El capitalisme purament financer és immoral. No crec en altre capitalisme que el de l’esforç i el treball. Hem de moralitzar el capitalisme. Fundar-lo de nou. Són paraules del president Sarkozy en esclatar la crisi de 2008 a Wall Street. A punt d’entrar en campanya electoral i en ocasió de la seva primera visita a La Moncloa de Rajoy, el president de França ha fet ben poca cosa per moralitzar el capitalisme. Se’l veia preocupat pel que havien dit i deien les agències de qualificació de riscos que tan aviat feien baixar a França un esglaó de la solvència del deute sobirà com el tornaven a apujar dos dies després. El capitalisme no s’ha moralitzat perquè és impossible. Si tan sols actués amb sentit comú ja n’hi hauria prou.
Sarkozy y Rajoy a La Moncloa
Ningú s’escapa de la crisi que viatja pel món sense tenir present sistemes polítics, líders nacionals o governs de dretes o d’esquerres. És una crisi de confiança, de manca d’autoestima, de recel envers l’altre, de por que el que vingui serà inexorablement pitjor que el que tenim ara. El capitalisme, fins a cert punt, és neutre i només funciona quan les societats i les persones l’utilitzen com un instrument per crear i repartir riquesa amb uns codis no escrits però que tothom coneix.
No ha fallat el capitalisme sinó els capitalistes, que han aprofitat la revolució tecnològica per actuar sense regles ni límits, han menystingut les fronteres nacionals, les ètiques i, sobretot, han ignorat les persones. Es deia que la revolució soviètica va fracassar perquè no s’ocupava de les coses que interessaven la gent. No feia bons rellotges, ni bones sabates, ni vestits amb gust, ni facilitava l’existència assequible de verdures i carns als mercats. Es preocupava, això sí, de construir grans conglomerats industrials, i de produir moltes tones d’acer i cement per tal de figurar com una gran potència. El comunisme va caure per la seva pròpia ineptitud a l’hora de respondre a les necessitats més immediates de les societats que controlava.
Ho deia Henry Ford fa molts anys en assegurar que el que és bo per a la General Motors és bo per a Amèrica. Quan Nikita Khrusxov visità els Estats Units als anys seixanta se li va ocórrer dir que en molts pocs anys la Unió Soviètica atraparia els Estats Units. Es va equivocar. No sé si el capitalisme es pot moralitzar. El que sí que penso és que si el capitalisme no serveix a la prosperitat i el benestar de la majoria de persones d’un país, acabarà fracassant. És el que esdevingué als anys trenta i el que pot passar ara, quan hi ha tanta gent que rep les clatellades de les mesures d’ajust que converteixen en més pobres i més desemparats ciutadans que estaven en les franges de les classes mitjanes.
El capitalisme ha estat el regne de la paraula donada, del contracte implícit amb l’altre, de l’intercanvi d’interessos sense que calgui la intervenció d’agents aliens. En una economia lliure el que es firma en documents és d’una importància ínfima si es compara amb la massa de contractes verbals entre un banquer i el seu client, el productor i el comprador, l’amo i l’empleat, el venedor i el consumidor.
És encara prematur fer una anàlisi sobre els orígens d’aquesta crisi que dura massa i quan encara no sabem exactament el que ens està passant. Ni tampoc coneixem el camí o el forat per sortir-ne. El procés està fent-nos baixar avall i avall tement que arribarà el moment que ens trobarem davant les portes de l’infern, on s’haurà perdut tota esperança.
Només hi haurà un bri d’optimisme quan es vegi que ha canviat el llenguatge i que en comptes de retallar, suprimir i fer gent fora de la feina es passa a parlar de treball, esforç, productivitat, ocupació i inversió. Sembla que estem encara lluny d’aquest moment però estic segur que arribarà i serà per bé, perquè quan ens trobarem al canvi de rasant es faran moltes esmenes i correccions en les conductes de les persones amb més responsabilitat que ens han portat fins aquí.
