La guerra d’Iran es la continuació de la vella confrontació entre jueus i perses que ha dominat la història de la regió durant més de 25 segles. Han passat per temps de confrontació i de bonança.
Donald Trump viu el present com si no hi hagués passat i sense importar-li el futur. Actua com si el món depengués d’ell personalment i fent creure a molts dels seus votants i seguidors que no es pot equivocar i que la paraula derrota no l’ha inclòs al seu vocabulari. Al seu voltant hi ha personatges que li riuen les gràcies i, el que és més important, fan el que diu. Són els que l’envolten en les exòtiques i llargues rodes de premsa que pràcticament cada dia que és a Washington ofereix als americans i al món.
No és una casualitat que Benjamin Netanyahu, el primer ministre israelià, hagi visitat sis vegades la Casa Blanca el darrer any. Cap dirigent estranger s’ha trobat tants cops amb Donald Trump. Washington aporta la força i els diners i Jerusalem presenta les seves prioritats. Aquesta combinació ha condicionat la política a l’Orient Mitjà d’ençà que Hamàs creuà la frontera de Gaza l’octubre de 2023 i assassinà més de mil dos-cents israelians. La revenja contra els terroristes de Hamàs la pagaren els més de setanta mil palestins morts, dos milions de gazians que perderen cases, s’hagueren de desplaçar amunt i avall de la franja i avui viuen atemorits per ruptures intermitents de l’alto el foc forçat per Trump a Netanyahu.
Israel ha guanyat totes les guerres que ha lliurat des de la seva fundació com a estat modern l’any 1948. Però no ha conegut una pau estable per moltes raons. Una d’aquestes és l’ocupació de terres que també són considerades pròpies per altres pobles que històricament han habitat també l’antiga terra de Canaan. Tanta història no cap en tan poca geografia. És un estat que viu a la defensiva i a l’ofensiva alhora.
La seva aliança amb els Estats Units, amb tots els presidents, ha permès sobreviure en un ambient d’hostilitat permanent. Disposa d’un servei d’intel·ligència molt sofisticat i rep l’ajut militar, polític i econòmic de Washington sempre que calgui.
Aquesta complicitat estratègica entre Jerusalem i Washington no havia estat mai tan intensa i tan forta com en la presidència de Donald Trump. Els analistes més reconeguts de la premsa americana conclouen que l’actual guerra contra l’Iran no s’hauria encetat sense la pressió que Netanyahu ha fet amb èxit sobre Trump.
L’Iran és l’enemic a abatre per Israel. Els litigis no són només per territoris o matèries primeres de gran valor, sinó que rauen en la ideologia incompatible entre dos estats culturalment i políticament antagònics.
La Revolució islàmica de 1979, executada amb mà de ferro per l’aiatol·là Khomeini, va fer fora la monarquia del xa, plantà cara als Estats Units segrestant tot el personal diplomàtic durant mesos i adoptant una actitud oficial d’oposició a Israel i tot el que representava. Tots els moviments terroristes de caràcter islàmic nasqueren de les idees antioccidentals d’aquella revolució. Hamàs, Hezbollah i altres grups que han colpejat interessos i persones nord americanes o europees tenien el suport del règim alcorànic de l’Iran. Els atemptats de l’11 de setembre de 2001 a Nova York i Washington portaven el segell de la revolució islàmica de 1979.
Encara que pocs polítics israelians hi facin esment, la guerra d’Israel i Estats Units contra l’Iran és la continuació de la vella confrontació entre jueus i perses que ha dominat la història de la regió durant més de 25 segles. Aquesta guerra per aire no porta ni dues setmanes, però ha tingut un ressò global a l’eliminar el líder suprem de la revolució, Ali Khamenei, molts dels seus col·laboradors i dimarts Israel afirmà l’assassinat des de l’aire d’Ali Larijani, cap de la seguretat iraniana.
Malgrat els èxits militars, l’Iran no és Veneçuela. I les recomanacions de Donald Trump el dia que s’inicià el bombardeig, dient-los que es revoltessin i fessin caure el règim, no s’ha produït.
Les guerres són imprevisibles. Però l’estructura militar i el control tirànic sobre la gran majoria de la població per part de qui sigui que mani a Teheran resisteix als atacs precisos i destructius de l’aviació israeliana i nord-americana. Es pot guanyar una guerra des de l’aire? No és probable. Per això, tant Trump com Netanyahu insisteixen que només els iranians poden fer caure el govern que pateixen. Calia que Trump i Netanyahu encenguessin el misto del polvorí d’Orient sense calcular les conseqüències d’una guerra sense estratègia que ja té efectes dramàtics en moltes parts del món? Penso que no.
Publicat al diari El Punt Avui el 19 de març de 2026
