Les bombes i els drons nord americans i israelians xoquen amb el control d’Iran de l’Estret d’Ormuz. Lers borses trontollen i els preus pugen arreu. Una guerra tan innecessària com inútil.
La guerra de Trump i Netanyahu contra Iran ha entrat en el tretzè dia. Es una guerra aèria de destrucció. No hi ha xifres de morts. Però l’expansió dels danys causats comencen a arribar arreu del món. La potència militar d’Israel i els Estats Units ha destruït moltes infraestructures i ha causat centenars de morts.
Però l’Iran té un arma que frena l’eufòria dels bombardejos que han matat al líder Alei Khamenei i molts membres de la cúpula militar i religiosa de Teheran. La resistència del successor s’ha difós llegint-la en la ràdio i la televisió. Però al nou líder, Mojtaba Jamenei, no se l’ha vist. Hi ha rumors que està ferit. Se sap que en l’atac del primer dia morí el seu pare i la seva senyora. També una de les seves filles, un dels gendres, un net i la nora d’un fill.
El fet és que la guerra continua amb la ferocitat habitual i les destruccions a instal·lacions iranianes es respon amb un bloqueig del pas del petroli p’er l’estret d’Ormuz dominat per Teheran. El comunicat llegit del Mojtaba Jamenei adverteix que l’estret seguirá tancat com una forma de pressió contra els israelians i nord americans.
Les bombes mat3n persone si destrueixen infraestructurers però la interrupció del pas del petroli per Ormuz ha fet trontollar les borses, puja el preu del barril per damunt dels cent dòlars i dibuixa el fantasma de la inflació als Estats Units i arreu del món.
Hi ha llocs al món que, sense ser capitals ni grans metròpolis, condicionen el ritme de l’economia global. Un d’ells és l’Estret d’Ormuz, una franja marítima d’uns 39 quilòmetres d’amplada en el seu punt més estret. Per aquest corredor, situat entre l’Iran i l’Oman, passa una part essencial de l’energia que mou el planeta.
Les xifres són eloqüents. Cada dia hi transiten aproximadament 20 milions de barrils de petroli, prop del 20% del consum mundial. Dit d’una altra manera: un de cada cinc barrils que es consumeixen al món ha passat abans per aquest pas estret i vulnerable.
No és estrany que qualsevol tensió militar o diplomàtica a la zona tingui efectes immediats als mercats. Quan els riscos augmenten, el preu del cru pot pujar diversos dòlars en qüestió d’hores. En un mercat global on es consumeixen prop de 100 milions de barrils diaris, petites alteracions logístiques poden tenir conseqüències econòmiques considerables.
Els principals exportadors del Golf —com l’Saudi Arabia, l’Iraq, els United Arab Emirates o Kuwait— depenen d’aquest estret per enviar bona part del seu petroli cap a Àsia, Europa i Amèrica. Si el trànsit es veiés interromput, encara que fos durant pocs dies, el sistema energètic global patiria un xoc immediat.
Europa observa aquest escenari amb una certa distància geogràfica però amb dependència econòmica. Malgrat els avanços en energies renovables, el petroli continua sent una peça central del transport i de moltes indústries.
La geopolítica, sovint, es pot explicar amb mapes. Però també amb colls d’ampolla. I el de l’Estret d’Ormuz és un dels més decisius del nostre temps. Per aquestes aigües estretes hi circulen petroliers gegants, però també una part important de l’estabilitat econòmica del món.
La guerra continua, el règim no ha caigut, el petroli queda bloquejat, l’aviació civil està pràcticament paralitzada i les perspectives de que aquesta situació siguin llargues poden crear problemes seriosos. A Iran en primer lloc. Però igualment a Israel, Estats Units, Europa y el món que depèn de l’economia occidental. Rússia té les mans lliures per bombardejar Ucraïna a tort i a dret, Índia fa els seus negocis i Xina té una justificació per preparar la invasió i incorporació de Taiwan.
