La guerra d’Iran es la continuació de la vella confrontació entre jueus i perses que ha dominat la història de la regió durant més de 25 segles. Han passat per temps de confrontació i de bonança.
Donald Trump viu el present com si no hi hagués passat i sense importar-li el futur. Actua com si el món depengués d’ell personalment i fent creure a molts dels seus votants i seguidors que no es pot equivocar i que la paraula derrota no l’ha inclòs al seu vocabulari. Al seu voltant hi ha personatges que li riuen les gràcies i, el que és més important, fan el que diu. Són els que l’envolten en les exòtiques i llargues rodes de premsa que pràcticament cada dia que és a Washington ofereix als americans i al món.
No és una casualitat que Benjamin Netanyahu, el primer ministre israelià, hagi visitat sis vegades la Casa Blanca el darrer any. Cap dirigent estranger s’ha trobat tants cops amb Donald Trump. Washington aporta la força i els diners i Jerusalem presenta les seves prioritats. Aquesta combinació ha condicionat la política a l’Orient Mitjà d’ençà que Hamàs creuà la frontera de Gaza l’octubre de 2023 i assassinà més de mil dos-cents israelians. La revenja contra els terroristes de Hamàs la pagaren els més de setanta mil palestins morts, dos milions de gazians que perderen cases, s’hagueren de desplaçar amunt i avall de la franja i avui viuen atemorits per ruptures intermitents de l’alto el foc forçat per Trump a Netanyahu.
Israel ha guanyat totes les guerres que ha lliurat des de la seva fundació com a estat modern l’any 1948. Però no ha conegut una pau estable per moltes raons. Una d’aquestes és l’ocupació de terres que també són considerades pròpies per altres pobles que històricament han habitat també l’antiga terra de Canaan. Tanta història no cap en tan poca geografia. És un estat que viu a la defensiva i a l’ofensiva alhora.
La seva aliança amb els Estats Units, amb tots els presidents, ha permès sobreviure en un ambient d’hostilitat permanent. Disposa d’un servei d’intel·ligència molt sofisticat i rep l’ajut militar, polític i econòmic de Washington sempre que calgui.
Aquesta complicitat estratègica entre Jerusalem i Washington no havia estat mai tan intensa i tan forta com en la presidència de Donald Trump. Els analistes més reconeguts de la premsa americana conclouen que l’actual guerra contra l’Iran no s’hauria encetat sense la pressió que Netanyahu ha fet amb èxit sobre Trump.
L’Iran és l’enemic a abatre per Israel. Els litigis no són només per territoris o matèries primeres de gran valor, sinó que rauen en la ideologia incompatible entre dos estats culturalment i políticament antagònics.
La Revolució islàmica de 1979, executada amb mà de ferro per l’aiatol·là Khomeini, va fer fora la monarquia del xa, plantà cara als Estats Units segrestant tot el personal diplomàtic durant mesos i adoptant una actitud oficial d’oposició a Israel i tot el que representava. Tots els moviments terroristes de caràcter islàmic nasqueren de les idees antioccidentals d’aquella revolució. Hamàs, Hezbollah i altres grups que han colpejat interessos i persones nord americanes o europees tenien el suport del règim alcorànic de l’Iran. Els atemptats de l’11 de setembre de 2001 a Nova York i Washington portaven el segell de la revolució islàmica de 1979.
Encara que pocs polítics israelians hi facin esment, la guerra d’Israel i Estats Units contra l’Iran és la continuació de la vella confrontació entre jueus i perses que ha dominat la història de la regió durant més de 25 segles. Aquesta guerra per aire no porta ni dues setmanes, però ha tingut un ressò global a l’eliminar el líder suprem de la revolució, Ali Khamenei, molts dels seus col·laboradors i dimarts Israel afirmà l’assassinat des de l’aire d’Ali Larijani, cap de la seguretat iraniana.
Malgrat els èxits militars, l’Iran no és Veneçuela. I les recomanacions de Donald Trump el dia que s’inicià el bombardeig, dient-los que es revoltessin i fessin caure el règim, no s’ha produït.
Les guerres són imprevisibles. Però l’estructura militar i el control tirànic sobre la gran majoria de la població per part de qui sigui que mani a Teheran resisteix als atacs precisos i destructius de l’aviació israeliana i nord-americana. Es pot guanyar una guerra des de l’aire? No és probable. Per això, tant Trump com Netanyahu insisteixen que només els iranians poden fer caure el govern que pateixen. Calia que Trump i Netanyahu encenguessin el misto del polvorí d’Orient sense calcular les conseqüències d’una guerra sense estratègia que ja té efectes dramàtics en moltes parts del món? Penso que no.
Publicat al diari El Punt Avui el 19 de març de 2026
El PIB de las españas bajara un 0,2% y pedro_el_guapo dice estar muy enfadado por tanta cizaña, tanta bomba y tanto jaleo.
El susodicho no tiene una flor en el culin, tiene un garden enterito. Toda esta movida le va de perlas y lo de llegar al 2027 se le antoja asi como facilon. Le ayuda ademas toda la oposicion, un peloton de tontos muy tontos.
Presumptament a Donald Trump no l’hi interessa el futur. A nosaltres sí que ens hauria d’interessar quan un país potent com Iran amenaça el nostre estil de vida amb les seves imperfeccions però tolerant.
