La pàtria de Josep Benet

Josep Benet fou un dels més actius opositors a la dictadura de Franco

L’extensa biografia de Josep Benet, publicada por Jordi Amat, és un fresc formidable de la història de l’antifranquisme a Catalunya amb moltes de les seves derivades. Josep Benet toca tot el que es mou a Catalunya des que surt de l’escolania de Montserrat fins que en el moment més àlgid de la seva trajectòria política es disputa obertament la presidència de la Generalitat amb els altres dos personatges clau de la Transició: Josep Tarradellas i Jordi Pujol.

Aquesta biografia penso que és imprescindible per la quantitat d’informació que aporta i per les conclusions a què arriba al llarg de les seves pàgines. Benet, nascut a Cervera en una família de classe mitjana, complicada, puja a l’ascensor social fins a arribar a ser un personatge imprescindible a l’hora de dibuixar el futur polític de Catalunya abans i després de la mort de Franco. Benet és un activista, un conspirador, un home que té com a objectiu principal recuperar la fesomia cultural i política de Catalunya. Montserrat no és només un centre d’activitat política a redós de l’Església, sinó que és un lloc de trobades amb els principals personatges que comencen a lluitar contra el franquisme des del catalanisme cristià d’aquells primers anys foscos i durs.

Un dels trets constants que surten a la biografia és la impaciència d’un home que vol anar de pressa i que crema etapes per tal d’assolir els seus objectius des d’una perspectiva social i esquerrana. Els treballs de Benet per tal de fer reviure la llengua catalana són colossals. Mai haurà tingut els recursos imprescindibles per anar pel seu compte i sempre s’atansa als mecenes culturals i patriòtics que l’ajuden a tirar endavant projectes i esdeveniments. Els Millet, els Serrahima, els Vilaseca Marcet, fins i tot en Jordi Pujol, apadrinen bastantes de les seves empreses relacionades amb la cultura i l’enfortiment del català.

Les relacions amb tots aquests prohoms no són fàcils ni eternes. Sovint es discuteix, es baralla, trenca amb molts d’ells i es torna a trobar sol davant de nous objectius que troben novament l’ajut de persones que creuen en ell. Benet és persona activíssima, nerviosa, tensa, que es dona a conèixer davant de tribunals espanyols per la defensa de persones jutjades pel franquisme. La seva defensa de Rosa Santacana, dona de Joan Comorera, va ser una de les principals intervencions davant de tribunals franquistes. També defensà Jordi Carbonell, Lluís Maria Xirinacs i altres personatges perseguits pel règim.

La vida de Benet no fou fàcil ni planera. Tenia com a objectiu recuperar la normalitat del català i fer que el país tornés a gaudir de l’autoestima. I ho fa treballant molt. Escriu llibres per recuperar la memòria com Carles Rahola, afusellat, Maragall i la Setmana Tràgica, Catalunya sota el règim franquista. Al final dels seus dies escriu dos llibres per desmitificar la figura de Tarradellas sense estalviar adjectius sobre el que ell pensava sobre el president tornat de l’exili.

Benet fou l’epicentre de moltes conspiracions que es feien al voltant de sagristies. Fou ell un dels principals impulsors de les festes populars de l’entronització de la Mare de Déu de Montserrat, l’any 1942, també de la campanya Volem bisbes catalans i de l’Assemblea de Catalunya. Tingué molts personatges amb qui compartia conspiracions. El més principal, potser, fou Albert Manent, amb el qual coincidia en tots els esdeveniments clandestins de caràcter polític o eclesiàstic que es movien des de Barcelona i que tindrien repercussió internacional, com l’entrevista que publicà Le Monde a l’abat Aureli M. Escarré i que foren un seriós maldecap per a Franco.

