La victòria de Lula a Brasil i la derrota de Trump i Netanyahu als Estats Units i Israel poden estar relacionades però no son el mateix.
Netanyahu no ha estat cridat per formar govern. No té majoria ni amb els aliats que li han donat suport fins ara. Ha perdut la majoria parlamentària malgrat que el seu bloc ha obtingut més escons (53) davant del bloc de l’oposició (48). Els 19 diputats àrabs tenen, per tant, la clau per fer primer ministre a Gadi Eisenkot, un ex militar que vol ser el nou primer ministre.
Això no vol dir que Netanyahu se’n vagi a casa. Continua com a primer ministre mentre es negocia la formació d’un nou govern que pot ser llarga i laboriosa.
Li ha passat factura el desgast de la guerra de Gaza, la responsabilitat política pels errors de seguretat dels atacs de Hamàs del 7 d’octubre de 2023 i el desgast de tenir que governar amb les forces més radicals de la dreta israeliana.
S’ha de tenir en compte que Israel compta amb més de dos milions d’àrabs amb dret a vot i amb representació al Parlament. Representen el 21 per cent de la població total d’Israel. La novetat en aquestes eleccions és que una gran majoria d’àrabs israelians, més del 80 per cent, han anat a votar aquest cop. El fet és que mai com ara els diputats àrabs israelians havien tingut una tan alta capacitat de decisió.
Queden moltes dificultats per arribar a un acord de govern. Però el fet és que Netanyahu no té possibilitats per ara de continuar com a primer ministre.
Les eleccions a Israel han coincidit amb la derrota estrepitosa de Donald Trump a les eleccions de mig mandat. Ha perdut el control de les dues càmeres del Congrés i haurà de comptar amb el suport dels diputats i senadors per aprovar les lleis que en els últims dos anys ha imposat sense l’oposició de la Càmera de Representants ni del Senat.
La derrota de Trump no té res a veure amb la de Netanyahu però és especialment significativa per la seva influència internacional creant un corrent de governs dretans en molts països americans i en les democràcies europees.
La tercera carta de la baralla és la victòria de Lula de Silva a Brasil derrotant a Flávio Bolsonaro, fill de l’expresident Jair Bolsonaro i representant de l’extrema dreta brasilera.
Trump havia donat suport a Netanyahu i a Bolsonaro. Lula va presentar la campanya com una defensa de la sobirania nacional davant les pressions de Washington i la seva intimidació a tot aquell que no es posava als seus peus per retre-li acatament.
Durant bastants anys la dreta radical ha tingut la iniciativa política internacional. Ha imposat relats, llenguatges, enemics i prioritats. Ha aconseguit que bona part del debat públic girés al voltant de les seves consignes. Ara apareixen els primers senyals que aquesta hegemonia no és irreversible. Tot aquesta deriva autoritària ha de rebre el suport de les urnes.
Vol dir que la dreta i l’extrema dreta han estat derrotades? No encara. No sabem si és el començament d’un canvi de cicle, però sí que sabem que cap hegemonia electoral és inamovible.
Fer un paral·lelisme entre el què ha passat als Estats Units, a Israel i a Brasil amb l’actual situació política espanyola em sembla massa arriscat. Quan avui sentia Pedro Sánchez comparar Brasil i Estats Units amb el què pot passar aquí el 29 de novembre em sembla un desig legítim però poc ajustat amb la realitat. Tot pot passar, però em sembla que el canvi de cicle és inevitable.
