La guerra ha tornat a Europa

Escenari de la guerra decretada per Putin contra Ucraïna

Vladímir Putin ha preparat la invasió d’Ucraïna durant molt de temps amb la idea expressada en públic i en privat de recuperar tot o part dels territoris emancipats arran de la voladura territorial de la Unió Soviètica. És la impressió que tingueren molts visitants occidentals d’ençà que l’any 2000 parlaren amb ell com a president de Rússia. Li va dir clarament a Madeleine Albright, secretària d’Estat del president Bill Clinton, en l’entrevista que mantingueren al Kremlin poc després de ser proclamat president.

Ja aleshores li va transmetre la seva idea de recompondre el que considerava el nucli fundacional de la pàtria que passava pel Rus de Kíev, Rússia i Bielorússia. Els conflictes i les guerres protagonitzades per Putin no han estat ideològiques o econòmiques sinó territorials. La de Txetxènia, la de Geòrgia, la de Crimea i la d’Ucraïna tenen en comú el fet de mantenir el control de pobles emancipats o pretenent abandonar la dependència directa del Kremlin.

Putin, al centre de la política russa durant més de vint anys, vol passar a la història per haver esmenat el que ell mateix ha descrit com la més gran catàstrofe de la història en el segle XX: la desintegració de la Unió Soviètica, un fenomen que no fou conseqüència d’un atac exterior o d’una guerra perduda contra un país enemic, sinó per la crisi interna del sistema que fou gestionada pels màxims dirigents soviètics del moment, Mijail Gorbatxov i Boris Ieltsin.

És cert que la «perestroika» fou impulsada a la distància per George H.W. Bush i per les potències occidentals que guanyaren la llarga batalla de la guerra freda. Aquella victòria fou interpretada precipitadament pensant que les democràcies liberals havien guanyat el segle XX i que no hi havia altra forma reeixida de govern que no fos un sistema de llibertats en el marc d’un capitalisme que imposava els seus criteris lucratius sobre l’Estat intervencionista.

Rússia ha estat determinant en les relacions internacionals d’ençà que Napoleó retornà derrotat de Moscou el 1812 amb la Grande Armée trinxada i amb més de mig milió de soldats francesos morts en tornar de les gelades estepes russes. La Santa Aliança després del Congrés de Viena de 1814, convocat amb l’objectiu de restablir les fronteres d’Europa i les ideologies de l’Antic Règim, significà la presència de la Rússia tsarista en el futur d’Europa fins a la Revolució d’Octubre de 1917.

A partir d’aleshores, el poder del nou règim bolxevic fou encara més determinant per la seva projecció universal i per l’oposició frontal al sistema capitalista que es convertiria en l’enemic de la revolució encapçalada per Lenin i després dirigida tirànicament per Stalin fins a la seva mort l’any 1953. Mentrestant, aparegué el monstre del nazisme i Stalin, després de pactar amb Hitler per repartir-se Polònia, es convertí en un factor clau per la derrota del III Reich. En el cànon polític rus, es parla més de la Gran Guerra Patriòtica que de la II Guerra Mundial. De fet, els primers que arribaren a Berlín el 1945 foren els soldats de l’Exèrcit Roig.

L’aliança soviètica amb els països occidentals vencedors durà molt poc. Winston Churchill havia dit que s’aliaria amb el diable per tal de vèncer Hitler, però l’any 1946 pronuncià dos discursos, a Zuric i a Fulton (Missouri), que encunyaren l’expressió de la «cortina d’acer» marcant els dos camps ideològics, polítics i militars al llarg de la guerra freda que es prolongà fins a la dissolució de l’URSS.

Però en les conferències de Ialta i Potsdam, a les acaballes de la guerra, Stalin aconseguí dels aliats occidentals una frontera imaginable que posava sota la influència del Kremlin un sector de Berlín, l’Alemanya de l’Est (RDA), Polònia, Hongria, Txecoslovàquia, Romania, Bulgària, els tres països bàltics, Albània i, d’alguna manera, la Iugoslàvia del mariscal Tito. Tots aquests estats es convertiren en un bloc de què en sortiria el Pacte de Varsòvia, una rèplica soviètica de l’Aliança Atlàntica que avui és l’organització militar defensiva més poderosa de la història. Es pot dir, per tant, que el Kremlin ha tingut una influència molt gran a Europa durant el segle XX.