La novetat més interessant del llibre Com una Pàtria de Jordi Amat és potser la triple relació conflictiva entre Benet, Pujol i Tarradellas. Tots tres coincidien a voler presidir la democràcia a Catalunya un cop hagués mort el dictador. Els documents que aporta Amat reflecteixen la condició humana dels polítics quan estan al poder o aspiren a obtenir-lo. Les cartes entrecreuades entre els tres personatges són documents inèdits que ajuden a entendre la vida i el tarannà humà dels tres personatges aspirants a presidir la Generalitat.

Benet no va guanyar. Gairebé no guanyava mai. Però no es va estar mai quiet. Les contradiccions que es troben en tota vida pública també apareixen en Benet, que havia combatut la interpretació marxista del catalanisme arran de la publicació del llibre Catalanisme i Revolució burgesa de Jordi Soler Tura, que va acabar després sent company de viatge del PSUC que el portaria a ser el senador més votat de l’Estat. Llegint el llibre de Jordi Amat es té una idea aproximada de la Catalunya antifranquista i també dels primers anys de la Transició. Les figures que transiten pel llibre són incomptables. De Vicens Vives a Millet i Maristany passant per l’abat Escarré, Alexandre Cirici Pellicer, Albert Manent, Max Cahner… és un retrat humà, social i polític d’uns temps en què la llibertat política pràcticament no existia. Paga la pena dedicar-hi unes hores per conèixer un passat molt feixuc per a tothom.

Publicat a El Punt Avui el 10 de setembre de 2017

  23 comentarios por “La pàtria de Josep Benet

  1. Sr. Foix : Pienso que por lo que sabemos de la historia, los ciudadanos españoles están compuestos por un crisol de razas, procedente en la antiguedad de mucos lugares del mediterraneo, de Europa, Africa y Asia. Y Actualmente de America y de todo el mundo.

    Asi que tenemos Iberos, celtas, fenicios, griegos, judios ó israelies, cartagineses, romanos latinos, griegos, godos ó germanos y ahora paquistanies, indios, arabes marroquies, argelinos, ucranianos, rusos, la lista es interminable. Faltan todos los hispano americanos, ect.

    Suman más de 5.000.000 de personas procedentes de mas de 140 nacionalidades que hablan más de 170 idiomas y dialectos diferentes al español.

    Cataluña tierra de paso y crisol de razas es más evidente esta realidad humana.

    En resumen : Todos los seres humanos somos iguales y nos comportamos igual. La única diferencia es que :

    » El poder corrompe » y la corrupción abusa del uso del poder para enriquecerse millonariamente, insolidariamente, sin dialogar y basándose en la Ley del poder.

    Asi que el Poder ejecutivo de un Estado, recauda fiscalmente impuestos, incluso repetidos y sumados a los cotizantes de la Economía productiva, creadora de productos, consumidores y cotizantes al Estado y a la Seguridad Social, pero luego insolidariamente, no los invierte ó invierte solo, una pequeñisima parte en obras de infraestructura básica y necesarias.

    Este es el grave problema de los ciudadanos de Cataluña y de toda España.
    Cataluña no es separatista, es dialogante, conciliadora y negociante, pero es abusada y ninguneada su lengua, su cultura y su mente creativa y emprendedora por el poder de turno.

    Don PP y Don PSOE, la solución del problema es política, económica y está exclusivamente en sus manos el dialogar con ganas y sentido común.

    Que hasta el momento no lo hay…de sentido común. Solo hay UNA MANIFIESTA INSOLIDARIDAD POR PARTE DEL PODER y nada más.

    Porque comprensión y preguntarse el ¿ Porque de Cataluña ?… CERO.

    • P.D. Correción de lapsus. Cuando digo sumán más de 5.000.000 de personas, me refiero a los últimos 5.000.000 de migrantes, de estos últimos años. Sobretodo la gran emigración que se produjo cuando el burbuja de la constucción, por el efecto llamada del poder especulativo de los grandes bancos.

