Donald Trump ha començat la guerra contra Iran però no sap com acabar-la.
Donald Trump s’ha convertit en una canviant peça central de la guerra dels Estats Units i Israel contra Iran d’ençà del 28 de febrer. No pas pel que passa als cels de Teheran, Tel Aviv i el Golf Pèrsic sinó pel discurs dubitatiu i contradictori que tan aviat fa pujar la borsa global com anuncia l’arribada d’uns milers de marines per desbloquejar l’estret d’Ormuz.
La idea bàsica de Trump és simple. Colpejar fort i aparatosament, ràpid i de manera visible. Dir que ha eliminat al líder del règim alcorànic de la república islàmica, que s’han destruït tots el arsenals de míssils i amagatalls on es tracta urani per construir la bomba atòmica, que ja ha guanyat una guerra que ni ell sap quin o quins eren els objectius.
Trump ha insistit avui que l’ofensiva ha estat un èxit rotund. Ha arribat a afirmar que “pràcticament no queda res” de la capacitat militar iraniana i que la guerra està “molt avançada” o fins i tot “gairebé acabada”. Però els míssils segueixen caient sobre països veïns que tenen relacions econòmics i militars amb els Estats Units. Per primer cop ha caigut una bomba a la Ciutat Vella de Jerusalem.
Una cosa son els discursos i l’altra és l’escenari de la guerra. La realitat és molt complexa. Els atacs continuen. Les operacions militars no s’han aturat, ni tan sols quan la Casa Blanca ha anunciat pauses puntuals. Aquesta setmana, Trump ha decretat una treva de cinc dies sobre infraestructures energètiques, una decisió que no respon tant a un gir pacifista com a una estratègia calculada que consisteix en pressionar Teheran sense provocar un col·lapse global del subministre del petroli.
És aquí on apareix el tret més característic del seu estil barrejant la combinació de força i negociació en temps real. Trump ha d’estar confós en comprovar que Iran no és Veneçuela. Ha començat a titubejar en veure que portem 25 dies de guerra i els iranians segueixen combatent malgrat l’eliminació de dirigents principals del règim. Proclama que hi ha negociacions amb Teheran però ningú del govern iranià ho confirma.
La guerra té unes conseqüències econòmiques colossals que repercuteixen amb el preu del petroli, la pujada del cost de la vida i un caos global que s’accelera cada dia que l’estret d’Ormuz segueix barrat per l’Iran.
La guerra és juga en dos nivells simultanis. El militar, amb una ofensiva sostinguda, i el comunicatiu, amb anuncis constants de victòria i de pau imminent. Un desgavell perquè dona la sensació que una guerra de dimensions espectaculars sembla que passi només pel cap d’un personatge que no toca de peus a terra.
Aquest doble joc genera incertesa, també entre aliats. Israel veu en aquesta pressió militar una oportunitat per forçar concessions iranianes, però dubta que Teheran accepti les condicions imposades per Washington.
Mentrestant, Trump manté el control del relat amb un estil personalista, directe i estrambòtic. Les decisions no sempre segueixen una línia estratègica clara, sinó que semblen adaptar-se a l’evolució del que li passa pel cap al president. El món no pot dependre del estat d’ànim d’una persona que actua amb un narcisisme erràtic.
Al final, la guerra de Trump contra l’Iran no és només una confrontació militar. És també una guerra de percepcions.
Una guerra en què el poder no es mesura només en míssils, sinó en la capacitat d’imposar un discurs basat en que s’està guanyant, que s’està negociant, que tot acabarà aviat. I que en sortirà grans negocis.