Els governs, empresaris i particulars que ens hem endeutat fins al coll haurem de canviar de registre i pensar que el capitalisme és per crear riquesa i fer créixer patrimonis, però és també i sobretot una manera que molta més gent puguin gaudir dels beneficis d’aquesta riquesa. És cert que en els últims cinquanta anys ha augmentat de manera exponencial la creació de béns i també el nombre de persones que han sortit de l’univers de la misèria i la gana per entrar en un món més humà.
Però el que ens trobem des de fa uns anys és que el capitalisme ha perdut aquell punt d’equitat que han tingut molts prohoms de la història occidental. Potser ens hem acostumat a la idea romàntica del capitalisme com si fos una cosa molt natural donant la raó al bon salvatge de Rousseau, que ens diu que és la societat la que perverteix l’individu. Es podria dir que la persona econòmica d’avui es considera per naturalesa un capitalista a qui només les idees poden corrompre.
És exactament el que ha passat. Les idees que han fet mal són les que han portat a grups selectes de persones, instal·lades als llocs claus de les finances i la política, a pensar que els altres no són importants per participar en els beneficis del sistema. Dit altrament, potser hi ha la idea maliciosa que convé crear un exèrcit mundial de mileuristes que treballin amb eficàcia per tal de mantenir el sistema com si fóssim en els primers temps de la revolució industrial. Aquest canvi de registre s’hauria de combatre amb una dosi molt gran de responsabilitat que va des de les instàncies més altes fins al treballador més modest.
En tot cas, penso que en comptes de moralitzar el capitalisme s’hauria de moralitzar el comportament de les persones que el gestionen. Els valors són molt importants. Però les conductes encara ho són més.
Publicat al diari ElPuntAvui el 18-1-2012
hi ha moltes coses que no són morals… quan un animal es menja un altre a mi tampoc em sembla moral però és la vida…
http://www.youtube.com/watch?v=UsyDhlz6qJ8&feature=autoplay&list=PL090450B46E507988&lf=results_main&playnext=2
http://www.youtube.com/watch?v=CGOa77E9ZtE&feature=related
Recomiendo….La RSE ante la crisis. (ver bibliografia y enlaces al final del doc)
http://www.ecosfron.org/noticiapdf/DOSSIER%204%20RSE%20DEF.pdf
Ha-Joon Chang es un economista digno de leer, porque desde Cambridge en la cuna misma del capitalismo, contribuye a derrumbar los mitos sobre la riqueza y la pobreza, desde diversos angulos de la complejidad. Yesid S.
http://www.elmundo.es/elmundo/2012/01/13/economia/1326470186.html
“Cómo salimos de ésta”, recetas de Nuriel Roubini para escapar de la crisis http://www.finanzas.com/noticias/economia/2010-09-20/347932_como-salimos-esta-recetas-nuriel.html
»Las inyecciones de liquidez no se trasladan a la economía real » Problema n.1 (a corto plazo) http://www.cotizalia.com/opinion/lleno-energia/2012/01/21/a-imprimir-el-bce-la-fed-y-la-ilusion-monetaria-de-la-patada-para-adelante-6532/
UNA Y OTRA VEZ HABLAMOS DEL EFECTO EXPULSIÓN…MIENTRAS EN DINAMARCA LAS ACCIONES VAN DIRECTAMENTE A FOMENTAR CRECIMIENTO A TRAVÉS DE PYMES.
