Visita a les cendres silencioses

Paisatge després del devastador incendi

Paisatge després del devastador incendi

Transitar per hectàrees negres, cremades, rostides, és una experiència dramàtica. La cendra encara es belluga d’un lloc a l’altre. Els bombers vigilen des de les puntes si hi ha repunts de foc en plena tarda estival. Les soques d’arbres vells colgades fa uns anys han rebut una espurna i han format un caliu que pot encetar un altre gran i incendi.

Seguir el rastre del gran incendi d’aquesta setmana a Rocallaura, Vallbona de les Monges, Nalec i Rocafort de Vallbona és comprovar la direcció i la intensitat de la marinada. No és un caprici del foc sinó el tall perfecte del vent que creuava fondos, deixava indemnes partides, s’aturava en un racó i s’acarnissava en una solana o una obaga. El vent, l’aigua, el foc i la terra. Els quatre elements que ja estudiaren els grecs.

Un gran expert em guia pels llocs més devastats. M’imagino l’infern de Dant o la vall de Josafat. Negror, neteja total, aniquilació de la vida vegetal. Tot està mort encara que tot tornarà a brotar. Les guspires anaven saltant per davant del foc i avençaven a velocitats prodigioses.

El foc deixa despullat el paisatge. Es veuen cabanes que estaven tapades per la brossa i els matolls, pels arbres i per l’abandó dels conreus. M’han impressionat dues coses. Moltes rengleres de marges de pedra, molt ben fets, antics, perfectament protegits pels boscos que hi havia fa uns dies. Ara es veuen amb tota la seva dimensió arquitectònica i paisatgista.

Torno a fer la reivindicació dels termes, aquells territoris i paisatges on els nostres avantpassats hi han matat més hores, dies, setmanes i anys. Quantes converses solitàries amb aquestes pedres que ara tornen a exhibir-se encara que sigui per la desgràcia d’un gran incendi.

L’altre aspecte que m’ha sorprès són els carrerons perfectament traçats que són com unes venes blanques i netes dibuixades sobre les cendres negres dels boscos. Són els camins dels animals que circulen pel sota bosc amb total llibertat sense ser descoberts. Poden ser porc senglars o altres animals d’un volum. El porc senglar no té lloc d’estada permanent. Camina i camina. Molts quilòmetres cada dia. Cerca aigua i menjar.

Els pobres animals han desaparegut. No se’ls veu. Han fugit o s’amaguen en aquelles parts no cremades. Ho deuen veure amb tan desconhort com els que veiem els efectes d’un dia de foc i de forta marinada.

Els rostolls estan ben nets. El foc haurà matat la cugula i altres males herbes. Però el rostoll no és el drama. El drama és el bosc que tardarà uns anys a tornar ser el que era. Jo ja no ho veuré. Fins i tot les pedres grosses perdudes en mig dels boscos tenen clapes blanques provocades pels cops de flames que viatjaven en la direcció que la marina les dirigia.

Una tarde trista i desolada. Silenciosa. Des de l’alçada de la cabana dels Cantins es contempla tota la amplia franja cremada. Un guàrdia forestal fa guàrdia amb els prismàtics. El foc ha revifat tímidament en el dia d’avui. Els bombers inspeccionen la zona com si fossin soldats en territori enemic. Observen, miren, pensen. En un moment es podria tornar encendre tot. Però no fa vent. La marinada no bufa. És el serè, que ve del Nord, el que mana. No és humit i un pel fresc.

