Lluís Permanyer en una visita familiar a Londres, davant de l’entrada del Castell de Windsor. Amb el seu fill Aleix. Era el 1980
La taula de Lluís Permanyer era tot ordre i precisió. Un llapis i un bolígraf, un pot de goma, unes tisores i els teletips perfectament situats. Sempre igual. Les seves correccions eren pulcres i clares. Rigor màxim. El bigoti i la seva cabellera abundant marcaven un perfil que amb el temps s’ha convertit en una estampa de distinció barcelonina inconfusible.
Aquesta era l’estampa de Permanyer que vaig percebre quan el 1960 vaig entrar a la secció d’Internacional de La Vanguardia. Era una illa, una «gàbia» en dèiem, on es parlava, es bevia, es fumava i es criticava tothom. En Lluís ja portava quatre anys a la redacció. Treballava també a Destino i desplegava una memòria prodigiosa. Es recordava de coses que algú havia dit feia temps, i les repetia amb precisió.
La distinció i el bon gust l’havien acompanyat sempre i els seus dots d’imitació eren insuperables. Imitava tothom, des del director fins a qualsevol company. Tenia vocació de lletres. Treballà uns anys a l’editorial catalana Aymà, posà en marxa l’editorial Euros i sabia triar títols i escriptors que eren coneguts en l’Europa d’aquells anys setanta i vuitanta del segle passat.
En acabar la dictadura anà deixant la seva feina a la secció d’Internacional i es dedicà a estudiar amb passió i amb rigor la història de la ciutat de Barcelona. Va escriure uns vuitanta llibres relacionats amb la capital de Catalunya. Sempre havíem mantingut una relació amical. Al Permanyer que transitava per Barcelona amb una mirada senyorívola, res del paisatge li era aliè.
Sabia el que significaven els noms dels carrers, perquè s’han comès tantes irregularitats, què pensaria ara Cerdà del seu pla o quines persones han estat cabdals en la transformació constant de la ciutat, de la qual esdevingué per mèrits inqüestionables el cronista oficial. Mirava què hi havia als pisos, alts, els afegits inoportuns que s’hi han construït, les petites o grans corrupteles urbanístiques de la llarga història ciutadana.
Permanyer era un esperit lliure que mantingué una intensa relació personal amb Joan Miró, amb Antoni Tàpies i amb tots els pintors universals barcelonins contemporanis. Una de les amistats de més durada i que potser més influència va tenir en el món intel·lectual de Permanyer fou la de Josep Maria de Sagarra. Hi passava moltes hores, a casa seva, i era amic del seu fill, Joan de Sagarra, que va ser crític de teatre al Tele/Expres i després columnista de La Vanguardia.
Va escriure la que és potser la millor biografia de l’escriptor, «Josep Maria de Sagarra, vist pels seus íntims», un llibre farcit de dades biogràfiques i un retrat insuperable de l’època. Deia que havia estat, per aquest ordre, editor, periodista i escriptor. Coneixia molt bé els bàndols de la cultura del país i els contemplava des del esperit crític que mai va abandonar.
En parlar de Sagarra, deia que desprès de Verdaguer i Maragall, era l últim poeta popular de Catalunya. Un poeta que va ser capaç d’omplir dues nits seguides el Palau de la Música, ja als anys trenta del segle passat, tot sol, recitant poesia. Permanyer havia explicat que en la intimitat de la casa dels Sagarra va conèixer la injustícia amb què Triadú, Riba i d’altres el tractaren per gelosies i per diverses rancúnies que venien de molt lluny. Els bàndols de la cultura del país han estat caïnites i constants. No era gens partidari de la gestió de l’alcaldesa Colau. I ho deia.
Permanyer era un gran treballador i un humanista. Amic dels amics. Era el prototip de periodista culte, curiós, irònic i modern. Tenia criteri propi. Vestia amb elegància desinhibida. Educat i enraonador, ha estat un luxe haver treballat amb ell durant més de seixanta anys, tot i que en llocs i esferes diferents dintre de La Vanguardia. Ha deixat una petjada inesborrable a Barcelona.
Lleuger, alt i prim. El veia sovint pel carrer de Casp. Sempre elegant i per feina.
Tot un senyor de Barcelona.
Descansi en pau senyor Permanyer.
Cada vegada una mica mes sols.