Josep Cuní és un referent en el periodisme a Catalunya. Sempre torna en formats nous i envoltat de professionals renovats. Una veu amb criteri propi.
Josep Cuní ha deixat quatre anys de dirigir un programa que ha fidelitzat a gairebé cinquanta mil oients de la cadenar Ser Catalunya, en català, cinc hores al día, de dilluns a divendres. Cuní és una veu pròpia en el panorama periodístic català amb una gran incidència en la política, la cultura i l’esport.
En Josep no plega mai. Sempre reapareix en formats diferents, en empreses distintes i amb equips renovats. El recordo en les tertúlies de Catalunya Ràdio on compartíem tertúlies amb personatges com Ernest Lluch i Baltasar Porcel. La cultura professional de Cuní està molt influenciada per les pràctiques americanes on el més normal és que es canvii de feina, d’empresa i de ciutat com la cosa més natural del món. La raresa és romandre sempre en el mateix lloc o feina.
Quan estava consolidat i líder de la ràdio en català a Catalunya Ràdio decidí passar un any a Nova York per aprendre de les experiències radiofòniques i televisives americanes. No li van guardar la cadira. És igual. En pocs mesos de la seva tornada ja feia ràdio en un altre circuït i aviat atreia a periodistes, polítics, autors i escriptors al seu programa. En acabar aquell període es fa càrrec durant una pila d’anys dels Matins de TV3, assolint les millors cotes d’audiència del programa.
En tornar, va donar el salt a una nova experiència i va protagonitzar la tarde-nit de 8tv en un programa que encara avui es recordat com una experiència de penetració espectacular en l’opinió pública catalana. Superat aquell període es fa càrrec del programa matinal de Ser Catalunya on avui ha anunciat que ho deixa, cansat ja de tants anys de llevar-se a les cinc de la matinada.
Però no és preocupin. Farà unes setmanes de vacances però, tornarà a aparèixer com a periodista liderant algun programa o una nova experiència. En Josep té dues facultats extraordinàries: es molt bon periodista i un gran treballador. Per això no s’amagarà i aviat el veurem novament fent el que sap fer millor, es a dir, periodista radiofònic i televisiu amb incursions a la premsa escrita. Un gran comunicador de notícies, idees i corrents de fons.
Cuní sempre té coses a preguntar i a repreguntar. Escolta i treu conclusions, té criteri propi, tracta els convidats amb delicadesa però també amb exigència. Molt sovint treu exclusives de les seves entrevistes. Avui mateix, en acomiadar-se d’aquesta etapa ha entrevistat Jordi Pujol en una conversa que cap periodista havia aconseguit des de l’any 2014.
Durant aquests darrers anys, Josep Cuní ha construït espais d’equilibri i de sensatesa en les profundes controvèrsies que ha viscut la societat catalana i, de retruc, l’espanyola. Ho ha fet donant joc, deixant enraonar, discrepar i respectar. Se m’ocórre comparar-lo amb dos gegants del periodisme audiovisual. Primer amb Iñaki Gabilondo que encara és la veu de la ràdio per antonomàsia, tot i que sovinteja ja molt poc els micròfons, i segon, amb José Luis Balbín, recentment traspassat, que era el gran mestre dels debats polítics i sociològics. Tots tres actuen o han actuat amb criteri propi, sense deixar-se emportar per modes, pressions o interessos. Jo sempre m’hi he trobat molt a gust col·laborant amb ell des de fa més de quaranta anys. I he après de la seva agilitat, el seu equilibri i la seva capacitat de captar l’interès dels seus seguidors que, estic convençut, el veuran més aviat que tard treure el cap i dient la seva sobre tot i tothom. Moltes gràcies, Josep.
Excelente artículo. Gran profesional como la «copa de un pino». Siempre he sido un seguidor de Cuní (cuando mi trabajo me lo permitió, y seguiré siendolo, allá donde aparezca), la primera vez que lo oí fué en Radio Barcelona hace ya muchos años. ¡SALUD Y VENTURA!.
Es dona el cas que alguna vegada el mestre Cuni deixa parlar al entrevistat(!)
Dicho lo cual, lo del prou prou prou amb la Rahola forma part del historial de un periodista de raça que possiblement aquest petit pais, se li ha quedat petit de veritat com las americanas que porta que li van estretas de sisa.
La comparativa amb fra Gabilondo la trobo exigerada i per descomptat amb el Jose Luis Balbin, en pau descansi, ho trobo no comparable.