Què té Itàlia que tothom que pot hi torna? Santiago Nadal em deia que considerava que vivia a l’estranger sempre que no era a Itàlia. Era òbviament una exageració d’un lleidatà que volia remarcar el pes italià en la vida de tants europeus des de temps antics.
Uns dies a la Ligúria i al Piemont són l’avantsala de l’experiència italiana dels que entren venint de la Provença. No s’hi atura gaire gent. Sembla que aquesta part del univers italià sigui un pròleg sense cap interés. Els turistes van directe a Florència, Venècia i finalment a Roma. Després continuen cap a Nàpols, Palerm i la mítica Sicília. Hi ha tant a veure en el portal occidental italià que es incomprensible la presa dels catalans en fer via per recórrer la península de dalt a baix.
Temps calorosos. Gran trànsit de gent d’un lloc a l’altre. L’estiu a la Mediterrània, des de la Costa Brava fins al gran amfiteatre que és Gènova, és un festival de llum, de nits clares i estelades, de colors que matisen les fesomies de les persones i fan dels mercats un dels espais més humanitzats que es poden arribar a concebre. Els grocs dels melons, la lluentor vermellosa dels albercocs, les albergínies entre negres i morades, préssecs fràgils i tous, verdures sofisticades, herbes silvestres, formatges treballats amb l’artesania medieval. Un tomb pel mercat de qualsevol ciutat o poble d’aquesta costa occitana, blava, brava o com es vulgui dir, és una ensopegada inesperada amb la bellesa de la natura conreada. Les pastanagues tenen un aspecte rosat intens. Els espàrrecs, prims i verosos, abunden en les parades de les tendes.
La Ligúria ens mostra un país que sobtadament esdevé muntanyós. Itàlia està familiaritzada amb la muntanya. Cases aïllades pengen de les puntes o estan clavades al mig d’un bosc costerut. Una verdor monòtona contrasta amb el blau constant del mar. L’enginyeria civil en fer tants ponts i foradar tants túnels ha estat una autèntica proesa dels darrers anys. És incòmode i perillós viatjar per aquestes autopistes farcides de camions pesants i d’automobilistes amb molta presa. Els italians condueixen arriscant fins a l’extrem. Dominen el volant perquè pensen que estan constantment en competició.
L’arribada a Gènova és d’una gran intensitat. El trànsit del Piemont i de França es concentra en uns embussos que habitualment paralitzen la circulació durant una bona estona. Ja es veu que ens atansem a una gran ciutat. Els palaus dels que exerciren el poder a l’Edat Mitjana es confonen amb les cases que s’han sobreposat al llarg dels segles.
El gran port de Gènova és un amfiteatre davant del mar. La ciutat puja i puja fins arribar a la carena on es veuen encara els forts que defensaren la república en tots els temps. Vista des del mar, Gènova és un gran massís d’edificis que s’enfilen fins a la serralada. No pot ser una ciutat tranquil·la, però ho és. Els carrers que voregen el port són molt estrets i poblats majorment per gent vinguda de fora. És la pàtria d’Andrea Dòria.
Sr. Foix: El llegir Génova, he recordat que fa anys, em trobava al Passeig de Gracia i varios joves italians em varen preguntar alguna cosa i jo els vareig respondre primer en español/castellà, pero acte seguit vareig passa a parlar en català i un d’ells, desseguida al sentirme, va exclamar…¡ Ho parla dialecto Genovese ! …i vareig seguir parlan en català, doncs ells que eran genovesos, m’entenian molt be ó bastant be, sense cap problema. …¡ Visca ! Doncs la nostra llengua arriba fins al nord d’Italia.
Estoy ahora en Italia tocando Eslovenia. A ver disco veo a Magris en el San Marco. Cruce de culturas toda esa zona.
Si veo
Itàlia i Grècia…no són ambdúes el bressòl de la nostra cultura ?? No som ,d’alguna manera, de la mateixa familia ?? Alguna cosa debem portar dins nostre que ens fa sentir que som a casa….i per això, ens són tan propers…perque d’alguna manera , hi trobem quelcom nostre, ens hi reconeixem.
Sr.Foix: no sé que tendrá Italia, pero cada vez nuestra política se parece más a la italiana de los años setenta…