Putin pensa que per recuperar la potència de Rússia després d’haver perdut 14 repúbliques en desmembrar-se la Unió Soviètica a partir de 1991 ho ha de fer de maneres diverses. Una de les tècniques adoptades la practicava el mateix Putin quan de jove residia a Dresden (RDA) com agent del KGB recollint informació i exercint com espia. Els serveis d’intel·ligència els ha utilitzat en l’era analògica i també en l’univers digital en el qual ens movem avui.

Les acusacions d’haver intervingut tecnològicament el 2016 en la victòria de Donald Trump i en el Brexit han circulat des de llavors tot i que no s’han pogut provar. El mateix es pot dir de la relació del moviment independentista català amb esferes de poder a Moscou, tal com assenyalava fa uns mesos un extens reportatge publicat al New York Times. Debilitar les democràcies ha estat una constant de Moscou durant el segle passat fins avui. Cal tenir present que els russos no han conegut la llibertat ni en els temps tsaristes, ni durant el comunisme ni tampoc en la ja llarga era de Vladímir Putin que s’encetà l’any 2000.

Tot el que sigui estimular les divisions internes, que hi són, afortunadament, en les democràcies liberals, ho practiquen els russos des de fa generacions. La invasió d’Ucraïna es pot emmarcar en l’objectiu de refer un imperi que es va diluir des de dintre, però també en neutralitzar la democràcia, imperfecta com totes, d’un país que el mateix Putin diu que no existeix perquè forma part inseparable de la Rússia eterna. El 2014 Rússia va engolir la península de Crimea i alhora va donar suport als secessionistes de les regions del Donbass, Donetsk i Luhansk, per tal d’erosionar el poder i l’autoritat de Kíev sobre territoris de parla russa majoritària i que han mantingut una guerra interior en els últims vuit anys.

En els últims mesos, Putin ha anat concentrant desenes de milers de soldats a la frontera amb Ucraïna i també a Bielorússia. Els serveis d’intel·ligència occidentals sabien les intencions del Kremlin. El president Joe Biden parlava d’una invasió russa d’Ucraïna que causaria milers de morts i que era imminent. Fou llavors quan els països de l’OTAN començaren a inquietar-se de les intencions de Putin que rebia a Macron i a Scholz a la taula llarga del Kremlin per dir-los-hi que Rússia no envairia Ucraïna, mentre estava preparant tots els detalls per tal que en la matinada del dia 24 de febrer es produís un atac a gran escala que colpejaria les principals ciutats del país fins que, dos dies després, els tancs russos arribessin a Kíev i preparessin la destitució del govern i la creació d’un règim fidel a Moscou.

La invasió es produí des de Rússia a l’est, des de Bielorússia al nord i des de Crimea al sud. El que es dibuixava com una probabilitat va esdevenir realitat. No era una invasió per defensar els secessionistes del Donbass sinó una ocupació total del país per tal de controlar-lo.

Les reaccions occidentals han estat immediates però no militars. Una sèrie de sancions econòmiques i financeres no han aturat el desplegament de l’exèrcit rus. L’ocupació s’ha produït i cal esperar per saber si significa un control total del país o bé haurà de fer front a la resistència de molts ucraïnesos que no accepten tornar a dependre del Kremlin. En tot cas, s’ha entrat en un període de guerra a Europa central que obre molts interrogants pels russos, pels ucraïnesos i pels europeus en el seu conjunt.

Les justificacions per ordenar la invasió en la matinada del dia 24 són insuficients i gens provades. No hi ha hagut un atac a Rússia, s’ha intentat trobar una sortida dialogada a un conflicte que afecta la seguretat europea, s’ha advertit de les conseqüències de la invasió d’un país veí sense que hi hagi existit cap prova d’hostilitat. És una guerra decretada per Putin i ell sol n’és el responsable de les conseqüències. Un cop desplegades les tropes en un país estranger les derivades poden ser múltiples i sempre inesperades, com en tota guerra.

L’OTAN ha mantingut la política de no intervenir militarment a Ucraïna perquè és una organització militar defensiva que només actuaria en cas que un dels països membres fos atacat per un tercer. El fet és que no es pot descartar cap eventualitat atès que un cop es comença a disparar trets, a matar persones, a destruir edificis i centres estratègics no se sap com aturar un conflicte.

