Quan Donald Trump i Jeffrey Epstein tenien relacions i complicitats que avui es volen amagar.
L’ascens dels partits d’extrema dreta és general en totes les democràcies liberals. Les enquestes diuen que si avui es fessin eleccions al Regne Unit, el partit Reform UK seria la primera formació, malgrat que la victòria del laborisme de Keir Starmer el 2024 fou la més espectacular des de que Clement Attlee va guanyar a Churchill el 1945 en acabar la guerra.
El seu lider és Nigel Farage que impulsà el Brexit el 2016 i ara predica un euroescepticisme gairebé malaltís. L’extrema dreta, anti europea, profundament anti immigració i radical contra els que pensen diferent s’està estenent arreu.
En els últims anys, la política de Donald Trump ha marcat tendència a tot occident. S’ha imposat un estil de fer política agressiu, sense respecte a la dignitat de les persones i sense fer massa distincions entre el que és veritat i el que és mentida. Avui per avui, és una de les forces més corrosives per a la democràcia liberal.
La combinació de desinformació sistemàtica i l’apel·lació constant a la por ha redefinit l’espectre polític en molts països occidentals. Una de les màximes de Trump l’ha descrit ell mateix dient que davant de qualsevol contrarietat cal respondre «atacant, atacant, atacant, negar-ho sempre tot i passi el què passi tú sempre declara’t guanyador». Trump i molts partits que han crescut sota el seu aixoplug va entendre que la confrontació era un recurs inesgotable.
La seva estratègia comunicativa, basada en missatges contundents i sovint falsos, no buscava convèncer, sinó mobilitzar. L’objectiu era mantenir el seu bloc en estat d’alerta permanent. Aquesta política del xoc –alimentada per acusacions sense proves, per la desqualificació dels mitjans crítics i per la construcció d’enemics interns– ha servit d’inspiració a la resta de moviments d’extrema dreta arreu del món. La llibertat de premsa i d’informaciò és constantment vilipendiada.
Si surten evidències de que el president Trump pot estar esquitxat amb el tenebrós escàndol de Jeffrey Epstein, un magnat financer i un delinqüent sexual convicte i suïcidat a una presó de Nova York, el president surt amb una iniciativa per trobar demòcrates entre els centenars de còmplices i autors de delictes sexuals al voltant de l’entramat sexual de Epstein. Assenyala al ex president Clinton i d’altres demòcrates.
Un dels elements més preocupants és la normalització de la mentida com a instrument polític. Quan els fets perden pes i les emocions governen el debat públic, els líders poden avançar sense control en el terreny de la manipulació. Això s’ha vist clarament en episodis com la negació de resultats electorals o la difusió de teories conspiratives, que han erosionat la confiança en institucions que fins fa poc es consideraven inqüestionables.
A tot això s’hi suma una retòrica que apel·la a la força i al càstig. Immigració, minories i opositors polítics són presentats sovint com amenaces que cal desacreditar i perseguir retòricament com actors legítims del paisatge democràtic. Aquesta deshumanització contribueix a un clima de tensió que situa les societats davant d’un risc real de polarització irreversible.
La crisi més forta és la incertesa en saber distingir entre la veritat i la mentida, entre els fets reals i les fantasies basades en teories conspiratives.
Bona nit Sr. Foix,
No sé si ha vist «Megalopolis» de Francis Ford Coppola, si no li recomono.
Salutacions,
Francesc
total, cabría colegir haber sido para proteger el buen nombre de Trump el haber amanecido suicidado Épstein en cárcel del muy antitrumpiano estado de Nueva York y además bajo la presidencia del lúcido Byden.
He llegit el seu article sobre l’“ascens de l’extrema dreta” i crec imprescindible matisar unes quantes afirmacions que parteixen més del prejudici que de la realitat.
El que vostè anomena “extrema dreta” no és cap amenaça, sinó el resultat de la fatiga d’una ciutadania que veu com les elits i els seus mitjans ignoren problemes reals. Reform UK creix perquè diu el que molts pensen; Farage no és “malaltís”, sinó coherent amb el Brexit; i Trump no és corrosiu, sinó la reacció natural a un sistema que fa anys que viu d’esquena al poble.
També atribueix por i desinformació als moviments patriotes, quan precisament han estat els mitjans que vostè defensa els que han perdut tota credibilitat per la seva parcialitat evident. Igual passa amb el cas Epstein: s’insinua contra Trump mentre s’evita esmentar els noms que incomoden.
Alertar sobre “mentides” i “polarització” és legítim, però fer-ho sense reconèixer la responsabilitat del progressisme en imposar relats, censures i dobles rasers és, senzillament, esquivar la veritat.
En resum: el seu article no analitza, etiqueta. I el que vostè etiqueta com a perill no és res més que la resposta democràtica d’una societat que ja no es conforma amb discursos prefabricats.
⸻
Com sempre, les reflexions d’un mestre de l’excel.lencia