  2. Puigdemont, dispuesto a «aplazar el referéndum uno o dos años si hay voluntad de hablar»
    La primera buena noticia que tengo estos últimos tres meses, por fin un poco de cordura, esperemos que sea verdad.
    http://www.libertaddigital.com/espana/2017-09-12/puigdemont-dispuesto-a-aplazar-el-referendum-uno-o-dos-anos-si-hay-voluntad-de-hablar-1276605737/
    Como recordareis, aquí eramos varios que decíamos que esto no tenia recorrido, que la solución era aplazar el referéndum, o elecciones

  3. En un altre ordre de coses, voldria dir :

    el «souflé catalán», avui és el problema més greu que té l’ Estat Espanyol. Farien bé de ser humils i menys soberbis, però això no passarà. No aprenen res i per això el «boumerang» no falla. La soberbia i el menys preu d’ahir, és el «marrón» que s’han de menjar avui.

  4. Sr. Foix, nosaltres, igual que Josep Benet, també tenim pressa i volem cremar etapes el més aviat posible per aconseguir una normalitat institucional catalana que ens permeti avançar cap a un futur millor gestionat per nosaltres mateixos i no per tercers que no ens volen res de bo.

  5. Pienso que el problema de España-Cataluña es debido a que el poder del Estado, recauda vorazmente fiscalmente, sumando el Gobierno Central y la Autonomia que ejerce la Generalitat de Cataluña, y en cambio los dos, son MUY INSOLIDARIOS, en la realidad de las inversiones en obras de infraestructura en Cataluña, pues pagamos 25 %, sumados todos los impuestos del Estado, pero recibimos de vuelta solo el 6 %, en inversiones en INFRAESTRUCTURAS.

    Y además Cataluña, su Parlamento y su Autonomía con su Estatut es presuntamente ninguneada por tierra, mar y aire en todas sus decisiones necesarias y vitales para su Economía y la de España inclusive, presuntamente por Don PP y por Don PSOE hasta que no se demuestre lo contrario.

  6. Ramón en la seva última resposta en aquest blog, del día 11/09/2017 at 11:21 ens diu :

    » También puede ser el momento de recordar, que entre los tres, el que más nos ha decepcionado ha sido Pujol, recordar que fue el máximo responsable en la transición, de no aceptar el concierto de Euscadi, para Cataluña. »

    Ahora no tendríamos el problema con España ó sería muchisimo menor.

    Es precisamente lo que nos conviene y lo que calmaría los animos de una vez por todas.

    ¡ Tomen buena nota Don PP y Don PSOE. !

    ¡ Pues la solución es política y parlamentaria y está integramente en sus manos y no es recomendable y no procede el abuso de las leyes y de la judicatura para intentar solucionar el problema !

    • Presión a los alcaldes socialistas?aquí una muestra contra el alcalde de Terrassa…

      Jordi Ballart Pastor
      11 horas ·
      M’han dit que sóc un botifler, un venut, un covard, un cagueta i un traïdor. També m’han dit que sóc un sociata de merda, que sóc basura i que faig pudor a caqueta. M’han suggerit que marxi fora de Terrassa, que no em tornaré a despertar, que sóc un mal català, un imbècil, un indigne, un tros de merda i un maricón fastigós, entre moltes altres coses. S’han ficat amb la meva condició sexual i han traspassat el límit ficant-se amb la meva parella i els meus pares. Sé que han estat molts comentaris però per sort han estat una minoria en el global. Sincerament, crec que al que responen aquests insults i desqualificacions, no és al model de societat que cap, ni els que defensen una cosa ni l’altra, volem en la convivència i la cohesió del futur.
      Dit això:
      1- L’Ajuntament de Terrassa NO POSARÀ EN RISC la seguretat jurídica de cap treballador públic.
      2- Aquest referèndum l’ORGANITZA LA GENERALITAT DE CATALUNYA, no pas l’Ajuntament de Terrassa ni jo mateix.

