Una invasió de més de 70.000 persones van trencar la frontera entre Marroc i Ceuta, una nova utilització de multituts per llençar missatges d’ocupació territorial per part de Marroc.
Recordo vagament les explicacions del meu padrí quan em parlava de la guerra del Rif en què ell participà com a soldat de lleva. No es referia a la Setmana Tràgica de 1909 o al Desastre d’Annual de 1921, dues sacsejades polítiques de procedència marroquina que tingueren una gran repercussió en la política catalana i espanyola.
El padrí Josep, a la vora del foc com si expliqués un conte, evocava que el pitjor enemic no era el que veies a les muntanyes prop de Melilla. El perill eren els pacos. Ningú sabia on eren. Podien passar hores sota terra, dins d’un clot cobert amb branques i pedres, respirant gairebé sense moure’s. Quan una columna avançava, sonava un tret sec. Algú queia. Després, el silenci. El paco tornava a fondre’s amb la muntanya, invisible entre la pols i les roques del Rif.
La Setmana Tràgica de 1909 va començar perquè els reservistes catalans eren enviats a combatre al Marroc. Les mares ploraven als molls de Barcelona mentre els vaixells s’allunyaven cap a una guerra incomprensible. Els fills dels obrers marxaven. Els de les famílies benestants sovint es quedaven. La revolta esclatà contra aquella injustícia, però també contra un país que semblava governar sense escoltar els seus ciutadans.
La segona conseqüència fou el trencament de la Solidaritat Catalana. La coalició, creada el 1906 com a resposta a la llei de jurisdiccions, havia agrupat la Lliga Regionalista, republicans catalanistes, federals, carlins i altres forces, i havia obtingut una victòria aclaparadora a les eleccions de 1907. Però la Setmana Tràgica va evidenciar les seves contradiccions i es trencà ella sola. L’altre sotrac fou el Desastre d’Annual, un dels episodis més tràgics i foscos de la història militar espanyola del segle XX. Va tenir lloc entre el juliol i l’agost de 1921.
L’exèrcit espanyol, comandat pel general Manuel Fernández Silvestre, havia avançat ràpidament cap a l’interior del Rif amb línies de subministrament molt vulnerables i nombroses posicions aïllades. El líder rifeny Abd el-Krim va aprofitar aquesta feblesa per llançar una ofensiva devastadora. El general Silvestre va morir durant la desfeta, probablement per suïcidi.
L’anomenat Expedient Picasso, dirigit pel general Juan Picasso, va investigar les responsabilitats del desastre i va posar al descobert greus deficiències de comandament, corrupció i improvisació. L’escàndol va afeblir la monarquia d’Alfons XIII i va contribuir al clima que desembocaria en el cop d’estat de Miguel Primo de Rivera el 1923.
El general Franco no organitzà el cop des del Marroc però va fer escala a l’aeròdrom de Tetuan abans d’aterrar a terres peninsulars per dirigir la revolta contra la República. Molts anys després, el 1975, vingué la Marxa Verda amb desenes de milers de marroquins que ocuparen sense disparar un sol tret una terra que consideraven seva.
Les ciutats autònomes de Ceuta i Melilla són els dos reductes que pertanyen a l’Estat espanyol des de fa més de cinc segles. Han intentat assolir el seu objectiu des de les més diverses maneres. La interdependència econòmica i social de Marroc amb Espanya i amb Europa fan impossible que l’ambició pugui fer-se realitat per la força.
El factor Trump i Netanyahu és decisiu en aquest litigi. Però el conflicte ha adquirit una dimensió inesperada que no té res a veure amb la força, ni amb l’economia ni amb la cultura. Ha aparegut el factor demogràfic. La immigració marroquina i d’altres països de cultura musulmana ha penetrat en moltes societats europees i ha alterat el mapa polític en nacions tan diverses com Finlàndia, Suècia, Alemanya, França, Itàlia i Espanya.
