Una niña libanesa con un gorro hecho con una bandera del Partido Comunista del Líbano, durante los actos conmemorativos del 32 aniversario del comienzo de la guerra civil, en la zona divisoria entre dos bandos en Beirut. Abril de 2007. Fotografía de Wael Hamzeh. EFE
La Gran Guerra (1914-1918) va destruir els fràgils equilibris d’unes terres dominades des de la Porta Sublim de Constantinoble, la seu central del Imperi Otomà que des de 1453 s’anà estenent per parts d’Europa, Àsia i Àfrica. En aliar-se amb Alemanya en la guerra es va dissoldre l’imperi i totes les seves possessions en signar-se l’armistici.
Després de la Conferència de Paris (1919), va néixer la Turquia d’Atatürk, secularitzada i amb voluntat d’occidentalitzar-se, i alhora, es dibuixaren els mapes de l’Orient actual que tantes guerres i conflictes territorials han causat fins al dia d’avui.
En caure els imperis otomà, rus, alemany i austrohongarès, naixeren nous estats dibuixats des dels despatxos de la Conferència de París. França i el Regne Unit es van repartir en dos grans protectorats els territoris que havien viscut segles sota el paraigües de Constantinoble. França es quedà amb la Gran Síria i el Regne Unit, la resta. Dintre de l’esfera política centrada a Damasc s’encabí també el Gran Líban, una construcció política integrada per grups religiosos diversos repartits entre cristians maronites, musulmans sunnites, musulmans xiïtes i drusos. Aquesta heterogeneïtat, lluny de ser circumstancial, es convertiria en el nucli de la vida política libanesa.
Els libanesos son un poble vell que tenia personalitat pròpia en temps bíblics i que es distingia per les seves capacitats comercials i artesanals. Els fenicis habitaren aquesta terra de cedres mil·lenaris. Durant generacions es considerà la Suïssa d’Orient. Era una anomalia per la seva identitat basada en la convivència, sempre complexa, entre comunitats religioses múltiples.
La independència formal arribaria al bell mig de la II Guerra Mundial amb el Pacte Nacional libanès que consistia en un acord no escrit que establia un sistema de repartiment de poder basat en les quatre principals comunitats, dues islàmiques, una cristiano maronita i la drusa.
Es va fer un cens que quedà inamovible a partir de 1943 i institucionalment vàlid durant generacions. El president havia de ser maronita, el primer ministre sunnita i el president del Parlament xiïta. Aquest pacte, que pretenia garantir l’equilibri entre comunitats, va funcionar inicialment com un mecanisme d’estabilització. Però també va institucionalitzar la identitat sectària com a base de la política, sembrant les llavors de conflictes futurs. Els drusos no tenien un paper assignat però les seves característiques ètniques i culturals han tingut una gran significació en la història libanesa,
La creació de l’estat d’Israel el 1948 i l’aparició del moviment palestí amb les matances del «setembre negre» a Jordània el 1970 trencaren l’època daurada libanesa. Beirut s’havia convertit en un centre financer i cultural de primer ordre. Les seves universitats, els seus bancs i la seva vida nocturna atreien visitants de tot el món àrab i més enllà.
Aquesta prosperitat, però, descansava sobre un equilibri fràgil. L’arribada massiva de refugiats palestins després de 1948 i, sobretot, després de la guerra dels Sis Dies de 1967, va trastocar l’equilibri social i polític. Les milícies palestines es van establir al sud del país, convertint Líban en un escenari indirecte del conflicte amb Israel. Això va generar tensions amb sectors de la població libanesa, especialment entre aquells que percebien aquesta presència com una amenaça a la sobirania nacional.
La matança de Sabra i Shatila als afores de Beirut el setembre de 1982 ha estat un dels episodis més tràgics de la recent història libanesa. Es produí en el context de la invasió israeliana del Líban. Milícies crisianes libaneses van entrar als camps de refgiats palestins i van assassinar centenars de civils palestins i també libanesos. Fou una matança indiscriminada de població civil sense que l’exèrcit israelià que controlava la zona impedis l’entrada de les milícies als camps. Fou un escàndol internacional que causà un dany profund a la imatge internacional d’Israel.
Tanmateix, allò que en un moment determinat es va considerar una riquesa estructural ha acabat convertint-se en una font constant de fragilitat. Avui, Líban ja no és una excepció al caos regional sinó que n’és una peça central.
El canvi cap a la la inestabilitat arribaria el 1975 amb l’esclat de la Guerra Civil Libanesa. El que va començar com un enfrontament puntual es va transformar ràpidament en un conflicte complex i devastador. Milícies cristianes, grups musulmans, organitzacions palestines i actors externs com Síria i Israel es van veure implicats en una guerra que duraria quinze anys. Beirut, abans símbol de modernitat, va quedar dividida i destruïda.
