Trump es comporta com el xèrif global,mantenint unes relacions de compllicitat amb la Rússia de Putin. Ha capturat al expresident Maduro i l’ha portat davant dels tribunals americans.
Donald Trump ha abandonat el principi de la seguretat col·lectiva impulsada pel seu antecessor Woodrow Wilson en acabar la Gran Guerra (1914-1918) i s’ha convertit en un president que actua globalment sense comptar amb els aliats. Un grup de col·laboradors gens crítics estan marcant una política exterior caracteritzada per la imprevisibilitat, la pressió militar i la retòrica agressiva.
En el primer any del segon mandat diu que ha aturat set o vuit guerres, però ha encès nous conflictes que amenacen la seguretat global. Les relacions amb Europa s’han instal·lat en la desconfiança, fins al punt que l’experiència de més de 80 anys de pactes militars, econòmics i polítics s’ha trencat dialectalment per via dels fets i pel document sobre l’Estratègia de Seguretat Nacional que acusa Europa de posar en perill la civilització, degut bàsicament a les permissives polítiques migratòries.
Insisteix que Groenlàndia ha de formar part dels Estats Units per motius de seguretat, ha fet fora per la força el president Maduro de Veneçuela i l’ha portat a un tribunal de Nova York, bombardeja zones de Nigèria on els cristians són perseguits i assassinats per grups radicals islamistes, proposa l’annexió del Canadà i segueix bombardejant objectius de Síria i l’Afganistan. Ha aconseguit un alto el foc a Gaza però no para els peus a Netanyahu i les seves decisions de nous assentaments israelians a Cisjordània
Trump es comporta com el xèrif global, mantenint unes relacions de complicitat amb la Rússia de Putin i forçant Ucraïna a acceptar les condicions del Kremlin per aturar una guerra que ja porta quatre anys de centenars de milers de morts en els dos bàndols. El seu discurs polític qualla en les eleccions a Amèrica Llatina com és el cas de l’Argentina, Xile, Bolívia, El Salvador i ara Hondures. Aquest conjunt d’actuacions recorda, en clau contemporània, les polítiques de les grans potències dels anys trenta, quan el revisionisme territorial, la diplomàcia de la força i la manca de consens internacional van erosionar els mecanismes de cooperació i seguretat col·lectiva.
La història no es repeteix però s’assembla. Aquest clima d’inestabilitat social i moral que vivim en societats relativament lliures quedava reflectit en Les cròniques berlineses, de Joseph Roth, on es descriu una Alemanya marcada per la pobresa, la desorientació col·lectiva i la pèrdua de valors després de la Primera Guerra Mundial. En les seves cròniques, Berlín apareix com una ciutat aparentment moderna i vibrant, però profundament fracturada, on conviuen l’esplendor superficial amb la misèria, l’atur i la desesperança. L’autor observa com molts ciutadans, especialment les classes mitjanes empobrides, se senten abandonats per l’Estat i busquen refugi en solucions simples i discursos autoritaris.
Roth alerta de manera implícita sobre el perill de la indiferència i la normalització de l’extremisme. En diversos textos, assenyala com la violència política, l’antisemitisme i la brutalitat de la vida quotidiana esdevenen elements cada cop més habituals, percebuts com a inevitables. Aquesta mirada crítica resulta especialment rellevant si es compara amb l’actualitat, en què sovint es banalitzen discursos d’odi, la polarització social i la deshumanització de determinats col·lectius. Igual que en el Berlín de la República de Weimar que descriu Roth, avui també es pot observar una societat accelerada, saturada d’informació i marcada per la inseguretat, on el soroll mediàtic pot amagar processos polítics i socials profundament preocupants.
En aquell període de la República de Weimar que presagiava nous esdeveniments esgarrifosos de la història d’Europa i del món, jugaren decisivament factors com la propaganda desacomplexada, les mentides, la destrucció del que pensava diferent i l’alteració de fronteres per la força. No es pot oblidar que les idees alimenten les guerres, però és l’ocupació de territoris el que concreta l’ambició dels governs i els seus exèrcits conqueridors.
Els Estats Units, amb la seva força i vitalitat econòmica, ha guanyat la batalla política, cultural i militar del segle passat. La pax americana va dominar bona part del món per la superioritat armamentista però la victòria vingué sobretot pel “poder tou” de la seva cultura, expressada en la literatura, el cinema de Hollywood, les universitats, l’expansionisme de la democràcia i la defensa dels drets humans. Amb moltes excepcions, certament, però sempre defensant la idea que la llibertat és més poderosa que la tirania. El que no s’entén és que Trump tingui més complicitats amb Putin i respecti més Xi Jinping que no pas els vells aliats europeus. El més preocupant de tot és que en nom de la força es menystinguin el drets.
Publicat al diari el Punt Avui el 7 de gener de 2026
Mes aviat un maton, i a mes inculte. superb, i la seva paraula val emnbys que una f8ulla a la tardor.
Lluís Foix presenta Trump com un “xèrif global” que trenca l’ordre internacional liberal. Però aquest ordre ja estava trencat. Europa va delegar la seva seguretat als Estats Units durant dècades mentre desmantellava els seus exèrcits, obria fronteres sense control i confonia valors amb retòrica. Trump no destrueix la seguretat col·lectiva: en deixa al descobert la ficció.