Trump pensava que Iran era com Veneçuela. La civilització persa té més de tres mil·lenis d’història, no és un país àrab i ara invoca motius de venjança per respondre a una guerra que no tenia un motiu concret. La frivolitat de Trump, l’oportunisme de Netanyahu, l’odi acumulat a Iran contra els Estats Units des de 1979, les monarquies del Golf adornades de gratacels de disseny i de modernitat i tantes bombes i drons que cauen cada dia en totes direccions indiquen que l’escenari de la guerra no es local ni regional. Cada cop s’assembla més a una guerra mundial.
L’Estret d’Ormuz és realment un dels grans colls d’ampolla de l’economia mundial i qualsevol tensió hi té efectes immediats. Tanmateix, l’article simplifica el conflicte atribuint-lo sobretot a decisions personals de Donald Trump i Benjamin Netanyahu.
Les rivalitats entre Israel, Iran i les monarquies del Golf venen de dècades i no es poden reduir a una iniciativa puntual.
Ja durant l’administració d’Barack Obama aquest debat apareixia sovint en l’anàlisi internacional.
També és dubtós que el bloqueig de l’estret pugui sostenir-se gaire temps sense una resposta internacional. França ja s’ha pronunciat en aquest sentit.
En aquest debat, però, sorprèn la parcialitat amb què molts mitjans occidentals presenten el conflicte. Massa sovint el relat acaba relativitzant o fins i tot blanquejant l’actitud bel·ligerant del règim dels aiatol·làs de Teheran. Aquesta mirada selectiva no ajuda a entendre la complexitat real del conflicte.
Morgan Stanley, que no es un banquito de nada, y el fondo norteamericano Cliffwater, han limitado el reembolso de sus fondos de credito privado. La semana pasada Black Rock que es el primer fondo de inversion del mundo mundial, hizo lo mismo.
Aixo i tot plegat torna a estar al punt.
L’article torna a incórrer en un alarmisme que no es correspon amb els fets. Es parla de borses “trontollant” i d’un sistema econòmic al límit del col·lapse pel hipotètic tancament de l’Estret d’Ormuz, però la realitat és que no hi ha senyals de pànic als mercats. Les tensions al Golf són recurrents i els mercats energètics fa dècades que conviuen amb elles sense col·lapses sistèmics.
Tampoc és realista presentar com a imminent un bloqueig sostingut de l’estret per part de l’Iran. Un tancament prolongat implicaria una confrontació directa amb els Estats Units i perjudicaria greument el mateix Iran, que també depèn d’aquesta via per exportar petroli.
El text, a més, fa un salt sense base d’un conflicte regional a una hipotètica “guerra mundial”, suggerint que Rússia tindria les mans lliures a Ucraïna o que la Xina aprofitaria per envair Taiwan. Són conjectures!
Finalment, reduir tota la situació a la suposada “frivolitat” de Trump o a l’oportunisme de Netanyahu simplifica en excés una rivalitat estratègica que fa dècades que es gesta. El resultat és un text més preocupat per anunciar catàstrofes que per explicar la realitat.
Ormuz puede ser un buen tapon para parar maquinas, decrecer, adelgazar y pensar un poquito. De hecho lo benefico para tots plegats seria que el tapon durara una buena temporada y vieramos one more time al personal con paquetes descomunales de papel de culo (con perdon) en una mano y en la otra el movil (sobretot!) y cara de velocidad.
Buen apunte,
Me temo que vamos que vamos a ver subir los precios de todos los productos y nos vamos a acordar no en muy buenos términos de Donald Trump y Benjamín Netanyahu.
Dejo de nuevo:
Las implicaciones regionales e internacionales de la Guerra de Irán – por Francesc Sánchez
https://www.elinconformistadigital.com/2026/03/08/las-implicaciones-regionales-e-internacionales-de-la-guerra-de-iran-por-francesc-sanchez/
Para dejarlas de fondo. Esta noche, para a quién le pueda interesar, publicaré el informe del cuarto año de guerra en Ucrania,
Un saludo,
Y muchas gracias,
Francesc