Donald Trump ha començat la guerra contra Iran però no sap com acabar-la.
Donald Trump s’ha convertit en una canviant peça central de la guerra dels Estats Units i Israel contra Iran d’ençà del 28 de febrer. No pas pel que passa als cels de Teheran, Tel Aviv i el Golf Pèrsic sinó pel discurs dubitatiu i contradictori que tan aviat fa pujar la borsa global com anuncia l’arribada d’uns milers de marines per desbloquejar l’estret d’Ormuz.
La idea bàsica de Trump és simple. Colpejar fort i aparatosament, ràpid i de manera visible. Dir que ha eliminat al líder del règim alcorànic de la república islàmica, que s’han destruït tots el arsenals de míssils i amagatalls on es tracta urani per construir la bomba atòmica, que ja ha guanyat una guerra que ni ell sap quin o quins eren els objectius.
Trump ha insistit avui que l’ofensiva ha estat un èxit rotund. Ha arribat a afirmar que “pràcticament no queda res” de la capacitat militar iraniana i que la guerra està “molt avançada” o fins i tot “gairebé acabada”. Però els míssils segueixen caient sobre països veïns que tenen relacions econòmics i militars amb els Estats Units. Per primer cop ha caigut una bomba a la Ciutat Vella de Jerusalem.
Una cosa son els discursos i l’altra és l’escenari de la guerra. La realitat és molt complexa. Els atacs continuen. Les operacions militars no s’han aturat, ni tan sols quan la Casa Blanca ha anunciat pauses puntuals. Aquesta setmana, Trump ha decretat una treva de cinc dies sobre infraestructures energètiques, una decisió que no respon tant a un gir pacifista com a una estratègia calculada que consisteix en pressionar Teheran sense provocar un col·lapse global del subministre del petroli.
És aquí on apareix el tret més característic del seu estil barrejant la combinació de força i negociació en temps real. Trump ha d’estar confós en comprovar que Iran no és Veneçuela. Ha començat a titubejar en veure que portem 25 dies de guerra i els iranians segueixen combatent malgrat l’eliminació de dirigents principals del règim. Proclama que hi ha negociacions amb Teheran però ningú del govern iranià ho confirma.
La guerra té unes conseqüències econòmiques colossals que repercuteixen amb el preu del petroli, la pujada del cost de la vida i un caos global que s’accelera cada dia que l’estret d’Ormuz segueix barrat per l’Iran.
La guerra és juga en dos nivells simultanis. El militar, amb una ofensiva sostinguda, i el comunicatiu, amb anuncis constants de victòria i de pau imminent. Un desgavell perquè dona la sensació que una guerra de dimensions espectaculars sembla que passi només pel cap d’un personatge que no toca de peus a terra.
Aquest doble joc genera incertesa, també entre aliats. Israel veu en aquesta pressió militar una oportunitat per forçar concessions iranianes, però dubta que Teheran accepti les condicions imposades per Washington.
Mentrestant, Trump manté el control del relat amb un estil personalista, directe i estrambòtic. Les decisions no sempre segueixen una línia estratègica clara, sinó que semblen adaptar-se a l’evolució del que li passa pel cap al president. El món no pot dependre del estat d’ànim d’una persona que actua amb un narcisisme erràtic.
Al final, la guerra de Trump contra l’Iran no és només una confrontació militar. És també una guerra de percepcions.
Una guerra en què el poder no es mesura només en míssils, sinó en la capacitat d’imposar un discurs basat en que s’està guanyant, que s’està negociant, que tot acabarà aviat. I que en sortirà grans negocis.
La idea que Donald Trump és “imprevisible” no implica necessàriament desordre; pot ser una eina deliberada de poder. En política internacional existeix el concepte de “ambigüitat estratègica”: no revelar intencions clares per dificultar el càlcul de l’adversari.
En el cas de Iran, això té un objectiu concret: impedir que Teheran pugui anticipar la resposta dels Estats Units. Si un adversari no sap si vindrà un atac, una negociació o una retirada, es veu obligat a actuar amb més cautela. Aquesta incertesa pot funcionar com a forma de dissuasió indirecta.
Diversos analistes assenyalen que aquesta confusió “no és un error, sinó el nucli de l’estratègia”, pensada precisament per mantenir l’enemic descol·locat.
Foix torna a equivocar el focus. No és només que confongui estil amb indecisió en Donald Trump; és que desacredita fets que ja no són discutibles. Les converses que presenta com a propaganda o exageració han estat reconegudes per múltiples actors internacionals. Negar-ho ja no és anàlisi, és biaix.
Però el problema de fons és un altre: l’equidistància. Foix descriu el conflicte com si fos un joc de percepcions, evitant posicionar-se davant d’un règim com el de Irán. I aquí és on falla.
Perquè això no va només d’estratègia, sinó de valors i de realitat política. Parlem d’un règim que reprimeix la seva població, projecta violència a la regió i aspira a tenir capacitat nuclear. I, malgrat això, encara hi ha qui prefereix posar el focus en les formes de Washington abans que en el fons del problema.
A més, cada cop és més evident que **una part de la societat iraniana no està amb el règim**, sinó que veu en la seva debilitat una oportunitat. Això incomoda perquè trenca el relat fàcil: no és “Occident contra un poble”, sinó també un règim contra la seva pròpia gent.
I mentrestant, el bloqueig de l’Estret d’Ormuz mostra qui utilitza l’economia global com a arma.
Per això la pregunta és inevitable, i cada cop més incòmoda:
En el d’un Occident que, amb tots els seus errors, intenta contenir un règim desestabilitzador, o en el d’una equidistància que acaba beneficiant-lo?
Perquè criticar Donald Trump pot ser fàcil, però no ho és tant dir clarament què es defensa quan el món es divideix en línies que no són només geopolítiques, sinó també morals.