Es pot fer una doble pregunta. ¿Voldrà Putin fer el mateix a les tres repúbliques bàltiques, membres de l’OTAN i estats estratègics per la seva situació geogràfica? ¿Està Occident en condicions de lliurar una guerra per salvar la independència d’Ucraïna? Les dues respostes es podran contestar en els pròxims mesos o anys. El cert és que l’aventura militar de Putin obre un període de confrontació i inestabilitat a Europa. La guerra ha tornat.

Publicat a Política & Prosa el 27 de febrer de 2022

  6 comentarios por “La guerra ha tornat a Europa

  1. Del New York Times de hoy: «El Consejo de Seguridad de la ONU respondió votando para convocar una rara sesión especial de la Asamblea General, solo la undécima vez que lo hace desde 1950. 11 de los 15 miembros del Consejo de Seguridad votaron a favor de la resolución. China, India y los E.A.U. se abstuvieron, como lo habían hecho con una resolución la semana pasada condenando la invasión».

    Ni China, ni la India, ni los Emiratos Arabes Unidos condenaron la invasión, y se ponen de perfil a la hora de convocar una Asamblea General Extraordinaria de la ONU.
    Añade Venezuela y Nicaragua,Cuba…y sabemos de que lado esta cada uno.

    En sólo 5 días países que eran neutrales han dejado de serlo, países pacíficos lo son ya menos, paises reticentes han cambiado de opinión, y organismos con dudas han encontrado su razón de ser. 5 días en que la geopolítica mundial ha dado un giro de 180 grados (Suiza, Dinamarca,Suecia,Finlandia estan en contra de Rusia)

  2. Cuando se usan palabras como eterna, inmortal, una, única y demás absolutismos verbales nos debería dar miedo automático. Nada en este universo es eterno, ni inmortal. Los países y naciones son temporales, la misma superficie de la tierra se modifica de modo constante. Un cometa o un cuerpo del sistema solar puede impactar en la tierra y destruir una parte de su superficie. El futuro es impredecible y esquivo. Nuestra ignorancia es enorme, no sabemos, no podemos saber, lo que se teje en las esferas de poder, no hay transparencia en ningún estado y tampoco en Catalunya: quién sabe que negociaciones se llevaron a cabo, ni podemos creer ni dejar de creer.

    El capitalismo y el comunismo son modelos sociales fracasados, pueden estar vigentes como sistemas políticos pero no como propuestas científicas, sus predicciones no se cumplen y en ciencia si un modelo es incapaz de explicar los resultados no sirve.

  3. LA RELACIO KREMLIN / INDEPENDENTISME ES UNA FAKE NEWS

    1.- Afirmar que hi ha una relació entre el Kremlin de Vladimir Putin i l’independentisme català “tal com assenyalava fa uns mesos un extens reportatge publicat al New York Times” i ara i aquí es fa en l’article “La guerra ha tornat a Europa” és una fake news”.

    2.- “Fake news”, o notícia enganyosa, o notícia falsa és un tipus de periodisme groc o de propaganda que consisteix de manera deliberada a ocultar informació o exposar falsedats difoses a través de mitjans de comunicació tradicionals d’impressió i difusió o mitjans socials en línia.

    3.- El New York Times citava com a font el Centre d’Intel·ligència de la Unió Europea (INTCEN). Els europarlamentaris catalans Carles Puigdemont, Clara Ponsati i Antoni Comin (perseguits com a criminals pel règim espanyol però lliures a la Unió Europea) varen plantejar la qüestió a Josep Borrell, alt representant de la Política Exterior de la UE. La resposta de Borrell va consistir en desautoritzar el NYT i va negar la suposada relació entre el Kremlin i l’independentisme. Va afirmar: “El Centre d’Intel·ligència de la UE no és l’autor de l’informe, ni sap qui és l’autor, ni te cap responsabilitat”.

    4.-Tant es així que ara mateix, el sobiranisme català pren partit en contra de Putin, la seva intervenció militar i la repressió, i està a favor d’Ucraïna, la seva població, la seva sobirania nacional, els seus drets i les seves llibertats.

  4. Vaig comentar ja fa anys en aquest blog que un dels grans desastres del final del segle i mil-leni passats va ser la desintegracio de la URSS.
    Un jabali ferit es molt perillos.

Comentarios cerrados.