      • 4- La Generalitat PUBLICARÀ EL 20 DE SETEMBRE ELS DIFERENTS PUNTS DE VOTACIÓ. Aquests, GARANTIEN el vot en condicions equivalents pel que fa a quantitat i desplaçament COM EN QUALSEVOL CONTESA ELECTORAL. Els representants del PDeCAT i ERC del Govern i de Terrassa hi estaven del tot d’acord.
        5- L’Ajuntament de Terrassa l’1-O garantirà l’ordre públic i el normal funcionament de la ciutat, respectant a qui vulgui votar i a qui no vulgui fer-ho, així com garantirem que Terrassa continuï sent un ESPAI PER A LES LLIBERTATS I LA CONVIVÈNCIA.
        Amb tot això, la Generalitat de Catalunya garanteix el vot l’1-O a tota Catalunya. A Terrassa també.
        Quan vaig accedir per primer cop a l’alcaldia el 10 de desembre de 2012, les meves primeres paraules van ser: «VULL SER L’ALCALDE DE TOTHOM». Malgrat la polarització que s’està produint ho seguiré sent i fent segons els meus principis i valors, per molt difícil que sigui fins l’últim dia, SENT FERM davant de molts interessos diversos, encara que això em porti a la incomprensió o a la mateixa pèrdua de l’alcaldia.
        Sóc federalista, no independentista. Crec fermament i sense dubte que cal canviar les relacions entre Catalunya i Espanya. Crec en la DEMOCRÀCIA PARTICIPATIVA com a únic garant de la sobirania de la gent, m’hagués agradat que s’hagués fet d’una altra manera, per una banda i l’altra, ique s’haurien de recollir més sensibilitats. Però això, és únicament la meva opinió, igualment respectable com totes les altres.
        Demano calma, per sobre de tot, perquè en un clima de crispació i enfrontament res del que en resulti serà del tot positiu i constructiu

      • Ramón, i aquets joves, que encara son canalla ó chavals,… que acusan de traidor, amenazan, insultan amb tota clase de improperis, ect., i que per la seva edat, no han viscut els empresonaments, les checas, els martiris, la guerra in-civil, desprès altre cop els empresonaments, els afusellaments, tot durant mols anys, que tampoc han pasat fam ni sed, ect. …

        ¿ Aquets insultadors…son els que ens volen manar ? ¡ Quina por !