DANIEL INDICA : »ESTADOS UNIDOS SABE QUE PUEDE IMPRIMIR MONEDA PORQUE EL DÓLAR SE UTILIZA EN EL 75% DE LAS TRANSACCIONES MUNDIALES, ALGO QUE NO LE OCURRE AL EURO, QUE ES MENOS DEL 15%»
«LA GUERRA DE DEUDA ENTRE ESTADOS UNIDOS Y EUROPA LA TENEMOS PERDIDA DE ANTEMANO. PORQUE EN ESTADOS UNIDOS CUENTAN CON UNA MONEDA DE USO MUNDIAL, EL 75% DEL COMERCIO GLOBAL, Y EL HECHO DE QUE LAS MEDIDAS DE COMPETITIVIDAD SE IMPLEMENTAN A FAVOR DEL SECTOR PRIVADO, NO PARA SOSTENER AL PUBLICO. EL GASTO PUBLICO POR UNIDAD DE PIB ES UN 25% EN ESTADOS UNIDOS, Y ESO INCLUYE EL DESASTRE QUE ES MEDICARE Y EL GASTO DESORBITADO EN ARMAMENTO, POR ESO EL PAÍS ENTERO SE QUEJA DE ELLO Y ESTÁN EN PROCESO DE CERCENARLO POR LEY. EN EUROPA ALCANZA EL 50%» «….EL BCE HA DUPLICADO EL TAMAÑO DE SU BALANCE EN APENAS UN PAR DE AÑOS. Y NO OLVIDEMOS QUE EL BCE ES UNA ENTIDAD PARTICIPADA POR LOS BANCOS CENTRALES DE CADA PAÍS MIEMBRO Y LO SANOTES QUE ESTÁN ESOS PAÍSES» «….. ES CIERTO QUE LAS RECIENTES COLOCACIONES DE DEUDA PÚBLICA HAN SIDO EXITOSAS… PERO CÓMO NO LO VAN A SER CUANDO EL BCE LE ESTÁ PRÁCTICAMENTE REGALANDO LA FINANCIACIÓN A LA BANCA. COMO COMENTABA ANTERIORMENTE, LO QUE ESTA POR VER ES CUÁNDO Y CUÁNTO DE TODA ESTA LIQUIDEZ, QUE EN EL FONDO NO DEJA DE SER UNA CARGA PARA LOS CONTRIBUYENTES, SE VA A TRASLADAR A LA ECONOMÍA REAL, PORQUE, POR EL MOMENTO, LO ÚNICO QUE SE HA VISTO ES REDUCCIÓN EN LA CONCESIÓN DE PRESTAMOS POR PARTE DE LAS ENTIDADES BANCARIA»
La economia real está poco menos que abandonada a su suerte…
«»La agencia de calificación Standard & Poor’s considera que está siendo generosa en comparación con el mercado al asignar a la deuda española una calificación A, equivalente a cinco escalones por debajo de la nota máxima, pues en realidad a la prima de riesgo española le correspondería un nivel de bono basura.»»
Lo que nos faltaba, éramos pocos y parió Standard & Poor´s…
«…hay que reformar también las agencias de calificación, fomentando la competencia en ese ámbito, ya que “la concentración del poder financiero ha creado un sistema excesivamente interrelacionado”. Y más allá de eso, se debe ir pensando en medidas como la fragmentación de los grandes bancos en entidades más pequeñas, de modo que no haya entidades tan grandes que no puedan quebrar; la imposición de nuevos cortafuegos en el sistema, restringiendo drásticamente los vínculos entre instituciones políticas y entidades financieras y separando la banca comercial de la banca de inversión; y el uso de la política monetaria para prevenir nuevas burbujas especulativas.
Los autores reconocen que “las entidades financieras pondrán el grito en el cielo” al enterarse de estas medidas. Pero “el apetito desmesurado de riesgo de estas sociedades ha contribuido a crear una crisis que está provocando mucho sufrimiento en todo el mundo; son cómplices de este desastre mundial y en el futuro tendrían que ser controladas muy de cerca” Roubini
Semble mentida que tant poques persones, pero molt codiciosas, hagin pogut causar tant de mal a quasi tota la humanitat. Que tambe ha caigut a la trampa del tocomocho del tocho.
Mentres no es faci un control efectiu de tots els casos de corruptes, corruptors i el control de totes les persones que depositen mil-lons i mil-lions de diner public i privat a paraisos fiscals no arreglarem res.
Perque de diner n’hi ha i molt. El suficient per a solucionar tot el problema ara mateix.
Ens fan falta mes jutges valents com el jutge Garzon, perque jutgin tota aquest malfactors terroristes de la economía.
Que causen, amb el seu comportament, molt de sufriment, angoixa, miseria i tambe morts de fam, ect.