Se l’acusa d’imprevisible, però més imprevisible —i letal— va ser la passivitat occidental davant Putin a Geòrgia, Crimea o Síria. Trump no crea conflictes; intervé allà on altres van mirar cap a una altra banda. La caiguda de Maduro no és imperialisme, sinó justícia per a milions de veneçolans abandonats per la diplomàcia “responsable”.
Comparar-lo amb els anys trenta capgira la història: aleshores les democràcies van cedir per debilitat; avui Trump actua per frenar l’expansió de les tiranies. Forçar negociacions a Ucraïna pot ser incòmode, però eternitzar una guerra impossible de guanyar també és cinisme.
Europa no és víctima, sinó corresponsable de la seva irrellevància. La pax americana mai no s’ha sostingut només amb poder tou, sinó amb força creïble. Trump ho recorda: la llibertat no es defensa amb editorials, sinó amb decisions.
Sí, está bien, Sr. Foix,
Golpe de Estado y secuestro de Maduro en Venezuela, extorsión Imperial a Venezuela, sin saberse muy bien que ha sucedido aún y que tipo de Estado existe hoy, si un régimen que resiste (no parece que mucho por sus forma de «no actuar») o protectorado (muy raro porque no hay botas norteamericanas en el país), amenazas a Cuba y Colombia, órdago contra el pequeño país de Dinamarca con Groenlandia (contra toda la Unión Europea: nuevamente la energía), piratería en alta mar contra barcos rusos (¿no eran amigos?) o venezolanos (¿a su aire?), ¡revuelta en Irán muy oportunas y amenazas de bombardeos israelíes y norteamericanos!, declaración de naciones americanas y España por la Hispanidad por los hechos de Venezuela, reunión de líderes europeos con declaración de intenciones pero que no deciden hacer nada, ni en la Trampa de Ucrania ni en ninguna parte, y el anuncio de un aumento del 50 % de los presupuestos de defensa norteamericano. ¿Qué sucederá en pocas horas?
Por la rapidez de acontecimientos, si queremos seguir al momento los hechos, corremos el riesgo de no llegar a tiempo a explicar lo que sucede. Eso no significa que no lo intentemos. Algunos ya hace años que decíamos que las fricciones iban incrementarse y de qué la victoria de Trump iba a ser una variable impredecible. Pero, de hecho, tengo la impresión de qué nada de lo que sucede se decide de un día para otro o es arbitrario. Pero si ha habido un sigilo por parte de Washington para planearlo y una ocultación para llevar a cabo estos planes. Quizá aquella singular reunión de tantos generales en Washington de hace un par o tres de meses ahora empiece a entenderse mejor.
Leer la Estrategia de Seguridad Nacional es un buen inicio. Lo deja todo muy claro. Los Estados Unidos se repliegan al hemisferio occidental mientras intentan detentar la iniciativa en su relación con el mundo defendiendo sus intereses. Las instituciones internacionales hoy no cumplen su función, entelequias como la Unión Europea las ven cómo una amenaza. Trump no quiere aliados, quieres súbditos. De hecho, creo que a los aliados los detesta, porque los ve unos aprovechados, respeta sólo a los que son de su talla (rasgo de su personalidad narcisista). Estar al tanto del control de las reservas de energía, también es importante. Si sumamos las venezolanas a las propias y las saudíes, por no hablar de la iraníes, se llega a una mayoría, con las que poder marcar los precios y estrangular a los que no hinquen la rodilla en el suelo. Estar al tanto de los flujos comerciales entre Estados, también es buena idea. Desde hace mucho el comercio de China y sus inversiones ha sobresalido demasiado desplazando a las norteamericanas. También a las europeas. Y el problema no es sólo lo que produce China sino la llegada de sus contratistas y mercancías a Latinoamérica, África, su Nueva Ruta de la Seda que explicaba muy bien Peter Frankopan.
El mundo basado en reglas parece que se esfuma porque los que lo crearon han decidido que no es suficiente flexible para que ellos puedan incumplirlas cuando ven peligrar su poder. Por eso han impugnado el estatus quo del sistema. Porque estaban empezando a ser desplazados por aquellos que antes no eran nada y ahora son algo. Continuamos con la máquina del tiempo deslizándonos por la peligrosa pendiente de la lucha sin cuartel de las potencias por la supervivencia como civilización, aunque algunas, como los Estados Unidos, que puede que hayan entrado en modo pánico, y parece que quieren morir matando.
Es tarde,
Mañana más.
Francesc
Sr. Lluís Foix, Soc lector dels seus articles, els segueixo i mols els trobo mol be,
en demostren la seva veterania, cuneixament, professionalitat, serietat i objectivitat amb els tema’s principalment amb aquest de Donald Tramp que
està repetim una historia que amb els meus 82 anys ja li vista repetides vagades pel mont.
Joans
Una cosa es el «poder tou» que anomena el Sr. Foix i altra cosa es tota aquesta colla de «tous» que gobernen(?) la Unio Europea, que estan sempre de cimera, de roda de prensa, de foto i d´abraçada.
Necesitem gent forta, decidida i convençuda de lo que diu i per tirar endevant.
Que fajin coses per la ciutadania d´una manera empatica.
Del «amic» america poca cosa podem esperar.
Legir a Joseph Roth es del tot recomanable.