
Les portes velles parlen des de l’experiència. En el pedrís s’hi han assegut generacions d’homes i dones. És un recer formidable per matar les hores d’hivern quan el sol escalfa suaument. Converses confidencials, canalla que juguen, vells solitaris que prenen la fresca a l’estiu.
Son portes antigues, de data imprecisa, envellides pel sol, el fred, el vent i les pluges. Son portes que han vist passar la història, els amos, parents, amics i desconeguts. La porta no se servava i les fulles son desiguals i menjades pel pas del temps.
Son portes que parlen des del silenci de segles. L’arc romànic, construït amb pedres grans, llargues, irregulars, conserva una bellesa austera. El pany té un disseny singular i la clau que està al interior pesa mig quilo. Per aguantar la porta per dintre s’hi ha col·locat dos bernats i una làmina de fusta de noguer de pocs anys. Sembla fràgil però resisteix.
En el pedrís s’hi han assegut generacions d’homes i dones. És un recer formidable per matar les hores d’hivern quan el sol escalfa suaument. Converses confidencials, canalla que juguen, vells solitaris que prenen la fresca a l’estiu.
La solitud acompanya a la gent gran en els pobles petits. També la rutina de trobar-se amb algú i compartir novetats i silencis.
Les portes velles, desballestades, son testimonis del pas del temps i de les persones. Quan t’hi atures a mirar-les, tens la impressió que l’equilibri és precari, que tot plegat es manté dret per una mena de miracle. Però no és cap miracle. És el resultat d’un saber antic, d’una manera de construir que coneixia els secrets de la pedra i confiava en la força de l’encaix.
La porta sembla fràgil, però es calcula que fa més de tres segles que és al mateix lloc. Segles de freds i de calors, de pluges persistents i de sequeres llargues, de vents que han escombrat els carrers i de nits d’hivern en què el silenci només era trencat pel cruixir de la fusta.
Per sostenir-se, l’arc necessita una estructura interior que no sempre es veu. La seva fortalesa no depèn de l’aparença exterior, sinó de la manera com les pedres treballen juntes. Cadascuna ocupa el seu lloc i transmet el pes a les altres. No n’hi ha prou que una sigui grossa o que una altra sembli més resistent. El secret és l’equilibri del conjunt. Si una pedra es desplacés, tota l’estructura podria quedar compromesa. La solidesa neix de la relació entre totes elles.
Una casa pairal no era únicament un edifici. Era una continuïtat, una successió de generacions que rebien una herència i tenien l’obligació de transmetre-la. La porta era el llindar entre el món de fora i la intimitat de la casa, entre els carrers i la llar, entre la feina del camp i el descans. Per aquell arc hi devien passar homes i dones carregats d’eines, animals que entraven a l’estable i carros que entraven i descarregaven sacs de blat o bots d’oli. L’anella és original.
Avui, quan tot sembla obligat a renovar-se, substituir-se i desaparèixer amb una rapidesa creixent, aquesta porta ens recorda el valor de la permanència. No tot allò antic és millor, ni la tradició ens estalvia els errors. Però hi ha una saviesa en les obres que han travessat els segles sense perdre la seva funció ni la seva identitat.



