Els capvespres hivernals

Un xiprer, la cabana, la lluna del capvespre, les vinyes dormides

Un xiprer, la cabana, la lluna plena del capvespre, les vinyes dormides i els sembrats assedegats

Meitats de gener. S’ha superat Sant Sebastià. El dia s’allarga per les tardes. Una de les rutines de la lluna plena és que treu el cap per Orient quan el sol es pon per Occident. Dura poca estona la coincidència. Però és la senyal inequívoca de que la claror de la lluna serà el més intensa possible.

Tristor i núvols penjats durant el dia. El camp està eixut. Se sent alguna escopetada de caçador tirant als coloms o als tords. No hi ha conills ni perdius. La sequera és massa llarga. Ho paralitza tot. El sembrats mantenen la verdor, molt planxats a terra, immòbils. Han fet el millor que es pot fer. Han nascut i es mantenen verds tot esperant les pluges de sementera. No arriben. Encara no es dramàtic. Però si en unes setmanes no cau una saó contundent començaran a patir assedegats.

Les vinyes dormen despullades. Es poda a reu a reu. Les tisores automàtiques fan més lleugera i ràpida la poda. Però tot resta paralitzat. Les brocades no començaran a borronar fins a primers de març. Abans ploraran una mira, trauran una sàvia aigualida incipient per indicar que l’explosió de les noves sarments es imminent.

Els ametllers intenten mostrar alguna flor primerenca en les plantades de solana. Poques encara. Si persisteix el bon temps exhibiran una primera emblanquinada que està condemnada a pansir-se en una sobtada blancor dels últims dies d’hivern. L’atreviment dels ametllers florits prematurament és llegendari.

El camp està eixut. Els xiprers fan guàrdia perenne al costat de les cabanes, als cementiris, als marges. Veure un xiprer solitari dona sensació d’hospitalitat, de seguretat i d’eternitat. El xiprer no demana res. Sempre hi és. Amb pluja o amb sequera. Un cop arrelat creix cap al cel i cap a les profunditats de la terra. No molesta ni rebenta res. És l’arbre rectilini per excel·lència. Sempre fa el mateix posat. A la primavera i a l’hivern. Acollidor i altiu. Un xiprer al costat d’una cabana és una guia inconfusible per les matinades i els capvespres. La seva verdor projecta fites fantasmals en les fosques ombres nocturnes.

A les afores del poble transiten molts gats solitaris. No són de ningú i busquen recers i companyia. No la troben. Salten de pared en pared, per les capterreres i es refugien als amagatalls. No molesten ni fan nosa. Són un petit exèrcit de felins que es cruspeixen ratolins i altres bestioles. Són també el paisatge hivernal dels carrers deserts dels pobles petits on les nits es fan eternes.

  18 comentarios por “Els capvespres hivernals

  1. Gràcies per se-hi Sr. Foix. Es un gran plaer llegir-lo i també escoltar-lo, en totes dues facetes ens transmet serenor embolcallada de sabiesa.

  2. Gràcies per ser-hi Sr. Foix. És un gran plaer llegir-lo i escoltar-lo, en totes dues facetes transmet serenor embolcallada de saviesa.

  3. Sr. Foix, tant si parla de les coses que parla en aquest article, com de futbol, com de política, agraeixo enormement el ritme pausat amb que ho fa. Un ritme pausat que suposo que és el seu, però que també sap transmetre.
    Llegir-lo, igual que escoltar-lo, és un goig. Fa ganes d’escoltar els propis pensaments i els dels altres sense pressa i prestant tota l’atenció.

  4. M’agrada tan aquest article, que no et perdonaré si no el publiques aviat
    en el nou llibre teu que ja tindria d’estar en les llibreries !

  5. Sr. Foix:
    He dit que soc de poble i firmo com “Salvador de Lleida”.
    Dec una explicació.

    Em sento de Lleida i faig de lleidatá. Vaig estudiar el bachiller a Lleida i part de la meva activitat profesional es a Lleida.
    Conservo i tinc cura de totes les amistats d´infantesa i mes.
    Col-laboro en tot un plegat d´acitivitats populars i culturals; Amics de la Seu Vella, Museus,…. a Lleida ni ha molts, i encara ni aurá mes. Un Auditori i una Llotja extraordinaries.

    La “boga”, llindar de dos termes municipals, del meu poble toque amb la de Lleida, compartim les matexes “fites”. Per mi, es com la Marca Barcelona que acull, crec, tots els catalans.
    Cuan algú em parla del Centralisme de Barcelona, li contesto que pensi com sería catalunya sense Barcelona.

    Sempre sereu benvinguts, tan amb boira d´ivern com amb calor d´estiu.

  6. Sr. Foix :

    Entenc perfectament tot el seu article.
    Afortunadament soc de poble i així acabaré.

  7. Que sosiego cuando el domingo fine y vamos a entrar en otra semana incierta, leer la verdad de la tierra, del sentimiento de las raices. que maravilla cuando a nuestro querido anfitrion le entra el “venazo” (bendito sea) y nos regala un viaje a su Patria, a su tierra. Al compartir todo ello nos hace tambien ser un poquito de alli. Gracias Sr. Foix.

  8. Benvolgut Lluís, aquest article es un bon regal per a mi. Des de la mort del pare, que quan vaig al tros aquests dies, veig i sento tot el que ens expliques. Tot esta eixut, fa uns 45 dies colllint olives, notava el mateix silenci, ni sentia cantar els ocells, ni cap griva agafant olives del munt, si la presència de caçadors però pocs. Tampoc vaig veure cap persona en 8 dies. Vaig aprendre del pare a fer un rabassó a cada oliver i ho faig per si plou. També netejo les cogulles perquè s’omplin si plou, al menys els ocells, conills, perdius i demès animals, tindran una mica d’aigua . No sóc caçador. M’encanten els pedrissos de la cabana, jo també ni tinc.Dinar a reçer del sol es tot un premi per l’ànima i el cos. El xiprér si dona pau.L’ Urgell es un pais de pau. Tant poca aigua em fa repensar si regar els olivers plantats la primavera pasada. Quan s’acabi la sequera demanarem permís per cremar totes les bagues esporgades durant la collita.
    Bon article Lluis, els teus ulls són els nostres, es com si viatgessim a casa.

  9. De fet a reu a reu és com es fa servir a les terres de Lleida.
    Molt bé Lluís. Com m’agrada que deixis treure el cap al poeta que portes dins!
    Digue-li al nostre amic Miquel que ja pot commentar a podar la parra de la finca.

  10. Precioso y tranquilizador artículo en estos días con tanto “ritmo”. Gracias Lluís.

Comentarios cerrados.