados.