Una Europa de llibertat i seguretat

Els drets humans, la protecció de les minories i la defensa del dret són els poders del vell continent, però com protegir-los sense una seguretat col·lectiva?

Símbolo de la Unión Europea

Símbolo de la Unión Europea

La crisi econòmica s’ha convertit també en una crisi política. La crisi de l’euro ha imposat retallades, empobriment, tensions socials, desesperació, una Europa del nord i una del sud. Les crisis a les velles nacions que formaven part de l’Imperi rus afecten també una Unió Europea que segueix sent l’espai més atractiu per a milions de persones arreu del món. El conflicte d’Ucraïna es va plantejar precisament per la vella pugna de les nacions d’Europa entre inclinar-se cap a l’Orient o cap
a l’Occident.

Ucraïna va optar per Brussel·les per protegir-se del Kremlin. El mateix van fer les repúbliques bàltiques i de manera especial Polònia, que ha estat víctima de les incursions de russos i alemanys que l’han privat de la seva sobirania durant segles.
Europa no té la protecció segura dels Estats Units que li havia permès créixer sense haver de dedicar grans partides als pressupostos de defensa. És cert que el seu gran poder d’atracció són els drets humans, la protecció de les minories i la defensa del dret. Però la vella qüestió es planteja de nou: com protegir els èxits assolits sense una seguretat col·lectiva que els garanteixi?

Després d’un segle de terror, de guerres, de totalitarisme i de milions de morts, finalment la democràcia ha aconseguit el que ningú no havia pogut imaginar. Vivim en un continent en pau, convivència i respecte entre els pobles i les nacions. Si torna la raó d’Estat i s’imposa per sobre dels interessos col·lectius, supranacionals, podem entrar en períodes de perillo- ses turbulències.

Malgrat les pors, la crisi i l’angoixa que es respiren al cor d’Europa, no ens podem permetre oblidar d’on venim i cap on anem. Els totalitarismes del segle passat, dos monstres que van assolar el continent sembrant desenes de milions de morts, van ser derrotats per les armes i, a més, van perdre la batalla de les idees.

Europa va ser destruïda dues vegades. El president Woodrow Wilson va venir a socórrer militarment els europeus fratricides i va deixar escrits els famosos 14 punts del Tractat de Versalles, entre els quals hi havia el dret d’autodeterminació dels pobles. També s’introduïa un concepte nou, inalterat al llarg del segle passat. Era el principi de seguretat col·lectiva que comporta un conjunt d’aliances amb els amics i també un diàleg obert i constructiu contra els enemics i adversaris.

Les eleccions europees del 25 de maig van produir una implosió al Parlament, amb majories precàries per decidir els grans temes que afronta una Europa arrossegada pels canvis de fons que no sap com abordar. Les urnes han enviat missatges euroescèptics, populistes, xenòfobs i de radicalisme extrem. Els dos pilars polítics de la Unió es mantenen, erosionats, però segueixen ocupant la centralitat de la política europea. Les famílies cristianodemòcrates i socialdemòcrates tenen una còmoda majoria que pot neutralitzar els intents autodestructius que han aparegut en l’espectre parlamentari europeu.

Europa ha arribat fins aquest moment de discutida plenitud per haver dit prou a les guerres entre Alemanya i França i perquè estava protegida per la força dels Estats Units, que va utilitzar el territori continental per combatre i derrotar l’enemic soviètic. És un fet que quan va caure el mur de Berlín hi havia més d’un milió i mig de soldats nord-americans a Europa, principalment acampats a la República Federal d’Alemanya. França duia el pes polític i Alemanya acceptava el lideratge militar dels Estats Units. El canceller Helmut Schmidt havia dit que “Washington és el nostre aliat més poderós però París és el nostre aliat més proper”.

L’Europa protegida pel sistema militar, econòmic i polític dels Estats Units va renéixer de les seves cendres i va aconseguir
un sistema de convivència i un repartiment de riquesa que es basava en el capitalisme social renà que van posar en marxa els cancellers Adenauer, Erhard i successors. Europa va créixer i progressar. L’evidència de les diferències socials i econòmiques amb l’altra Europa que va caure sota la influència de Moscou i del “socialisme real”, defensat pel conegut Pacte de Varsòvia, va arribar a ser tan gran que els mateixos ciutadans d’aquests països van ser els que van derrocar uns règims que els privaven de llibertat individual i col·lectiva. La guerra freda es va vèncer sense disparar un sol tret. Van caure els murs i les fronteres ideològiques.

La Unió Europea va tenir la valentia i la generositat per acollir en les seves institucions tots aquells països de cultura i civilització compartides. El gest, liderat per François Mitterrand i Helmut Kohl, era una oportunitat i un risc. La Unió Soviètica s’havia fet miques. Va perdre catorze repúbliques que es van declarar independents de l’imperi, el PCUS va passar a ser un instrument rovellat  del vell règim i el desconcert es va apoderar dels russos, que van comprovar que havien perdut setanta anys del segle passat. Els països de l’Europa ampliada es van sumar a la resta d’institucions occidentals, principalment a l’Aliança Atlàntica, que va ampliar la seva influència fins a les mateixes fronteres de la Rússia amputada.

