Els primers verds, pocs dies després de la sembra. Als plans de Racot, terme de Nalec.
Els verds tardorals son més íntims i més pensatius que els primaverals. Hi ha el verd mort dels arbres de fulla caduca, cansats i crepusculars amb tendència a groguejar i caure a terra. El verd pansit de les herbes rep les primeres sacsejades dels freds primerencs. Les vinyes abandonen la verdor intensa i entren en un cicle de canvi cromàtic espectacular.
La llum baixa de les tardes es projecta amb una timidesa nova, convertint cada tros de terra en un mosaic suau, fet de textures que canvien segons l’angle i l’hora. Les ombres creixen abans que arribi el vespre, s’estiren amb timidesa per superfícies exagerades, els campanars adquireixen unes formes allargassades sobre les valls.
Les vinyes, que fa poc encara respiraven l’excés i l’alegria de l’estiu, retenen ara un verd enfosquit, espès, gairebé morat a les fulles que comencen a esquinçar-se pel vent. Cada pampa duu a dins una història diferent: el pes dels últims grans de raïm, la memòria d’un sol que ja no crema, la humitat d’una boira que anuncia canvis. Quan camines entre els ceps, tens la sensació que el paisatge t’observa, que tot és més viu del que sembla.
I més enllà s’aixequen els olivers. El seu verd, sempre vell i sempre nou, és un verd que no segueix modes ni estacions; però a la tardor adquireix un to d’argent més marcat, com si cada fulla fos una petita lluna que reflecteix el sol fred de mitja tarda.
I entre aquests camps madurs i pacients, apareix un altre verd, encara més jove: el verd tendre dels sembrats que acaben de puntar poc després de la sembra. Ara ningú llaura per sembrar sinó que es clava la llavor damunt dels rostolls. Tot mecanitzat. El verd que s’arrenglera tímidament sembla dibuixar-se amb un llapis fi sobre la terra fosca, com si la vida hagués trobat una escletxa per tornar a començar. Els brots s’alcen tímids però decidits, amb una frescor que contrasta amb la gravetat de la tardor. Quan el sol els toca, brillen amb una innocència que recorda la primavera, però sense el seu desordre.
A la llum baixa de la tarda, aquest verd vibra, esdevé gairebé translúcid, i la terra humida que l’envolta n’accentua la frescor. Si el mires de prop, hi veus una tendresa que no tenen encara els verds madurs; és un color que promet més del que mostra, que anuncia collites llunyanes amb un silenci discret.
És un verd que porta dins la paciència del temps i l’esperança dels qui sembren. Un verd primerenc, net, que es desplega amb humilitat però amb determinació.
Article per arxivar en espera de posar-lo en un llibre !
Jo soc molt retrassada en lectura i tmb més coses, xò ara em passaré deu pobles, vull dir en malaeducació pq diré això: Noi ets joiós.
Sort en tenim d´aquestes columnes «balsam» del Sr. Foix.
Gracies!