Iran no és només un adversari llunyà. És una amenaça real al nostre model de societat. La revolució islàmica no vol únicament destruir Israel, sinó també erosionar les democràcies occidentals mitjançant el terrorisme i la desestabilització constant.
Les proves són evidents: atemptats, xarxes radicals, influència ideològica. Tot forma part d’una mateixa estratègia.
A dins del país, no hi ha oposició efectiva. No perquè no existeix descontentament, sinó perquè el règim imposa un control implacable. La repressió és total.
L’article de Lluís Foix confon context amb justificació. No estem davant d’un conflicte ancestral inevitable, sinó davant d’una amenaça molt concreta: el règim de Ali Khamenei vol esborrar Israel del mapa i treballa per ser potència nuclear.
Això, per a Israel, no és opinable: és una qüestió de vida o mort. Cap estat permetria que qui en proclama la destrucció accedís a l’arma nuclear.
Assenyalar Donald Trump o Benjamin Netanyahu pot ser còmode, però és accessori. El problema real és Teheran i la naturalesa del seu règim.
La guerra és terrible, sí. Però encara ho seria més la inacció disfressada de prudència. El bonisme, aquí, no evita conflictes: els fa inevitables
NI bonisme ni incultura. No son persas contra israelians. Ni es pot pensar amb la bragueta ni amb els rinxols d’or. Tampoc cal fer cas d’un criminal de guerra per pacificar una regio.
Buenas tardes Sr. Foix,
En líneas generales estamos de acuerdo. Discrepo en dos cuestiones. Una más de terminología y contenido, y otra más de apreciación personal sobre la historia.
En mi opinión no es correcto afirmar que el terrorismo islámico sea creación de la República Islámica de Irán o que es su origen. La revolución islámica fue un revulsivo en la región contra el poder de Israel y los Estados Unidos, y diferentes grupos cercanos usaron el terrorismo en la región contra sus intereses, normalmente bajo la resistencia palestina, y muy especialmente con el apoyo hacía Hamás y Hezbolá. Pero no podemos ir más allá y no diferenciarlo del terrorismo islámico sunita, que es precisamente el que ha matado en nuestras calles, que no tiene nada que ver ni con el chiísmo ni con Irán. De ahí que decir que el 11S de 2001 lleva el sello de la revolución islámica no se sostiene. Podemos decir que la irrupción islámica en Irán se presentó en Oriente Medio como un poder que lo iba a cambiar todo, siendo la carta de presentación del islam en sociedad en nuestros tiempos (el islam chiíta revolucionario), en un contexto de Guerra Fria con dos superpotencias enfrentadas. Pero precisamente ese terrorismo sunita (que tuvo su carta de presentación en el mundo el 11S de 2001), que fue potenciado por los Estados Unidos en Afganistán, y que tiene sus centros de poder en las Monarquías del Golfo Pérsico, siempre se le ha opuesto.
No creo que la unión entre sunitas y chiítas se llegue a producir. Regionalmente Arabia Saudita e Irán son dos polos de poder separados. Sin embargo, si en lugar de su diferencia anteponen sus intereses compartidos y la defensa contra sus enemigos todo puede cambiar. Hamás es sunita y es apoyado por Irán, y Pakistán, sunita, ha expresado públicamente que intervendría en caso de ataque nuclear israelí a Irán.
En cuanto a lo otro no es que sea muy importante. Pero tiene su aquel. Es cierto que los judíos estuvieron enfrentados a Nabucodonosor II hacia el siglo VI a.C., este destruyo el Primer Templo y los deportó a Babilonia, donde permanecieron en cautiverio. También que, en tiempos de Ciro el Grande, precisamente el fundador del Imperio Persa, este les autorizó a volver y construyeron el Segundo Templo, también destruido hacia el 70 d.C., ya en tiempos de Roma, durante los tiempos de Tito. Los fundamentalistas judíos en Israel quieren la construcción del Tercer Templo sobre las ruinas del Muro de las Lamentaciones, bajo la Mezquita de Al-Aqsa. Momento en que llegará el fin del mundo. Es importante señalar que en el actual conflicto la religión tiene su peso y no solo en Irán, sino también en Israel y los Estados Unidos. Trump está apoyado por todo el Cinturón de la Biblia, y muchos de sus asesores son sionistas de derechas.
Puedo entender que esto de la historia pretérita para la mitología judía, sobre todo, sea muy importante. Pero en mi opinión el gran enfrentamiento histórico que afectó a la región, y que transformó el mundo una vez más, no fue ese. Sino el que mantuvieron los griegos con los persas. Primero en las Guerras Médicas en el siglo V a.C., y luego sumando a los macedónicos con las guerras de Alejandro Magno hacia el 334 y 326 d.C., que dejaron un legado en todo Oriente Medio que llamaron el Helenismo, y que conectara mucho después con el Imperio Bizantino, cuando la Cristiandad en Roma se escinde en dos, hasta que los otomanos toman el poder, conectando esto mucho después con lo de la Guerra de Crimea que comentaba. Durante la Batalla de las Termópilas 300 espartanos, y unos cuantos miles de otros griegos, liderados por Leónidas, se enfrentaron a Jerjes I con un ejército muy superior, y aunque murieron todos, precisamente esa épica que comentábamos en otro artículo fue un revulsivo para todos los griegos para resistir y vencer al invasor.
No sé hasta que punto aprendemos las lecciones de la historia.
Gracias,
Y saludos cordiales,
Francesc