Pregó de Festa Major de Rocafort

Benvolgudes veïnes i veïns de Rocafort de Vallbona,

És per a mi un honor ser aquí, en aquest poble de pedra antiga i silencis savis, per encetar la nostra Festa Major. Rocafort no és només un nom als mapes, ni un conjunt de cases alineades a dalt d’un turó. És un batec que ve de lluny. És memòria, és arrels, és terra fèrtil de records i un inacabable futur per endavant.

Aquest pregó l‘havia de fer el pintor a Xavier Cabanach que ha passat molts dies a Rocafort on hi ha deixat una gran petjada humana i artística. Em diu que els hi transmeti el seu afecte i que el disculpin que per una qüestió mèdica menor no hagi pogut ser avui aquí.

Els qui hem crescut a la vora del foc, en situacions precàries de tota mena, reconeixem el gran salt que ha fet el poble i el país en les últimes generacions. Potser hem estat testimonis del canvi més espectacular que han conegut els temps. Hem passat de la dalla, el carro, l’aixada i la reu a disposar de les mateixes eines tecnològiques que s’utilitzen a Nova York, París, Roma o Pequín.

Acabo de passar uns dies a la Picardia, al nord de París, on es van lliurar les grans batalles d’ara fa un segle i que obriren les guerres que semblaven que havien esclafat la nostra civilització. Les grans planícies de la Marne son extensions de centenars d’hectàrees de terra campa on només hi ha grans propietats. En visitar una casa de pagès l’amo em digué que fa trenta anys tenia més de vint persones treballant en la gran finca i que avui només n’hi havia una que ho feia tot. És la tecnologia, els adobs i les noves maneres de treballar el que han fet que tot hagi canviat però, de fet, el més important sigui igual que sempre.

Tots sabem que la Festa major és molt més que música, coets i jocs recuperats del folklore de la història. La Festa Major és retrobament, és identitat, és, en definitiva un temps que encara ens pertany.

He caminat per molts llocs. He trepitjat capitals d’Europa i d’arreu del mon, he vist les llums de ciutats que mai no dormen. Però us confesso que res no m’impressiona tant com la caiguda de sol en una tarda d’estiu, el brostar de les vinyes a la primavera o les nits llargues i fosques de l’hivern que respiren l’olor de l’oli fresc, verge, poc després de sortir de la premsa i dels cups. És en aquests instants quan el silenci parla i la natura s’explica sense presses. Son les arrels que et fan entendre d’on venim i perquè cal preservar tot el que els nostres avantpassats han anat construïnt des de la nit dels segles.

Aquest poble petit, petit en mida però immens en memòria, ha sabut mantenir l’essència de l’art de la convivència, el respecte per l’entorn i la saviesa dels padrins i padrines que ens van ensenyar a escoltar abans de parlar. I en dies com avui, quan el camp sembla reposar, les campanes toquen les hores i les festes, tenim l’oportunitat de renovar aquest compromís de mantenir el llegat rebut.

La Festa Major no només recorda el patró del poble, sant Salvador. És un homenatge a la persistència. Als qui ja no hi són però van aixecar parets, plantar arbres, obrir camins, resignar-se als capricis de la actuació sovint inexplicable de la naturalesa, fer créixer fills imprimint-los-hi el caràcter que cada poble ha anat dibuixat al llarg de la història.

Vull retre un homenatge als qui van creure que valia la pena quedar-se, resistir i fe més habitable i humà el que molts dirien que és un racó de món. El meu agraïment a tots els que han aguantat convisquen amb l’estima d’una terra i d’un poble que té més de mil anys d’història.

També un record d’agraïment a tots els nouvinguts que han fet de Rocafort la seva nova pàtria. Ja sigui perquè han decidit viure aquí per raons imprevistes o perquè han trobat que la seva procedència estava en alguna de les cases del poble que potser han canviat de nom, de carrer, d’amo o de fesomia arquitectònica. És igual.

Son dies de retrobament, de converses, de seguir el fil de les nissagues familiars, de trobar-se amb persones a les que els i havíem perdut el rastre. Amb ocasió d’algun dels llibres que he publicat m’han escrit persones que saben que son rocafortines però que ja no recorden de quina casa eren o perquè fa molts anys els seus avantpassats decidiren marxar a guanyar-se la vida en altres indrets.

La Festa Major és una gran oportunitat per recordar d’on venim perquè només les arrels de la terra i els vincles de la sang ens ajuden a dibuixar la nostra pertinença. Rocafort de Vallbona és més que un punt al mapa: és memòria col·lectiva, és vida feta a foc lent, és un testimoni viu del que som i del que volem seguir sent.

Sempre que puc passo un o dos dies a Rocafort els caps de setmana. Rocafort té orígens, té paisatge, té caràcter i té aquesta manera tan nostra d’entendre el temps com una herència i no pas com una urgència. És la serenor caminant pels camps, escoltar el so dels grills, mirar com el sol s’amaga a ponent i repunta a ixent de bon matí. Es parlar en un recer o a l’ombra d’una morera, es saludar tothom som si fos un vell amic.

Aprofitem aquests dies de festa per fer poble, per riure, per recordar i per oblidar allò que no ens ha agradat o ens ha abatut. Al capdavall, la Festa Major no és res més que una declaració d’amor col·lectiva a la gent, a la terra i a la vida compartida.

Res em retorna als orígens com aquesta terra aspra i bella, la gent amb tanta personalitat i amb tanta saviesa. Aquí el temps no corre, madura, s’humanitza. No els hi explicaré els records personals de les Festes Majors de la meva infantesa ni la de la primera etapa madura de la meva generació. Els hi parlo d’avui i de la capacitat d’un poble per resistir i per tirar endavant malgrat les sequeres, els estralls de la natura i el control potser massa ominós de la burocràcia de les administracions públiques. Defensem la terra, el paisatge, la gent i el país. Ho farem acompanyats de la lectura, una part important de la cultura que defineix el tarannà dels pobles.

Visca Rocafort de Vallbona, i visca la seva festa major!!!!

 

 

Rocafort de Vallbona, primer d’agost de 2025