12 comentarios

  12 comments for “Visita a les cendres silencioses

  1. Carme
    28/07/2016 at 18:15

    Moltes gràcies per descriure tan bé aquests sentiments que produeixen veure el paisatge cremat de la terra que estimes.
    Els del Bages sabem molt bé què vol dir impotència davant del foc però també recordo molt tota la mobilització solidària que hi va haver crec que era per l’incendi del 94.
    Moltes gràcies

  2. antonio borras
    25/07/2016 at 11:08

    Ens sap mol mes greu a els que treballem aquets camps i quant sembrem, o llaurem durant l’hivern comprobem feines que s’havien fet sempre al hivern, ara ho proiveixen o restrenyen,(potser per que algu i vol pasejar) aquell potencial quant esclata al estiu no te aturador, podem desplegar tots els medis, tractors, elicopters, camions, personal,… la forca de la natura es imparable, fins que no desapareix el combustible no s’apaga, pensem-hi, al hivern fins i tot dona bo esta al costat del foc

  3. 24/07/2016 at 23:30

    Es trist, molt trist quan es crema un paissatge natural, però encara ho es mes quan es la terra que t’ha vist néixer, ja fa mes de cinquanta anys. Per aquests pobles es una tragèdia que trigarà mes d’ una generació en recuperar aquell esplendor de color verd que tots recorden. Aquest estiu no serà un estiu qualsevol, conèixo molt be aquest termes cremats, tant com el Sr. Foix, la meva passió sempre ha estat voltar per tots aquest camins i escoltar aquest gran silenci.

  4. m teresa
    24/07/2016 at 22:35

    Te tota la rao Sr. Foix, nosaltres tambe hi hem donat un tomb fa molta pena, esperem que aquest hivern sigui molt humit, i tots en prenguem nota de que no es podem tirar petards, tan aprop del bosc.

  5. Pep Armengol Farré
    24/07/2016 at 20:58

    De quina Vallfogona cremada ens parla el Sr. Foix (La marinada sempre arriva), o volía dir Ciutadilla…?

    • Lluís Foix
      24/07/2016 at 21:49

      Volia dir Vallbona de les Monges. Ja està esmenat. Gràcies.

  6. Joan Forrellat Morera
    24/07/2016 at 11:37

    Ja ho varem comentar el dijous: jo també he trepitjat el bosc dies després d’haver-se cremat i encara recordo aquesta tristor de la que parles ara: tot està mort i rodejat d’un silenci estrany. Si, tot tornarà a brotar però caldran uns anys.

    També cal que sigui un capítol del teu nou llibre, que poc a poc, ens vas escrivint

  7. 24/07/2016 at 11:23

    Sr.Foix: desde hace siglos el fuego puede ser el mejor amigo y el peor enemigo nuestro….

  8. Àfrica
    24/07/2016 at 01:54

    Sr Foix: Déu nos en guard d’un ja està fet, ja està….i ara toca mirar endavant .La natura seguirà el seu cicle i el bosc tornarà a reverdir.Altres generacions ho veuran, a la nostra li toca vetllar per què així sigui.
    Molta força i molts ànims!

  9. Brunet de Bellmunt
    23/07/2016 at 23:41

    Bona nit per tu, tarde per mi…, per raons de distancia…

    Quina descripcio mes precisa dels sentiment que tots els de poble tenim ja que
    ho hem viscut, d’una manera o altre.

    Recordo, quant, per la serra entre Pandella, Bellmunt i Argensola, on es solapen les tres provincies, amb el meu padri, meu pare i gent del poble varem anar a apagar l’incendi. Jo era un bailet, pro, amb galledes d’aigua, fent cadenes humanes, i a contravent, es clar, miravem d’apagar els focs.

    Uf, com ha canviat tot ara; ADF, Helicopters, i tractors, pero, els mes eficients son els pagesos que saben com fer-ho i amb poc mitjants, s’ensurten millor, que els professionals…, i no m’en queixo dels bombers, al reves, simplement els hi demano…, que als pagesos els deixin fer tambe…

    Bon cap de setmana a tots,

    Brunet de Bellmunt

    • JOSEFINA
      24/07/2016 at 19:57

      M’AGRADAD AQUET SENTMEN

    • JOSEFINA
      24/07/2016 at 19:59

      M’ AGRADAD AQUET SENTIMEM .

Comments are closed.