La fi de la guerra freda es va traduir en un nou equilibri internacional. Tot feia pensar que els Estats Units i Europa havien arribat al final de la història i que fora dels sistemes democràtics i lliures no hi havia cap futur. La realitat va començar a canviar aviat aquestes percepcions. Els Estats Units van anar retirant els seus efectius militars a Europa. Rússia va despertar del malson
i ha tornat a ser una peça clau en la política internacional com no ho havia estat des de la guerra contra Napoleó a principis del segle XIX. La Xina va començar a créixer i s’ha convertit en una potència econòmica tan important com els Estats Units. Van sorgir els països emergents, amb el Brasil, la Xina, l’Índia i Sud-àfrica al capdavant.

La presidència Obama tenia la in- tenció de liquidar els compromisos mi- litars adquirits pel seu antecessor a la Casa Blanca. Però a mitjans del segon mandat es va començar a entreveure el gran error que havien significat les guerres a l’Afganistan i l’Iraq. Washington ja no és el gendarme del món ni tampoc el país indispensable.

La crisi econòmica que va esclatar a Wall Street el 2008 segueix sense un diagnòstic clar i, per tant, no hi ha solucions per resoldre-la. No es tracta d’apedaçar el sistema sinó de tapar els forats que el fan inoperant o injust. El papa Francesc ja ha dit que “el nostre sistema econòmic mundial ja no s’aguanta”. Encara que sembli contradictori, l’actiu més important d’Europa no és l’economia o la riquesa. Europa ha de vetllar per sobre de tot per mantenir les seves llibertats.

Publicat a la Revista del Foment, tardor de 2014

  11 comentarios por “Una Europa de llibertat i seguretat

  1. Europa no puede pretender no crear el mundo pero legislarlo. Va perdiendo fuerza.

  2. I llegit el vostre article amb molta atenció, lo que no acabo d’entendre es com escribiu de llibertad i dret de las minories i la vostre opinió per 8TV es tot el contrari, jo voldria per Catalunya lo que molt be expreseu en el vostre escrit.
    Un saludo ccordial

    • Creo que debería tener en cuenta que la libertad implica aceptar la libertad de cada persona a expresar sus ideas y opiniones, y más cuando no son las de la mayoría (o así lo parecen). Cada uno de nosotros puede estar equivocado, quizás, pero tenemos derecho a defender nuestras ideas y opiniones; después se pueden rebatir, discutir, comparar, analizar… Pero, el respeto es fundamental. Si debemos pensar todos igual de que sirve el debate, solo para formar un coro que siempre canta la misma estrofa. No podemos caer en la tentación de pensar que solo existe una “idea” válida sobre Catalunya, las habrá más acertadas, más nobles, mejor intencionadas; pero recuerde que la solidez de algunas posiciones actuales se fundamenta en ideas y acciones muy negativas para Catalunya, sin ellas puede que la reacción emocional fuera menor.

      Por otra parte, resulta interesante valorar que concepto de libertad tienen partidos como CiU, ERC, ICV, CuP, C’s, PP, PSC… No creo que sea la misma. Es dudoso que un partido que defienda una sociedad socialista o comunista tenga una idea sobre aquella como la de un partido neoliberal, como el concepto de propiedad y libertad de empresa.

        • Disculpe, quería decir que las minorías pueden ir desde una persona (con un peso casi cero) a centenares de miles de personas, o más…

          • Ya pero yo lo ilaba en relación al artículo y los comentarios. La autodeterminación en Europa del Este en función de los puntos de Wilson hizo aparecer toda una serie de naciones que antes formaban parte de los imperios centrales. Después de la Segunda Guerra Mundial se autoderminaron casi todos los pueblos que habían sido colonias de los ganadores de la la Primera Guerra Mundial. Pero por los comentarios interpretan que la cuestión de Cataluña es equiparable. Queriendo ver al pueblo catalán (como un todo) como una minoria oprimida (no sé si colonizada o reprimida) dentro de una mayoría española (como un imperio). Pero si hilamos más el hilo en Cataluña si tomanos por cierto que la mayoría ahora quiere independizarse la minoría que no la quiere puede ver alterados sus derechos por “considerarse ajeno” algunas cuestiones como la lengua: es lo que sucede en las repúblicas balticas donde los ruso parlantes son considerados extranjeros en su propio país sin tener derecho a la ciudadania (por lo tanto sin poder votar) teniendo un pasaporte gris diferente. No es extraño que estas poblaciones respondan a los cantos de sirena de Putin. No sé, ¿cómo lo ves tú?

Comentarios cerrados.