  7. parte central
    Después (…) era inevitable la ruptura de la unidad de nuestro pueblo. (…)
    Ya sabe que por encargo del presidente Suárez, fui delegado del Gobierno para dar posesión de la presidencia de la Generalitat de Cataluña al señor Jordi Pujol. Días antes, le indiqué que me parecía normal que en este acto acabara mi parlamento con las palabras tradicionales de siempre, es decir, gritando vivas a Cataluña y a España. Esta propuesta me parecía lógica, pero con gran sorpresa no fue aceptada. (…)
    Ya sabía que él solamente quería tener presente a Cataluña, pero para mí esto era inaceptable: eran ambos pueblos los que debían ir unidos en sus anhelos comunes (…) Entonces, y ante una situación tan enojosa, decidí no tener presente lo que hasta entonces había hecho en todos los actos oficiales. Hoy, al pensar en ello con calma, creo que no podía hacer otra cosa si quería evitar un escándalo de consecuencias imprevisibles.
    Estoy seguro de que el presidente Pujol consideraba normal esta actitud, porque afirmaba una vez más su conducta nacionalista, que era y todavía es hoy la de utilizar todos los medios a su alcance para manifestar públicamente su posición encaminada a hacer posible la victoria de sus ideología frente a España. (…) el hecho de que el presidente Garaicoechea también comparta su pensamiento y actitud en esta cuestión, debía entender (…) que les permitiría por tanto ser más exigentes con el Gobierno del Estado.
    Al día siguiente voces autorizadas del Gobierno me preguntaban en forma amistosa qué era lo que había ocurrido (…). Preferí callar, aunque ello me acarreó disgustos, pero de ninguna manera podía defenderme, ya que esto podría representar que la actitud del presidente Pujol se hiciera pública y en consecuencia, que se iniciara en todas partes, y principalmente en todos los demás pueblos de España, una campaña de la cual Cataluña podía salir muy perjudicada. (…)
    En conjunto, puede creerlo, todo me produce tristeza y una honda inquietud de cara al futuro (…) durante estos últimos diez meses todo ha sido bien orquestado para llegar a la ruptura de la política de unidad, de paz y de hermandad aceptada por todos los ciudadanos de Cataluña. El resultado es que, desgraciadamente, hoy podemos afirmar que debido a determinadas propagandas tendenciosas y al espíritu engañador que también late en ellas, volvemos a encontrarnos en una situación que me hace recordar otras actitudes deplorables del pasado.
    Siempre recordaré que el 6 de octubre del año 1934, a las 5 de la tarde, acompañado del diputado señor Juan Casanelles, fue a la Generalitat a visitar al presidente Companys para manifestarle nuestra disconformidad con la política que una vez más se realizaba, rogándole que evitara todo lo que indicaba que iba a suceder aquella misma noche, es decir: la ruptura por la violencia de las relaciones con el Gobierno. No se nos escuchó, la demagogia y la exaltación de un nacionalismo exacerbado pesó más que la opinión de aquellos que preveíamos, como así ocurrió, un fracaso rotundo. (…) La demagogia había hecho su obra y el desastre se produjo.
    Sé muy bien que ahora no se proclamará el Estado Catalán ni la República Federal Española, ni los partidos lanzarán sus militantes a la calle, ni los responsables de todo cuanto sucede morirán por Cataluña, nada de eso. Lo que se hará y ya ha empezado estas últimas semanas, es querer hacer olvidar las actitudes irresponsables de los mismos que ya han hecho fracasar nuestra autonomía, consiguiendo la desunión de Cataluña y el enfrentamiento con España; y por eso la actitud de los autores de esta situación es imperdonable. (…)
    Es desolador que hoy la megalomanía y la ambición personal de algunos, nos hayan conducido al estado lamentable en que nos encontramos (…) ¿Cómo es posible que Cataluña haya caído nuevamente para hundirse poco a poco en una situación dolorosa, como la que está empezando a producirse? (…)
    Si se ha llegado a esta situación es debido, a mi entender, simplemente a un pensamiento y actitud que empezó el mismo día que tomó posesión del cargo el actual President de la Generalitat, y como era natural, los resultados habían de ser los que ahora sufrimos. (…)
    Están utilizando un truco muy conocido y muy desacreditado, es decir, el de convertirse en el perseguido, en la víctima; y así hemos podido leer en ciertas declaraciones que España nos persigue, que nos boicotea, que nos recorta en Estatuto, que nos desprecia, que se deja llevar por antipatías hacia nosotros (…) Es decir, según ellos se hace una política contra Cataluña, olvidando que fueron ellos los que para ocultar su incapacidad política y la falta de ambición por hacer las cosas bien (…) empezaron una acción que solamente nos podía llevar a la situación en que ahora nos hallamos.
    Por ejemplo, es necesario tener el coraje de decirlo, los problemas de la lengua y de la escuela, es la actual Generalitat quien en gran parte los ha provocado (…) la cuestión de la lengua se ha convertido en un problema político y partidista (…)
    La división cada día será más profunda y se alejará más y más de nuestros propósitos de consolidar para nosotros y para España la democracia y la libertad a la vez que los equívocos que surgirán entre nosotros serán cada día más graves.
    Por otro lado, las declaraciones de la semana pasada del president Pujol, en las cuales decía todo lo contrario de lo que ha hecho y dicho durante estos últimos diez meses, y que nos ha llevado a la situación en que nos encontramos, constituye un doble juego ya muy gastado en la política catalana para que sea merecedor de credibilidad. (…)
    Si tenía que hablar de Cataluña me tenía que dirigir también al presidente de nuestro Parlamento, señor Heribert Barrera. Esto lo hice el 23 del pasado mes en una larga carta en la que hacía constar mi disconformidad con la política sectaria, discriminadora y carente de todo sentido de responsabilidad por parte de la Generalidad.
    También le hacía constar mi más enérgica protesta ante la política de provocación que Cataluña inició el mismo día de la toma de posesión del presidente Pujol y que todavía continúa, debido por una parte a la política de intimidación engañosa que se hace desde la Generalitat y por otra, abusando de la buena fe de los que hay que reconocer que están tendenciosamente informados. (…)

