Capvespre a la Vall del Corb

El camí des del coll de la Portella persegueix el sol que es pon silenciosament en un capvespre nitid a la Vall del Corb. A l’squerra el poble i campanar de Nalec i al fons s’intueix el de Rocafort

Les postes de sol no son només un moment del dia sinó una manera d’entendre el temps. Quan el sou cau per Orient el paisatge sembla respirar més lentament. Els dies son curts i les nits molt llargues. Els arbres, els trossos, les persones i els estols d’ocells que fan cabrioles pels aires en arribar el vespre, semblen descansar. La llum baixa, s’estira i dibuixa ombres llargues sobre els bancals d’olivers. És l’hora en què el dia curt recorda que el cicle canvia, que res no s’atura, que la terra parla amb un llenguatge antic que cal aprendre a escoltar.

Entre Nalec i Rocafort de Vallbona, la vall s’obre amb una senzillesa que commou. No és un paisatge grandiloqüent; no hi ha cims abruptes ni penya-segats dramàtics. Aquí la bellesa és discreta, feta de corbes suaus, de marges de pedra seca que aguanten segles, de camins que serpentegen com pensaments vells. Al capvespre, el cel pren tonalitats de coure i la terra, encara tèbia, desprèn una olor d’argila i d’herba seca que s’enganxa a la memòria.

És temps de collir olives. El que semblava impossible és avui una realitat. Les olives es cullen en màquiles recollidores, amb matraques, fent tremolar els olivers per fer caure el fruit. Poc soroll i molta feina. Ja ningú usa les raspes que esgarrapaven les olives gairebé una a una. El país fa olor a oli net, verge, verd i groc espès.

La Vall del Corb, en aquesta època, sembla concentrar-se en ella mateixa. Els camps de cereal ja fa mesos que descansen però ara verdegen amb una tendra verdor. Els vells olivers, amb el seu tronc retorçat i la seva resistència obstinada, és el símbol d’aquesta persistència. Cada arbre és diferent, cada ombra té una personalitat pròpia. Al capvespre, aquestes ombres s’allarguen i s’entrellacen, com si els arbres es busquessin l’un a l’altre abans que arribi la nit. Però ara els olivers es planten no per generacions sinó per uns quants anys.

El canvi de cicle es fa evident en els petits detalls. L’aire és més fred quan el sol cau, i cal buscar l’escalfor de la casa o del cafè del poble. Hi ha una sensació compartida que el dia s’acaba aviat, que cal aprofitar-lo sense presses però sense dilacions. Aquesta tensió suau entre la calma i la necessitat és part del ritme rural, un ritme que no entén de neguits moderns però tampoc de negligències.

He aprofitat les poques hores de la llum del dia per esporgar un parell de figueres i un albercoc. És una altra manera de dialogar amb el temps. Tallar branques no es destruir sinó preparar. Cada tisorada es fa pensant en la llum que vindrà, en l’aire que circularà millor, en el fruit futur que encara no existeix. La figuera, amb la seva fusta clara i olorosa, sembla acceptar l’esporga amb una resignació antiga. Les branques tallades suen una saba en forma de llàgrimes neutres. L’albercoquer, més delicat, demana una mà més atenta, més respectuosa.

Esporgar és un acte de confiança. Es talla avui perquè demà hi hagi vida. A la Vall del Corb, aquest gest s’ha repetit tantes vegades que sembla inscrit en el paisatge mateix.

Mentre les mans treballen, el cel continua el seu espectacle. La posta de sol aquí no és brusca; és un procés lent, gairebé cerimoniós. Els colors canvien de manera subtil: del groc pàl·lid al taronja, del taronja al rosa, del rosa al violeta suau. Cada transició sembla un record que s’esvaeix. La visió des del coll de la Portella en pondre’s el sol és d’una gran sensibilitat. Un camí sembla empaitar el sol que cau, es fon, en la llunyania. A l’esquerra el poble de Nalec i el seu campanar. Al fons, difós i llunyà, s’intueix el de Rocafort.

Fa molt poca estona els estols d’ocells feien els seus moviments col·lectius han tancat el dia. Han volat en grups compactes dibuixant formes canviants al cel. A vegades són estornells, altres moments son ocells més petits, difícils d’identificar des de la distància. El seu moviment col·lectiu és fascinant, una coreografia sense coreògraf, una intel·ligència compartida que desafia la lògica individual. Nalec i Rocafort, vistos des de la distància, semblen adormir-se suaument, com animals cansats però tranquils. Les campanes toquen les hores trencant el silenci ambiental per uns moments.

Hi ha una melangia lleu en aquest moment del dia, però no és trista. És una melangia plena, una consciència de la finitud que no espanta, sinó que reconforta. Saber que el dia s’acaba fa que el visquem amb més intensitat. A la Vall del Corb, aquesta consciència està arrelada a la terra mateixa.

La nit arriba amb una frescor neta. Les estrelles comencen a aparèixer, primer tímides, després més decidides. Una estela d’avió marca una ratlla blanca en mig de la foscor. A la Vall del Corb, lluny de les grans ciutats, el cel nocturn conserva una profunditat que en altres llocs s’ha perdut. Mirar amunt és tornar a sentir-se petit, però d’una manera agradable.

Quan es torna cap a casa, el camí és conegut però mai idèntic. Cada vespre té la seva llum, la seva olor, el seu silenci particular. Aquesta variació dins de la repetició és el que fa que la vida aquí no sigui mai monòtona. És una monotonia aparent, trencada per matisos infinits.

 

 

  1 comentario por “Capvespre a la Vall del Corb

  1. Un pareill d´anys vaig fer la caminada de 25 kms per la Vall del Corb. Tinc un record sensacional de l´acollida, de la butifarrada al acabar i del molt bon ambient. Feiem nit al Hotel Stop de Bellpuig. Tot molt pla. molt planer, d´una monotonia singular i excepcionalment ufanosa.

Responder a dogbert Cancelar la respuesta

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *