Les moltes derivades de Grècia

Alexis Tsipras, líder de Syriza

Alexis Tsipras, líder de Syriza

La victòria de la Coalició d’Esquerra Radical (Syriza) a Grècia tindrà un llarg recorregut. Tant si és per celebrar el triomf sobre les polítiques d’austeritat imposades per la Troica i per la senyora Merkel com si és per comprovar com els problemes creats en un país són singularíssims i de difícil exportació. L’efecte dominó al sud d’Europa, en tot cas, no serà ràpid ni tampoc es produirà amb la concatenació de convulsions profundes com les que s’esdevingueren als països del Magrib ara fa quatre anys.

El que ha demostrat la victòria d’una esquerra radical a Grècia és l’evidència de la separació entre els partits polítics clàssics i tradicionals i una ciutadania que s’havia empobrit i havia perdut l’esperança de sortir del pou en què caigué en començar la crisi l’any 2008. La desfeta de Nova Democràcia de Samaràs és prou eloqüent. Però l’ensorrament del Pasok, el partit socialdemòcrata que havia governat alternativament amb els conservadors des de la caiguda de la dictadura, ha estat estrepitós. Per primera vegada en un país europeu després de la guerra guanya clarament una força que està a l’esquerra de la socialdemocràcia. Els comunistes no ho aconseguiren enlloc, ni a Itàlia, on la pugna amb la democràcia cristiana va ser ferotge durant anys. Encara que és improbable el contagi a altres països europeus, és un referent per a les esquerres, que, tret de França i Suècia, no governen enlloc.

Un altre fenomen rellevant és l’ascens fins a la tercera posició del partit d’extrema dreta Alba Daurada, que té connotacions feixistes. Aquest fet sí que té complicitats en gairebé totes les democràcies europees. La força del Front Nacional de Marine Le Pen a França és una evidència prou significativa. A les eleccions europees l’extrema dreta fou la força més votada pels francesos. En el cas de Suècia, l’extrema dreta xenòfoba aconseguí 49 escons en les eleccions del setembre i va estar a punt de fer caure el govern socialdemòcrata, que no va aconseguir aprovar els pressupostos perquè els Demòcrates de Suècia s’aliaren amb els conservadors per tal de fer caure un govern que feia dos mesos que era al poder. Finalment, aconseguiren redreçar la situació fent un pacte de gran coalició que ha de durar fins a l’any 2022. El mateix passa a Gran Bretanya amb l’UKIP, el partit xenòfob dirigit per Nigel Farage, que amenaça la victòria dels conservadors de David Cameron el proper 7 de maig. Les manifestacions cada dilluns a Dresde per part de Pegida, Patriotes Europeus contra la Islamització d’Occident, inquieta la gran coalició que governa a Berlín. A Àustria, Holanda, Dinamarca i Hongria la dreta extrema es manté i creix gradualment. A Espanya no sembla que tingui futur parlamentari perquè està integrada i camuflada en el Partit Popular des de fa molts anys.

La victòria de Syriza, per tant, és un desafiament a l’estabilitat que havien protagonitzat els dos grans partits de centredreta i centreesquerra. Els grecs ho han decidit així i hauran de confiar en els encerts del nou govern. Confirma també un fenomen general a Europa de grups cada vegada més compactes que fan de la xenofòbia i l’odi, a l’altre, a l’estranger, un dels seus senyals d’identitat.

El deute amb Europa no ha fet canviar l’opinió de la Troica ni de la senyora Merkel. Però la nova situació obligarà a negociar per part de tots. Primer perquè Grècia no pot pagar en molts anys el deute contret i segon perquè deixar caure Grècia de la zona euro seria molt perjudicial, desestabilitzador, per al conjunt dels països que mantenen la moneda única. Algun tipus de quitança o ajust del deute a llarg termini serà inevitable. La història europea és plena de condonacions de deutes com a conseqüència de guerres o tractats. Alemanya en té una experiència dolorosa que començà amb les feixugues reparacions de la Gran Guerra.

Una majoria de grecs han volgut demostrar que la política no està sempre sotmesa a l’economia. El nou govern sap que davant el gegant de la Unió Europea no podrà plantejar una batalla oberta. Però pot seguir les regles comunitàries i fer entrebancar decisions en què es necessita unanimitat. En els primers gestos simbòlics del nou govern hi ha hagut un atansament a la Rússia de Putin. Per raons polítiques, econòmiques, culturals i religioses. El Kremlin jugarà totes les cartes de la baralla en un intent per plantejar una nova guerra freda amb Occident. La guerra oberta a l’est d’Ucraïna és el símptoma més clar de la política exterior de Moscou per no deixar-se atemorir per Europa ni per Estats Units. Per aquestes raons no li convé a la Unió Europea obrir una confrontació amb Atenes. El deute té solucions a mitjà i llarg termini. Que Grècia s’apartés d’Europa seria una catàstrofe per als grecs i també per als europeus. França i Alemanya coneixen prou bé les dimensions negatives del deute en les seves històries respectives al segle passat.

Publica a El Punt Avui el primer de febrer de 2015

5 comentarios

  5 comments for “Les moltes derivades de Grècia

  1. Perogrullo
    03/02/2015 at 13:40

    Rebobinando.
    Ojalá pudiera hacerse con la realidad actual y encontrar una dinámica diferente a la que como occidentales hemos recorrido en los últimos años.
    Preguntarnos que hemos hecho mal y si hay solución.
    Si coincidimos en que hay un fondo común de falta de actividad económica y sus graves consecuencias sociales de paro, menores ingresos estatales con reducción de asistencia a sanidad, pensiones, escolarización, etc. Deberíamos preguntarnos cual es el nivel de patriotismo europeo que existe.
    Se exterioriza la producción de bienes a economías emergentes del extremo oriente. Todo ello con la aquiescencia de todos los gobiernos europeos, al mismo tiempo se permite, bajo el paraguas de la Unión, las exenciones de impuestos de grandes compañías multinacionales.
    Ahora a Grecia se la quiere tratar con mano de hierro y guante de seda, para evitar el efecto contagio a las economías que han apretado las clavijas a sus ciudadanos para salvar inversiones arriesgadas de la élite bancaria internacional. Así la pregunta es a quien se ha salvado con los rescates. ¿A la población o a sus bancos, no necesariamente griegos?
    La siguiente pregunta es averiguar quienes componen el parlamento europeo, los descartes de los parlamentos nacionales o políticos con visión de águila. Así no se entiende la provocación a Rusia en el tema de Ucrania, ¿Aceptaron los EEUU unas bases tan cerca de sus costas como los misiles en Cuba?
    Si el origen de la crisis con Rusia es el desgraciado avión derribado, ¿No deben repartirse las culpas? EU por no cerrar el espacio aéreo, Rusia por disparar el misil, Ucrania por usar vuelos comerciales como escudo para sus ataques al área secesionista.
    ¿A quien beneficia la crisis? Desde luego no a Europa.
    La respuesta a si hay solución es no, mientras nadie acepte sus culpas.

  2. Rosamaria
    01/02/2015 at 20:18

    Aquests dies està circul.lan un whatss on s’explica que el 1953 Grecia i España van perdonar gran part del deute a Alemanya. Un gran nombre d’estats van perdonar més del 60 % de la deuta que Alemanya habia acumul.lat durant les dues grans guerres. Diu, aquest whatss, que l’any 1953, quan Alemanya debastada per la Segona Guerra Mundial, estaba inmersa en una gravissima crisi que li impossibilitaba de pagar els seus deutes, que ascendien a uns 38.800 milions de marcs d’aquella època. Alemanya estaba al llindar de fer «fallida». Davant d’aquesta situació , els principals creditors d’Alemanya, liderats per Anglaterra, França, i els Estats Units, però que també hi habia Canadà, Dinamarca, Grecia, Irlanda, Italia o España, es van reunir a Londres per a mirar de trobar una sol.lució. D¡aquesta reunió en va sortir l’anomenat «Acord de Londres» que reduia el deute alemany en un 62,6 % i determinava un calendari de pagaments pels 14.500 milions que quedaven pendents de pagament. Aquest acord, no solament va permetre que Alemanya es recuperes rapidament, sino que es situés al cap davant del creixement econòmic del continent. Malgrat això, continua dient aquest whatss, sembla que Alemanya, ha oblidat massa depressa aquella generositat amb la que va ser tractada i en lloc de correspondre amb aquella mateixa generositat, decideixen seguir amb la politica de mà dura i restriccions amb aquells països que , en el seu moment, els va permetre regenerar-se. També seria interessant, diu el whatss, recordar les xifres de dèficit públic que Alemanya va tenir per a poder assimilar l’ Alemanya de l’ Est, obviant les Normes de la Comunitat Europea. Aquest dèficit que ara ens obliguen a reduir en un periode de temps massa reduit i ens porta a les «retallades» en despeses socials, sanitat, educació, pensions…..

    • 01/02/2015 at 21:06

      La memoria histórica de Merkel es muy débil…

  3. 01/02/2015 at 13:14

    Sr.Foix: la ruptura social en el sur de Europa es una realidad, la caida en picado de la clase media y el aumento de la pobreza, han originado un desencanto hacia los partidos tradicionales que no han visto venir las consecuencias de sus políticas restrictivas…jubilados con pensiones irrisorias, parados sin posibilidad de encontrar un trabajo, estudiantes sin más futuro que la emigración, autónomos cansados de pagar y pagar, etc, etc…todos ellos y muchos más, han visto en los nuevos partidos tipo Podemos,Syriza, una forma de dar un tortazo a quienes consideran culpables de la situación que padecen por acción u omisión…queda por saber si estos nuevos partidos han surgido de forma espontanea o si han sido creados de forma artificial, para controlar tanto descontento social y prevenir posibles desmanes indeseados por el sistema…o si son fruto de la política geoestratégica de otros sistemas para desestabilizar un sur de Europa, tal y como ha sucedido con el norte de Àfrica o los paises de la antigua URSS…hay muchos interrogantes abiertos Sr.Foix, demasiadas preguntas sobre la mesa y por ahora pocas respuestas…

Comments are closed.