Per aixo els consider-ho tambe criminals. Per inhumans.
Pero mira donde está sentado el juez Garzón, Albert. Cuando has combatido mafias y has sentado en el banquillo a intocables el futuro puede ir desde una cuneta en cualquier carretera , al exilio o la cárcel. Este juez ha investigado tramas de corrupción, mafias como ETA o la que tiene organizada buena parte de la venta y distribución de drogas en este pais entre otros casos peliagudos. País!
sip, estas enlo cierto.
Pues criticar es lo más facil.
Pero tener la valentía del Juez Garzón es lo más dificil.
Y más teniendo en cuenta todos estos gangs organizados que citas.
La sociedad necesita Jueces honrados que tengan ética y sean además valientes.
Celebro que el Sr. Foix subraye su acertada definicion de los nuevos tiempos en los que ya estamos como un «cambio de rasante».
En este cambio de rasante el Sr. Foix parece que ya va asumiendo que las clases medias estan simplemente desapareciendo. No hay ya clase media, hay un segmento de poblacion que con el low cost, el outlet, la tarjetita y demas, sigue pensando que es clase media, pero res de res. Cuando asuma que que esta a dos telediarios de entrar en clase media menos uno, puede que entonces asuma que aun con el 4×4 y la tableta y el wifi y toda la parafernalia, puede que entonces piense que hay que empezar a actuar. O a desactuar.
Me disgusta que aun se emplee la acepcion «amo»-empleado. Lo de amo, me parece degradante, indignante, digno de Lo que el viento se llevo y poco mas. Pasado.
Por lo demas efectivamente hay que retomar los valores de siempre, los de «toda la vida» y dejarse de valores liquidos y aguas menores.
Y las conductas pues tambien, aunque prefiero hablar de actitudes.
Creo que ya vamos sacando el agua clara de como esta el patio, pero por favor que no cunda el desanimo que es lo que pretenden.
Toda esta tremenda ignominia del capitalismo tal cual se aplica ahora tiene que desmontarse casi por si solo porque esta absolutamente corrupto desde dentro, y al igual que otros totalitarismos (el capitalismo actual lo es) que parecian eternos, se caera empujado por su propia codicia y olvido del ser humano.
Gracias Dogbert por brindar esa idea esperanzadora , efectivamente todos los totalitarismos tienen fecha de caducidad y este que además es salvaje en lo financiero está herido de muerte por una dentellada de su propio veneno. Pero morirá matando. Apoyo la idea del no desánimo, de resistir, de actuar fuera de sus cauces, de plantar cara y alternativas.
Benvolgut Lluís, jo em quedo amb tot l’article, tots els punts em fan pensar i alhora m’ajuden a veure en que puc millorar jo mateix. Gràcies per la teva lucidesa, Amb el teu permís me’n vaig a l’altre extrem del llenguatge que utilitzen les agències de qualificació de riscos i del capitalisme sense moral.
Dilluns passat vaig assistir a un funeral a Mont-Roig del Camp, l’oficiava el Dr. Pujol Arquebisbe de Tarragona, s’havia mort de repent mossèn Pere-Lluís Ramón, sacerdot de vocació tardana, amb amplissims estudis, ingenier agronom, llinceciat en teologia i altres coneixaments que no conec. Una persona que ho va deixar tot per amor al Crist, i que va trobar la joia de viure en el servei als altres, no sempre fàcil i no sempre comprès.Ser un home per als altres, no és fàcil !. Persona alegre, servicial, que va entendre d’entrada que l’inportant eren les persones i els seus problemes que se’ls feia seus i es preocupava per coses petites, però que per l’altre ho eren tot, Valorava tant als altres, que de tant escolar-los i aconsellar-los i acompanyar-los, sovint arrivaba tard als seus propis oficis religiosos, com les misses dels diumenges a diferents pobles, que el Sr. Arquebisbe li tenia encomanades; quines coses oi ? donç si, va entendre que els altres són tant importants que al Senyor només si pot arribar per mitjar d’ells. Patidor, nerviós fins a més no poguer, però sempre per ajudar a la comunitat a la que servia amb amor e il.lusió. Ell entenia el pagès, perquè ell també n’era,
Animava amb el seu somriure als més grans, que en una societat tant líquida, passen desapercebuts o a segon plà, ell els feia sentir importants, de tant en tant els abraçava i els feia dos petons. No és el moment de dir les paraules que li van dedicar el Sr. Arquebisbe, els germans capellans que el van veure creixer , els germans i feligresos, però en tots els parlaments es feia palès, que havia entès el manament del Senyor d’estimar-nos els uns als altres. El cant In paradisum deducant te angeli va cloure l’ofici, amb el convenciment de la seva entrada al Paradís.