A Catalunya, la immigració marroquina va començar discretament als camps, a l’obra pública i als mercats. En molts barris i moltes ciutats el nombre de marroquins voreja el 15 per cent. Els necessitem però no els volem. Aquest repte no és fàcil de superar. Per raons culturals, de creences i d’estil de vida. La via més fàcil per no fer-ne un drama col·lectiu és obrir camins d’integració que no es recorreran d’un dia per l’altre sinó que el seu efecte es produirà lentament i gradualment. Es tracta de compartir una llengua, unes lleis i una manera d’entendre la convivència.
La darrera invasió de desenes de milers de marroquins en 48 hores a la ciutat de Ceuta no és fruit de l’eficàcia de les xarxes socials sinó del fracàs d’un règim autoritari que no dona ni benestar ni llibertat als ciutadans. Alerta, però, perquè una mala gestió d’aquest conflicte pot ser més perillosa per al govern de Madrid que per al de Rabat.
Publicat al diari el Punt Avui el 10 d’agost de 2026
Si els fets passats a Ceuta han estat una INVASIÓ, la resposta no pot ser com si fos un problema de IMMIGRACIÓ.
Jo no se pas com deu ser aquesta resposta, pero el Presidente de España, el Gobierno, las Cortes y el Senado han de actuar.
Si ells no ho saben cap a casa i que deixin pas a d´altres.
Ja está be de tanta comedia i de pactes que no arriben en lloc.
Em d´esperar una MARCHA VERDE com al Decembre de 1975 ?
Foix encerta quan assenyala el factor demogràfic i la reivindicació marroquina de Ceuta i Melilla, però crec que es queda a mig camí.
«Els necessitem però no els volem» mereix una precisió: potser necessitem treballadors per collir préssecs, veremar o fer determinades feines estacionals, però això no vol dir que necessitem importar població de manera permanent. Si volem que es cullin els préssecs, caldrà pagar salaris dignes, millorar la productivitat, mecanitzar quan sigui possible o contractar temporalment en origen. **Necessitem treball; no necessàriament immigració.**
Una immigració sostinguda no és només una qüestió laboral: també modifica la demografia, la cultura i, amb el temps, la política d’una societat. Una mesquita no és un problema; però negar que l’acumulació de milions de persones procedents de cultures i religions diferents produeixi una transformació social seria tancar els ulls.
Per això la integració no pot ser l’única resposta. També cal decidir **quanta immigració pot absorbir una societat sense deixar de ser recognoscible per als seus propis ciutadans**.
I si, com diu Foix, el factor demogràfic és important, cal actuar abans que determinats canvis siguin irreversibles. Controlar els fluxos, exigir una integració real i reduir els que superin la nostra capacitat d’absorció no és xenofòbia ni violència.
I discrepo també del final: presentar el problema com el fracàs d’un règim marroquí que no dona benestar ni llibertat als seus ciutadans és mirar el dit i no la lluna. **El problema, per a nosaltres, és què fa —o què deixa de fer— el Govern espanyol davant d’una pressió que afecta directament la nostra frontera i la nostra sobirania.** Marruecos defensa els seus interessos; no li correspon defensar els nostres. El que hem de jutjar és el que té la responsabilitat de governar Espanya.
És simplement el dret d’una societat a decidir **quant vol canviar i què vol conservar**.
Foix ha vist el problema.
No parla de immigració sino de invasió. Diu les coses pel seu nom. Be,
Jo espero que abans del 15 d’agost es faci publica la noticia de que tota persona il·legal a Ceuta serà fitxada pel fucionaris d’interior i passarà a es formar part d’una base de dades europees en que se’ls hi denegarà la nacionalitat i reagrupament familiar a la peninsular ( o a Europa) durant 20 anys. Això no obstant, se’ls hi oferirà ajuda humanitària en un centre d’acollida i facilitarà la repatriació. Això val per a tots,menors i adults
Les imatges fan esgarrifar.
El fil historic que ens relata el Sr. Foix es irrebatible.
El tema es delicat.
Ceuta i Melilla ja eran españolas abans d´existir el Marroc com a tal. Dit aixo, poder hem de ser practics i abans de una nova «marcha verde» negociar un win-win.