Solivella, aquella Conca de Barberà

Leandre Romeu em demanà unes impressions personals sobre la meva visió de la Conca de Barberà. La meva àvia era de Solivella i de molt jove hi passava alguns dies durant l’any, especialment en el temps de la verema. El text s’ha publicat al portal La Conca 5.1 que reprodueixo a continuació:

Vinya a la Conca de Barberà a la tardor

Vinya a la Conca de Barberà a la tardor

Una de les vivències més marcades que guardo en la memòria és l’immens llençol blanc, un núvol flonjo de cotó tendre, que s’estenia des de les muntanyes de Prades fins al Coll de Lilla. Era el moment més màgic del viatge rutinari des de Rocafort, a la Vall del Corb, fins a Solivella, a la Conca de Barberà. El carro s’anava atansant al finestral que s’obria a la Conca, un quart d’hora després de travessar Belltall. De molt petit em deien que aquella blancor era el mar. Després ja sabia que era la boira de la Conca que cobria tota la depressió i que només s’expandia de matinada en algunes èpoques de l’any.

La baixada tortuosa per la carretera antiga, encara sense asfaltar, feia el recorregut enormement atractiu. Tot descendent cap a Solivella el sol començava a filtrar-se penetrant la boira que s’escampava. Es descobria la pagesia artesanal amb aquelles vinyes tan cuidades i elaborades. No hi havia tanta varietat de macabeu com a la Vall del Corb. Abundava el trepat i la garnatxa. Els vinyaters de Solivella eren autèntics professionals. El poble era un centre vinícola per antonomàsia. Les grans tines, el Sindicat, tots els estris per la poda, la verema, i el transport dels raïms.

Solivella sempre ha estat una referència personal. La meva àvia era de cala Munda i l’oncle Tomàs i la tia Mundeta pujaven sovint al poble sota el guiatge de l’hereu, l’oncle Ramon, un home amb un remarcable civisme. També un germà del padrí hi tenia una germà casat a Solivella. L’oncle Salvador havia escapat pel corral en els fets tràgics de 1936 i arribà a Rocafort per passar-hi la resta del conflicte. Ens explicava que havia estat jutge de pau a Solivella. Era de cala Manuela, una casa humil, de treballadors esforçats, que avui ja no existeix.

A Solivella hi havia anat a veremar de molt petit. Dormia a cal l’oncle Tomàs, un home amb un gran sentit de l’humor, que em despertava a trenc d’alba quan les campanes tocaven per començar la jornada de verema. Tota la família en participava. Homes i dones, nens i nenes, algun foraster voluntari… El veremar era la gran festa de la pagesia i la consumació d’un any de treballs tallant herba, ensulfatant, espampant, escavallant, ensofrant i veient com els raïms anaven adquirint volum, canviaven el color fins que arribava el moment sublim de ser collits manualment.

L’emparentament de tantes cases de la Conca i de la Vall del Corb tenia els seus orígens en les feines del camp. A l’hivern pujaven molts collidors i collidores d’olives que passaven els dies curts i les llargues nits a les cases dels pobles. A la tardor es produïa un retorn de les visites hivernals. D’aquestes relacions en sortiren moltes famílies que han tingut l’origen a la Conca i a la Vall del Corb.

Ens els dos paratges hi abundaven artesans de la pagesia, picapedrers, caçadors, empeltadors, llauradors de solcs perfectament rectilinis, fusters, ferrers, manobres, vinyaters que produïen un vi de taula, gens elaborat però de bon veure. Com ha canviat tot.

8 comentarios

  8 comments for “Solivella, aquella Conca de Barberà

  1. Àfrica
    24/05/2014 at 21:38

    Sr Foix: Enhorabona pel premi !! Dies curts i llargues nits….( i sense tele) no és extrany que els dos veïnats es relacionessin !

  2. Oriol Domingo
    24/05/2014 at 20:06

    Lluís,
    felicitats pel premi.
    Llibertat, dedicació, rigor, respecte,
    correcció literarìa i comunicativa
    són algunes de les característiques
    de la feina periodística que cal tenir i mantenir
    Cordialment,
    Oriol Domingo

  3. Alejandra
    24/05/2014 at 15:44

    Enhorabona Sr. Foix pel merescut premi!

  4. joan martorell i barberà
    24/05/2014 at 15:38

    Sóc l hereu de la casa Bailen a Arnes la casa Bailen ja nk existeix.
    El meu vesavi va fer la guerra contra en Cabrera pero tot i essent dels vencdors es arruinar i va fer cap a Barcelona el meu avk Cisco fabricant de persianes el va acollir
    Quan l avi Cisco va fer calerons es va fer una casa al poble Arnes i allà hi passavem de latrilla a la verema. la trilla a l era i la verema trepitjant raim….que el portaven les mules amb portadores…menjar trepitjar els raims…i cagarrines segures
    Tirant a una perdiu l avi Cisco el cor li va fer l.ultim avis pero amb temps per morir sagranrntat…a Atnes
    està enterrat

  5. Luis Viñes
    24/05/2014 at 14:17

    Sr. Foix: De Solivella tengo un buen recuerdo. Una cazuela de arroz que terminaban de cocinar el la leña. Hace ya mas 25 años, un restaurante que había en mitad del pueblo. Gracias por hacerme recordar aquellos sabores.

  6. 24/05/2014 at 11:31

    Un altre article per guardar, tot esperant que un dia quedi imprès.

  7. Vicenç Marquès i Sanmiquel
    23/05/2014 at 23:59

    Jo també hi havia anat a veremar, a una casa de pagès de Vilafranca del Penedès. I recordo que, tot hi sent una feina molt feixuga, els veremadors i les veremadores ens ho passàvem molt bé. Particularment, quan a mig matí, en tornar un carro de la masia on havia anat a descarregar les portadores plenes de sucós raïm, ens portava als veremadors i a les veremadores, el que em deien «la beguda». Que no era altre cosa que l’esmorzar, que feia de molt bon menjar. I un cop tips, sempre quedava una estona, curta però, per fer com mitja becaina, molt reparadora després de portar ja unes hores doblegant l’esquena per aplegar el raïm. Recordo que estenia una arpillera al terra de la vinya, sota un carro, i allà m’endormiscava fins que el cap de colla, amb un crit, ens feia tornar a agafar les tisores podadores i altre cop a seguir tallant raïm.
    També era molt ben rebut, el dinar que també ens portava un carro. Amb la diferència, que un cop s’havia dinat, la becaina o migdiada era molt més llarga.
    A mitja tarda, es berenava. No massa cosa, perquè es sopava d’hora per tal d’anar-se’n a la pallissa a dormir, que el segon gall de la matinada ja et feia despertar per tornar a la vinya. I així durant uns quinze o vint dies. No ho recordo amb exactitud.

  8. 23/05/2014 at 19:12

    Sr.Foix: «»Com ha canviat tot»»…si…pero por favor, Vd siga así…no cambie nunca…

Comments are closed.