  8. La «Cataluña silenciosa» seguramente entiende que esto solo puede acabar con una negociación entre todas las partes, con una buena oferta de reconciliación, y por fin dedicarse a la modernización del país que buena falta nos hace.

    • Pertanyer a la Catalunya silenciosa és una opció legítima. El problema rau en què , tot aquells que si volem parlar, no ens ho permeten. És legítim?

  9. Sr. Foix : Recordo que fa anys, després de la mort d’en Franco i cuan la transció,
    un día que em trovaba parlant amb el quiosquer Sr.Morata, de la Casa del Llibre de la Ronda de Sant Pere de Barcelona, va venir a adquirir algun diari ó revista, En Josep Benet.

    Varem está parlant els 3 homes, uns moments, de la situació política d’aquells moments a Cataluña i la seva relació amb el gobern d’Espanya.

    Recordo que en un moment donat, em vareig dirigir directament a En Josep Benet, que per cert erá molt amable i atent, i l’hi vareig dir:

    ¡ Els catalans ens manifestem, ens queixem i reclamem els nostres drets historics, ect. a el Gobern de España, pero mai ens en fan cas !

    I En Josep Benet em va respondre : » ¡ Doncs haurem de fer que ens en facin cas !

    Al cap de pocs moments, es va despedir, amb va allargar la ma i s’en va anar.

    • P.D. Correcció d’error. He tingut un lapsus, doncs he escrit » Casa del Llibre » cuan volía dir… Llibrería Catalonia.

  10. »Creo que en estos momentos resulta muy adecuado releer la carta que el Molt Honorable Josep Tarradellas escribió al Director de La Vanguardia el 16 de abril de 1981.
    Aunque os parezca un poco larga, ruego a aquellos que no la conozcan que la lean. Y a los que ya la conocen, que la recuerden.
    En Tarradellas se unían tres cualidades que hace que esta carta sea de obligada lectura:
    1.- Amor incondicional a Catalunya
    2.- Profundo conocimiento de lo que ya estaba pasando en 1981 con la llegada de Pujol al poder
    3.- Preclara inteligencia para ver con claridad a donde nos llevarían esas acciones. Por desgracia, ahora, en 2017, sus palabras resultan proféticas. »
    ——–
    “Mi querido amigo:
    Al día siguiente de nuestra conversación del 25 de marzo quería escribirle (…) Siendo como es usted castellano viejo y al mismo tiempo un ciutadà de Catalunya (…) le escribo hoy.
    Para empezar, sepa que al día siguiente de haber tomado posesión el nuevo presidente de la Generalitat, es decir, el 9 de mayo del año pasado, manifesté que se había roto una etapa que había comenzado con esplendor, confianza e ilusión el 24 de octubre de 1977, y que tenía el presentimiento de que iba a iniciarse otra que nos conduciría a la ruptura de los vínculos de comprensión, buen entendimiento y acuerdos constantes que durante mi mandato habían existido entre Cataluña y el Gobierno. Todo nos llevaría a una situación que nos haría recordar otros tiempos muy tristes y desgraciados para nuestro país. En primer lugar, porque todo me hacía prever que las inmejorables y afectuosas relaciones que existían con las autoridades civiles y militares del Estado en Cataluña, que tanto y tanto me costó conseguir, de ahora en adelante se irían deteriorando y acabarían por ser tirantes, y comportarían situaciones muy difíciles para la aplicación del Estatuto…..»                                                                                              Ver articulo entero en hemeroteca de LV Edición del jueves, 16 abril 1981, página 10
    Via Juan Pablo de la F.