Recordo la visita a Líban el 1984, en plena guerra civil, en un Beirut fragmentat, colpejat per les faccions que lluitaven barri a barri, un país destrossat i sense sortida política. La guerra va acabar formalment el 1990 amb els Acords de Taif, que van redefinir el sistema polític mantenint, però, l’essència del model confessional. Es va redistribuir el poder per donar més pes a les comunitats musulmanes, però no es va superar la lògica sectària. En els anys posteriors, Líban va iniciar un procés de reconstrucció, especialment visible a Beirut, però sota una forta influència siriana que es prolongaria fins al 2005.
Aquest període de postguerra va estar marcat per una aparent estabilitat, però també per problemes estructurals que mai no es van resoldre: corrupció sistèmica, endeutament creixent i institucions febles. La política continuava dominada per elits vinculades a les diferents comunitats religioses, sovint més preocupades per mantenir el seu poder que per impulsar reformes reals.
El 2005, l’assassinat de l’exprimer ministre Rafik Hariri va desencadenar una onada de protestes que van portar a la retirada de les tropes sirianes. Malgrat això, la influència externa no va desaparèixer. Actors regionals com l’Iran i l’Aràbia Saudita continuaven exercint pressió a través de les seves aliances internes. En aquest context, el paper d’Hezbolà es va consolidar com a força política i militar clau, especialment dins de la comunitat xiïta. Hezbolà al sud de Líban i Hamàs a Gaza, dues forces recolzades per Iran, es convertiren en enemigues a abatre per part d’Israel que ha acabat lliurant una guerra contra Iran amb l’ajut militar i polític per part de l’administració de Donald Trump.
La situació es va deteriorar encara més a partir de 2019, quan Líban va entrar en una crisi econòmica sense precedents. El sistema financer es va col·lapsar, la moneda es va devaluar dràsticament i gran part de la població va caure en la pobresa. Les protestes populars es van estendre arreu del país, denunciant la corrupció i exigint un canvi profund del sistema polític. Però les respostes institucionals van ser insuficients.
Com si això no fos prou, el 2020 la tragèdia del port de Beirut va sacsejar novament el país. Una enorme explosió causada per l’emmagatzematge negligent de materials químics va devastar part de la capital, causant centenars de morts i milers de ferits. L’esdeveniment es va convertir en un símbol de la decadència i la incapacitat de l’Estat.
Avui, Líban es troba en una situació crítica. El sistema polític està bloquejat, l’economia continua en ruïnes i la població viu en condicions cada cop més precàries. A més, el país està immers en una regió marcada per tensions constants, des de la guerra a Síria fins al conflicte entre Israel i actors com Hezbolà. La guerra oberta per Israel i pels Estats Units contra Iran ha tensat encara més un país amb dificultats extremes de sobreviure degut a l’escassetat alimentària per fer front al més de milió i mig de refugiats i immigrants que han fugit de Síria i d’altres indrets conflictius de l’Orient i que s’amunteguen als suburbis de les ciutats i malviuen en situacions molt precàries. Líban té entre 4 i 5 milions d’habitants el que significa que una de cada 4 persones al país és refugiada o immigrant. És el país amb més refugiats per habitant del món.
La trajectòria del Líban és, en molts sentits, una lliçó sobre la fragilitat dels equilibris polítics basats en divisions identitàries. El que en un moment determinat va permetre la convivència es va convertir, amb el temps, en un obstacle per al canvi i l’estabilitat. La manca d’un projecte nacional compartit, sumada a la interferència externa i a la debilitat institucional, ha portat el país a una situació límit.
Tanmateix, malgrat tot, Líban continua sent també un espai de resistència i resiliència. La seva societat civil, especialment les generacions més joves, segueix reclamant un futur diferent. Enmig del caos, encara hi ha qui creu en la possibilitat de reconstruir el país sobre bases més justes i menys sectàries. És un país que ha passat d’una harmonia civil, religiosa i política envejables a un caos continuat agreujat per la guerra de Síria, les ambicions territorials d’Israel amb el pretexte d’esborrar del mapa als enemics d’Hezbolà i amb la connexió de les milícies terroristes amb el règim dels ayatollahs d’Iran.
Així, la història del Líban no és només la d’un declivi, sinó també la d’una lluita constant entre fragmentació i convivència. Entre el passat que pesa i un futur incert que no està escrit perquè depèn en bona part del que passi Israel i el que faci els Estats Units de Trump.
És un país inacabat que ha quedat petrificat per les estructures del Pacte Nacional d’Estat de 1943 que funcionà per l’acord entre les quatre denominacions religioses però que s’ha rebentat per l’evolució demogràfica, pressions polítiques exteriors i desavinences internes, en bona part com a conseqüència de la Revolució Islàmica de Teheran de 1979 que va tenir i encara té unes derivades d’inestabilitat descontrolades en tot l’Orient que no ha sabut distingir entre les legítimes creences religioses i les llibertats individuals dels ciutadans.
Líban era una extraordinària excepció. Avui és víctima del xoc de cultures i d’interessos contraposats dels seus veïns més immediats. L’Europa triomfant de la Gran Guerra va dibuixar els nous mapes d’Orient, amb dos protectorats depenent de Londres i París, tot pensant que podien ser governats amb els paràmetres de les democràcies occidentals.
Publicat al número 92 a la revista Política & Prosa el juny de 2026
