He passat unes quantes hores solitàries sota les borrasses que cobrien els cirerers. Avui, la gent de Rocafort estava al Tallat i puc dir que no he vist ningú durant tot el dia. Hi han tradicions que travessen generacions i no es trenquen. El Josep m’ha dit al matí que les cireres no podien esperar més. Estaven al seu punt i s’havien de collir.
N’he collit dos cistells sense que ningú s’atansés. Els moixons donaven voltes però no s’atrevien a picotejar les cireres. Autèntics estols d’estornells poden plomar un cirerer en deu minuts. L’actuació preventiva és del tot imprescindible.
El problema de collir cireres és que s’han d’agafar d’una en una, rastrejant les branques que mostren vermellor al ventre. Les cireres se les veu però no és fàcil arribar al punt de trencar el mànec i collir-les. Sembla que no n’hi ha gaires però una segona mirada et mostra que en queden sempre moltes, dures, dolces, flonges. Estan a punt.
El collir cireres té un punt de versemblança amb el buscar bolets. Et sorprenen amagades entre fulles i branques. Hi son i esperen ser recollides. Una cirera malmesa per una picada d’ocell fa molta llàstima. No serveix per a res. S’ha de separar i tirar-la a terra.
La lluita contra els estornells ha estat guanyada sempre i quan les borrasses impedeixen que els estornells facin una visita devastadora. Els moixons saben el que es fan i tan bon punt troben un forat per penetrar dintre de les rames i picotejar a tort i dret, ho fan sense miraments.
Ha estat una tarda esplèndida, silenciosa, fructífera. Les cireres anaven caient una a una, en poms de tres o quatre, a la cistella fins que ja n’hi havia prou. Una de les vessants dels hortolans o dels que planten arbres per menjar pel gasto és donar fruit a familiars, coneguts, veïns i gent diversa. Hi ha qui sembra aquests dies melons en quantitats industrials. No tant per consum personal o familiar sinó per tenir la satisfacció de donar part de la producció amb una discrecionalitat impressionant.
És probable que els fruits collits a l’hort o a les puntes dels bancals, als marges, siguin molt més cares que les que es compren a un supermercat o a la botiga del barri. No és qüestió de costos sinó de l’artesania de qui mata moltes hores dialogant amb la natura dels arbres solitaris o de l’hort que et produeix una satisfacció intima indescriptible.
Qui no sap la riquesa humana, intel·lectual i realista del diàleg amb la natura, amb l’hort o amb tota mena de fenòmens que exhibeix la terra, no sap gran cosa. Potser no sap res important.
Temps de comptar las cireres Sr. Foix!
Per molts anys!
Felicitats …i bon profit !