Amics, que lluny està aquesta vida, de tot el que en Lluís ens comenta en aquest bon article, que es fa palès la falta de moral, uns beneficis sense mesura, la por i la incertesa en el futur, s’ha ignorat a les persones, precisament per la falta de valors i de conductes insanes i perjudicials per la » salut » de les persones.
Jo també afirmo, que no crec en altre capitalisme que el de l’esforç i el treball. Un germà del meu avi no es cansavade dir que els diners haurien de ser com els ALLS que si al cap de l’any no te’ls has menjat es grillen.
Una abraçada a tots.
«S’ha ignorat a les persones», ese es el problema Pep…
Sr.Foix: Hemos visto recientemente cómo el capitán del crucero ‘Costa Concordia’, Francesco Schettino, se saltaba toda la normativa de navegación marítima y todos los controles de seguridad, para llevar a su barco al naufragio; lo sucedido en Giglio es un poco el símbolo de cuánto nos está sucediendo en la actualidad socialmente, los gestores encargados del control del barco del capitalismo se han saltado toda la normativa del buen navegante y han conseguido hundir una nave que hace dos días parecía insumergible, después han abandonado el barco a su suerte, cómo el capitán Schettino y ha habido un sálvese el que pueda.
Por todo ello me inclino por una regeneración del sistema, empezando por la mejor gestión y control de los capitanes encargados de dirigir la nave del sistema,una regeneración que incluya los principios más elementales de justicia, igualdad y equidad, ya que el capitalismo lleva en su ADN el gen de la codicia que hay que controlar debidamente.
Mientras los que lo han de decidir se lo piensan, podriamos empezar la regeneración del sistema por los restaurantes…
http://www.eltiotony.com/2011/05/los-restaurantes-ya-no-son-lo-que-eran.html
BartoloméC me he reído , gracias por eso.
Yo también me he reido, es verdad todo lo que dice Leo Harlem,nos toman el pelo.
Sr. Foix: Excel-lent article. Em quedo amb els 3 últims paragrafs.
Sr. Foix fa temps que el segueixo en les tertúlies de la televisió i vull felicitar-lo perquè des de fa un temps aprecio que en les seves opinions hi ha crescut una expressió humanística que trobo molt a faltar.
Respecte al article vull fer-li una reflexió des de la meva ignorància. El Sr. Sarkozy hem sembla molt estúpid quan parla de re-fundar el Capitalisme. Com es pot refundar una cosa que no s’ha fundat mai. El capitalisme i vostè ho sap millor que jo, m’agrada quant parla d’història, es fruit de l’evolució y/o transformació de la societat. Aquesta evolució –transformació no s’opera d’un dia per altra, pot tarda segles, i es a partir d’ella que naixen noves idees, noves formes de relació, nous interessos que desemboquen en lluites de classe. La societat porta en el seu si una dinàmica interna que la transforma a ella mateixa.
El Sr Sarkozy es una mostra de l’altura de mires dels dirigents que tenim. Mentre tinguem dirigents com aquests estem ben arreglats.
Benvolgut Sr. Foix,
Un altre excel·lent anàlisi de la crisi política econòmica actual, i de defensa de la llibertat. Té tota la raó, no hi ha que moralitzar el capitalisme, sinó les conductes de les persones.
Sempre agraït per la seva tasca, el saluda ben cordialment
J. M. Caparrós Lera
Catedràtic d’Història Contemporània (UB)