
Els cementiris de la regió de la Picardia, al nord de França, evidencien la gran tragèdia humana de la Gran Guerra
Aquest estiu he passat uns quants dies a la regió francesa de la Picardia i he recorregut els grans escenaris de la Gran Guerra (1914-1918) caminant entre monuments, trinxeres, museus i cementiris. Hi ha un silenci reverencial a Verdun, al bosc de Compiègne i als ossaris on reposen centenars de milers de restes humanes.
Cada paisatge, cada fossar silenciós, molts pobles arrasats i no reconstruïts per deixar testimoni d’una gran tragèdia, semblen parlar de la catàstrofe que la política i la guerra poden engendrar quan l’entestament dels governs i militars preval sobre la raó i la vida humana. Tot recorda amargament que la guerra no és un joc de poder sinó un desastre humà irreversible que s’instal·la en l’imaginari col·lectiu generació rere generació.
Les cicatrius que la guerra deixà a França encara perduren. Hi havia en el seu temps partidaris de confrontar-se a l’atac dels alemanys i els que rebutjaven la guerra de totes totes. Uns dies abans d’esclatar el conflicte, el líder socialista francès, Jean Jaurès, moria assassinat al Cafè du Croissant, situat a Montmartre, segon districte de París. Jaurès, home de pau i defensor de la diplomàcia, havia advertit del desastre imminent, però la màquina militar i política ja s’havia engegat.
Mentre recorria aquells grans espais silenciosos i testimonis de la gran tragèdia, rellegia les reflexions de Romain Rolland, escriptor i premi Nobel de Literatura el 1915, ja en plena guerra, que encara avui ressonen amb força: «l’home verdaderament gran és aquell que no perd la seva humanitat enmig de la barbàrie». Rolland, testimoni crític de les brutals enfrontaments, ens recorda que la noblesa d’esperit no és una virtut abstracta, sinó un refugi interior que permet mantenir la dignitat, la consciència i la solidaritat en temps convulsos.
Passejant per aquells camps i visitant les set magnífiques catedrals gòtiques, des de Reims a Amiens, és inevitable establir paral·lelismes amb els temps presents. Avui, la política i els interessos militars continuen amagats sota els discursos patriòtics d’uns i altres ignorant la fragilitat de la vida humana i el preu inesborrable de la violència. Aquells records de la Gran Guerra i la posició personal i les paraules de Romain Rolland ens recorden que la resistència moral i la coherència interior són els instruments que poden mantenir l’esperança, fins i tot quan la història sembla repetir els mateixos errors. Encara hi som a temps d’evitar una nova gran tragèdia europea.




Bona tarda Sr. Foix,
Van assassinar a Jean Jaurès per el mateix motiu que van assassinar a Isaac Rabin, Olof Palme, i Ernest Lluch. Jo no soc un pacifista total perquè penso que tothom te el dret de la autodefensa quant algú atenta contra la seva vida. Però els Estats tenen el mitjans necessaris a traves de la diplomàcia i els grans acords polítics per evitar l’enfrontament. Ho així hauria d’esser.
Des de ja fa força anys he comprovat no obstant el contrari, com els Estats continuen la política a través de la guerra. En moltes ocasions s’envien els nostres soldats, amb justificacions falses i espúries, però els que les dicten i els que els hi donen suport, no saben el que es una guerra ni tampoc una postguerra. Molta gent es manifesta als carrers en contra de d’aquestes guerres però no son consegüents políticament elegint candidats contraris a aquesta política. Tampoc son conscients de que significa una política de seguretat i el sentit dels exercits en un món que no es com ens agradaria que fos.
Però el pitjor de tot no es que hagin diferents opinions sinó que quant es posa en marxa el mecanisme de la guerra, com deia Barbara W. Tuchman a “Canons d’agost” sobre la Gran Guerra, aquesta es imparable, i la població passa a viure-la també, en ocasions d’una forma admirable, però també nefasta, perquè la guerra ens fa caure en la brutalitat i tant els individus com les masses actuen de la pitjor de les maneres. Per això els que poden han de donar sempre un bon exemple.
El moment actual es perillós però jo no veig sincerament que ens estem encaminant cap a la recerca de solucions, sinó contràriament a un camí empedrat, ens diuen de bones intencions, que condueix al infern. Si en algun moment arriba la guerra als nostres carrers, llavors potser molts canviaran la seva escala de valors, però probablement aquesta vegada, ja serà massa tard per reconduir la situació.
Salutacions
Francesc
Bon dia
Un article molt important perquè no aprenem. Necessitem recordar perquè el que va passar por tornar a passar. Només cal veure l’actitud de polítics que tenen el poder de destruir el món i els dóna igual.
Salutacions