Joan Duch, el dia que rebé un homenatge al seu poble de Guimerà.
Ens ha deixat Joan Duch, un gran treballador de la cultura i la recerca a Catalunya. Quan ningú es fixava en les pedres antigues ni en les restes històriques de la Vall del Corb, en Joan dedicava moltes hores a inspeccionar el nostre passat. Contemplava el paisatge i escarbava en les seves entranyes.
Quan en Joan Duch començà a fer treballs de recerca a Guimerà i a molts indrets de la Vall als anys seixanta era el pioner de tot un moviment per recuperar la memòria col·lectiva d’unes terres que han estat devastades per la nostra convulsa història.
El recordo un dia ja llunyà en que m’explicava els moviments tectònics que ha conegut el país mostrant-me unes pedres de riu a dalt del tossal de les Forques de Rocafort.
M’explicava que aquelles pedres havien estat a la llera del Corb i que ara es trobaven esbarriades en un turó ple de pins i alzines. No ens adonàvem que ja teoritzava amb descobriments antics sobre els efectes del canvi climàtic.
Ha estudiat la Vall del Corb des dels moviments que formaren les primeres serralades fins a les lluites entre sarraïns i cristians passant per les construccions renaixentistes i els efectes de les carlinades del segle avant passat.
Aquella feina no va ser estèril. En Joan Duch ha format una escola i un estil de treballar per fer-nos una certa idea d’un passat tan ric en tota mena d’esdeveniments. Ha estudiat i ha escrit sobre les portes, els marges, les cabanes i els més inesperats amagatalls que es troben al país. El Grup de Recerques de Ponent porta la seva petjada primigènia. En Miquel Torres ha agafat el relleu i la passió per saber els fets i els amagatalls de la història local.
Una de les seves passions era l’estudi de l’univers de la pedra que ha fet el caràcter dur, sòlid i indomable de la nostra gent. La pedra hi és arreu, ens vigila, ens acompanya i ens recorda la nostra gran i alhora convulsa història. Les pedres no s’han mogut. Estan quietes en els daus clavats a les entranyes de la terra i s’han deixat extreure i treballar amb una docilitat extraordinària.
Veiem les pedres ben tallades, a tots els campanars de la Vall, als castells, monestirs, cases pairals, cabanes, marjades, piques, creus de terme, ponts i peixeres. Els picapedrers, anònims gairebé sempre, han estat autèntics artesans en totes les èpoques.
Han donat personalitat el paisatge. Moltes gràcies, Joan, pel tot el que has fet per conservar el patrimoni de la memòria. Has rebut el reconeixement del poble de Guimerà i de tota la Vall del Corb.
El teu optimisme per furgar en el perquè i en el com del passat l’has encomanat a la generació que avui manté viva la flama per recuperar els trets històrics i descobrir els tresors que els iconoclastes de tots els temps han destruït autèntiques meravelles artístiques.
Un dia de fa molts anys, Joan Duch es va planar al monestir derruït de la Vallsanta als afores de Guimerà, i va impedir que s’emportessin les petites joies que encara quedaven en el que fou una comunitat de monges. Venien en nom de l’autoritat. Els hi va dir en castellà si “le podían ensenyar el permiso”. No en portaven. Van marxar i no tornaren més. Gràcies, Joan, per tot el què has fet. Descansa en pau, amic.
