​ ​Les efímeres catedrals de palla

La llarga sequera i els calors tropicals a començaments de maig han esgarriat la collita de cereals. Està sent minsa. Els blats i ordis son més curts de l’habitual. És una llàstima en un any en el que els preus son bastant més elevats. Amb tot, la sega segueix el seu ritual en aquesta última setmana de juny. Els rostolls mostren l’esgotament per una falta d’humitat ambiental. Tot és reséc.

El rostoll descobreix molts dels misteris dels camps de cereals. Tot queda afaitat amb una gran uniformitat. Les perdius i les perdiuetes ja han emprès el vol. Els conills, més vius, ja havien fugit cap als seus caus. Tot queda net, raspat, tranquil. Els rostolls són la gran manifestació de la sega. L’olor d’un sembrat tot just caigut a terra és el signe més estrident que l’estiu astronòmic és irreversible. És un perfum fresc, tendre, fecund. És la flaire de la palla que penetra tots els sentits. Potser és la mostra més concentrada de les sensacions que es poden trobar, en qüestió de minuts, en un camp que canvia radicalment d’aspecte.

La sega ens situa al començament de les civilitzacions. És una de les feines més antigues de la història. El pa ha estat el gran aliat de la humanitat contra la fam. En els llibres antics es parla del segar i del blat, del pa i de tots els seus derivats. Ho veiem a la Bíblia i ens ho explica Plini el Vell en la seva gran història de la Natura, escrita al primer segle de la nostra era. La mancança de blat fa moure amunt i avall, de Judea a Egipte, els fills de Jacob. La sega ha entrat als estudis dels pintors de tots els temps. Els grocs de la Provença han captat l’atenció de la pintura moderna. Van Gogh i Cézanne s’inspiraren en les valls del Roine per plasmar els gira-sols que s’encaren al sol tot el dia fins quedar mustis en arribar la nit.

Trepitjar un rostoll tendre és transitar per les tiges escapçades que han quedat al ras i a quatre dits de terra. Són fortes i ufanes, encara. Enguany son més flonges. El calçat, en esclafar-les, produeix un so semblant al de les petjades sobre el glaç prim en ple hivern. No som conscients de la dimensió que aquests canvis en les petites rutines de la natura tenen en els estats d’ànim de la gent. La poesia es troba també en el paisatge que es transforma sense cap esforç.

Transitant a ple sol del migdia per un rostoll al mes de juny l’ombra és vertical, sòbria i curta. Em vénen al cap aquelles paraules de Shakespeare en Macbeth, quan diu que la vida no és res més que una ombra que camina. És en aquests dies de sega que et sents assenyalat pel sol que t’apunta i no et deixa mirar-lo. Les sensacions d’incandescència són més fortes que mai. La quietud és total en la frescor de l’interior d’una cabana o a l’ombra d’una figuera o un noguer.

La palla s’arrenglera amb perfecció tal com la deixen les màquines que es mengen els ordis amb una voracitat mil·limètrica. El tall és ample. Avui són més de cinc metres els que fan caure les espigues que ja tenen el cap cot. La falç encara és present en el meu record d’aquells esforços humans que avui serien insuportables. Homes i dones ajupits i tallant els poms d’ordis o blats. Feina inacabable que convocava famílies senceres. Després vingué la dalla, que posava a prova la fortalesa dels segadors que feien caure les espigues sense aturar-se, de sol a sol, amb pauses breus, la suor enganxada a la cara i als braços, i una migdiada amb el cap damunt d’una pedra coberta d’un sac vuit, brut i apedaçat.

La màquina de segar fou un gran avenç però la modernització definitiva arribà amb les recol·lectores, que han eliminat la presència massiva de les dones i els homes que passaven dies i dies sota aquell sol de justícia a l’entrada de l’estiu per fer front a la feixugues feines de la sega.

La sega comença a les terres més espesses, més seques i més gruixudes. Als termes de secà els sembrats arriben assedegats a finals de juny. En les zones més ombrívoles les espigues no claudiquen fins ben entrat juliol, i arriben dretes fins a meitat d’agost. Ja no hi ha garbes ni garberes. Tampoc aquells conills que cercaven la frescor al peu de les garbes dretes i amuntegades en garberes. Els talps furgaven en la foscor del subsòl i treien aquells munts ordenats de terra que sortia de les cavernes subterrànies.

L’olor d’un dia calorós de sega és canviant. Un sembrat cuit per la calor desprèn una aroma sòlida, uniforme, tranquil·la. En uns minuts, en aparèixer el rostoll, l’olor canvia de forma radical. Prové d’una barreja de branques seques, de boll esbarriat per terra, de tendresa i d’una certa frescor momentània.

La palla tendra es recollirà els propers dies o setmanes. Tot amb maquinària cada cop més sofisticada que ha escombrat dels camps del país la gent que fa una generació s’hi passejava, treballava, segava i cantava tot esperant que arribés el batre. La fatiga es veia en els rostres dels homes castigats per la duresa d’un treball arcaic. La palla és més cotitzada en anys de sequera i també per la penúria causada per la guerra a Ucraïna. Les bales es poden amuntegar per ser transportades i formant una mena de catedrals de palla, efímeres, que embelleixen un paisatge adust, clar, groc al terra i blau al cel. Son els dies més llargs de l’any.

El rem de la màquina no deixa cap espiga dreta. Si n’hi ha unes quantes en una vora, recula una mica i se les menja com qui recull una molla de pa. Tot queda ras i net. Les espigoladores i espigoladors han desaparegut de l’imaginari col·lectiu com tantes paraules que inevitablement han quedat enterrades pel progrés. Aviat seran paraules mortes que es conservaran en els magnífics sarcòfags dels diccionaris d’una època que no tornarà.