    • Parte final:
                                                                                    ‘…..España, unos dicen que bosteza y otros que está dormida. Todo es posible, pero me parece que en el país existe todavía suficiente savia nueva para despertarlo, sacudirlo y darle nobles ambiciones (…) En cuanto a Cataluña, creo que es urgente que se recupere la unidad que se rompió en mayo de 1980, y que se olvide todo lo que ahora nos separa, porque nuestro país es demasiado pequeño para que desprecie a ninguno de sus hijos y lo bastante grande para que quepamos todos.
      Con la amistad de siempre, le saluda afectuosamente.
      Josep Tarradellas” –                                                                                              **La parte mas interesante, es la central, que por espacio no puedo incluirla, esta en hemeroteca de LV Edición del jueves, 16 abril 1981, página 10
      Via Juan Pablo de la F.

      • También puede ser el momento de recordar, que entre los tres el que mas nos ha decepcionado ha sido Pujol, recordar que fue el máximo responsable en la transición de no aceptar el concierto de Euskadi, para Catalunya.

        • El Conseller Trias Fargas no s´hen podía avenir.

          Es creu que igualment que al Pacte del Majestic, varen amenaçar a President Pujol amb l´afer de Banca Catalana i/o els diner de l´avi Florenci a Andorra.

          Cuan de mal a fet a Catalunya aquet home!.

          • Salvador de Lleida, segurament ens ha fet molt mes mal, del que de moment podem apreciar ó creure.

  11. El Sr. Foix explicant sobre la vida de Josep Benet, parle l´entrevista del diari francés Le Monde al Pare Abad de Monserrat. Dom Aureli Mª Escarré. Va ser el periodista José Antonio Novais, el 14 de novembre de 1963. El diari no es dejar vendre a España durant uns dies.

    Juliá Gual regentaba la Llibrairie Catalogne a Perpigná el traduí i imprimí per distribuirlo a Catalunya.
    Cinto Más Tresfí, alias «Fajardo»membre actiu de «Crist Catalunya», que comercialitzaba les rajoles «Barcelonines» a
    França, s´encarrejar de pasar clandestinament els impresos a Catalunya per La Junquera, amaganlos al camión de tornada de un viatje rejoles a Perpigná.

    El Pare Abat va ser desterrat a Italia, per l´enrenou causat per la difusó de l´entrevista.

    Estaríe força be que Le Monde edites ara una article sobre la situació Catalunya- Espanya.

  12. Francesc Costa
    Molt bé, però en iniciar la interessant lectura, esperava que abans de finalitzar el seu escrit, existís alguna reflexió política més sobre Josep Benet. No sé per què, però a l’escrit, estava esperant algun punt de relació amb el que està esdevenint-se avui a la Catalunya política, i que assenyala directament al govern de la Generalitat i a la coalició política que pertany, respecte, a la per mi, molt insensata acció política i a més, plena de males formes i maneres.
    Vaig conèixer Josep Benet, era al seu torn, conegut del meu pare, vell lluitador, activista antifranquista i sindicalista de la CNT. Vaig coincidir amb ell diverses vegades, i donat el meu caràcter de potser d’impertinència curiositat i desitjos de saber, van ser moltes les preguntes, fins i tot malgrat que moltes respostes les tenia a casa, totes elles des de la maduresa i equilibri polític.
    Avui, el seu escrit m’ha fet retrocedir a aquells temps, memoritzar-los, mai vaig poder veure en ell, res que pogués aprovar el que avui s’està esdevenint a Catalunya.

Comentarios cerrados.