La Moncloa de Rocafort

Una tertúlia a La Moncloa fa més de trenta anys. D’esquerra a dreta: Miquel de la Sila, Josep Maria Mir (Canyet), Josep Cabestany (Josepet), Josep Miró (Pep de l’Agustina) i Ton Carnicer (cal Pedró)

A La Moncloa es parlava, es criticava, s’observava tot el que es movia pel poble sense que res s’escapés de la mirada d’aquells homes que mataven les hores tòrrides dels estius asseguts sota l’ombra d’unes moreres. Hi ha noms que no se sap com han aparegut. Algú va dir, en reprendre la democràcia a finals del anys setanta, que aquell racó era on el poder del poble xiuxiuejava i on s’arreglava el món.Ha quedat com La Moncloa.

Aquells homes no eren cultes, però sí que eren savis. Tenien la saviesa que consisteix a posar les coses al seu lloc i quadraven les experiències acumulades en la generació que va fer la guerra o que recordava fets puntuals del conflicte. A La Moncloa hi ha un banc de pedra i un altre de ferro senzill. Davant per davant. La plaça fou inaugurada l’any 1933 i rebé el nom de plaça de la República. Avui no porta cap nom i ben bé podria recuperar-se aquell que originàriament i molt breument va tenir: plaça de la Segona República.

Els cinc personatges de la fotografia són homenots planians, ruralistes, carregats d’històries viscudes. El Miquel de la Sila, a l’esquerra, fou un gran caçador i un subtil observador de la vida des de la discreció i el silenci. Parlava poc, però cap paraula era vana. A vegades descrivia una situació amb un gest que ho deia tot, sense obrir la boca. Als últims anys de la vida buscava les ombres a l’estiu i els recers a l’hivern. Era un pagès de l’era manual tot i que conduïa un tractor amb serenor. Es deia Miquel Targa.

A continuació hi ha Josep Maria Mir, el Canyet, un home excepcional que s’il·lusionava amb el que tenia. Tocava l’acordió amb un repertori ric i variat i, si li demanaven, anava a festes majors o celebracions populars dels pobles veïns. També havia estat un caçador empedreït que coneixia tots els caus del terme i abatia alguna perdiu quan s’aixecava la veda. Havia criat molts furons en una granja mig clandestina on acudia algun caçador a comprar-ne un per tal d’introduir-lo als caus i fer-ne sortir els conills. Era una època en la que els furons estaven prohibits.

El Canyet em parlava de la guerra vista com un infant des d’una casa de forners que fabricaven pa per a la gent del poble i per als soldats republicans acampats a la comarca. Recordava el pas dels nacionals franquistes pels volts del Nadal del 1939, camí de Barcelona, i la divisió que es creà al poble entre vençuts i vencedors. El que recordo de les tertúlies del Canyet era la tranquil·litat que transmetia com a conseqüència de la satisfacció d’acontentar-se amb allò que tenia. Deia, amb una fina ironia, que el banquer de Tàrrega li deia que, si us plau, no li portés més diners. La pèrdua del seu fill Francisco en un accident de moto entre Sant Martí i Maldà el marcà per a tota la vida. A ell i a la Ramona, la seva dona.

Al mig hi hal Josep Cabestany, de cal Josepet, una persona que tenia una informació privilegiada que aplegava en les tertúlies del Pati de Tàrrega, els mercats del dilluns. Anunciava fets que es podien produir i estava al corrent de les fires de bestiar, de Verdú a Salàs. Era un gran propietari, venia d’una casa en què son pare havia estat un gran emprenedor i donava feina a qualsevol persona de Rocafort o de Nalec que necessités un jornal per viure.

Plantà centenars d’ametllers i grans extensions de pelitre, una planta que es conreava en terres de secà i que tenia uns efectes molt semblants a la camamilla. Cal Josepet era casa d’acollida, i molts jornalers en els anys duríssims de la postguerra hi trobaren treball en feines prescindibles. El pare del Josep era home de les esquerres durant la República, tot i ser d’una de les cases més benestants de Rocafort. Com la majoria d’homes de la seva generació, el Josep tenia una relació profunda amb la terra i les collites. Hi tenia una complicitat gairebé mística.

El Josep de l’Agustina, l’oncle Pep, sabia com ningú altre la història del poble, els noms de les cases desaparegudes, els fets més remarcables i les llegendes que travessaven les generacions. Es deia Josep Miró i era casat amb la germana del meu pare, la tieta Ramona. Era home amb voluntat de servei públic i anava per davant quan s’organitzaven un o dos dies de jova. Es tractava d’un treball exigit per l’autoritat política de torn com a forma de tribut en comptes de pagar impostos. El Pep de l’Agustina anava per davant, ja fos per fer caure les branques d’olivers que feien nosa perquè els carros carregats de garbes poguessin passar pels camins, ja fos per desviar el curs de l’aigua evitant aragalls i destrosses causades per pluges torrencials.

L’oncle Pep portava una boina ben posada, s’afaitava la barba un vegada per setmana i tenia una memòria prodigiosa. Parlava amb frases contundents i calculava les collites d’olives quan la rapa tot just havia començat a florir. El recordo amb un petit ram d’oliver colgat a l’orella quan es començava a veure el fruit que s’havia de convertir en oli. Parlava molt del capità Miró, no sé ben bé si era germà o oncle, que havia participat en les guerres africanes. L’oncle Pep tenia una mirada penetrant i aguda. Les seves converses eren amenes i carregades d’ironia. Era un pagès vocacional.

L’últim de la fotografia d’aquest espai de La Moncloa és el Ton del Pedró, l’hereu d’una altra casa forta, cosí germà meu, de paraula fàcil i divertida. La meva mare era de cal Pedró. Amenitzava aquelles tertúlies monclovites amb acudits i posant noms a cases, persones i situacions. No em sorprendria pas gens que la denominació ‘La Moncloa’ fos una aportació seva al lèxic local. També havia estat un caçador compulsiu que tornava al migdia d’un diumenge carregat de conills i perdius. Recordo llargues converses a la pedra de la cabana de Racot, sota una figuera, parlant de tot, mentre la marinada refrescava l’ambient d’una tarda d’agost xafogosa. Conversador inesgotable.

Aquesta fotografia ha de tenir més de trenta anys. La vaig fer en ple estiu. La Moncloa era el lloc on m’aturava abans d’arribar a casa. N’hi havia prou amb quatre paraules o expressions que sortien en pocs minuts de la Moncloa per saber què passava al poble, a la comarca i al món.

Avui La Moncloa existeix però no hi ha gent. És un lloc buit sota dues moreres que fan una ombra espessa i confortable. Falta gent, però també hi ha una certa tendència a la solitud de persones que es troben millor a casa que no pas enraonant al carrer. Les converses, l’enraonar tranquil, són més enriquidors que molts entreteniments de la modernitat que ens subministren les revolucionàries eines digitals. Potser l’excés d’eines de comunicació ens ha fet més solitaris. Sabem més, ho sabem gairebé tot, però sovint no sabem què passa.

Compártelo:

Twitter

Facebook

Linkedin

Email