La Castella de la terra i de les pedres

He passat uns dies recorrent el curs del Duero fins arribar a Valladolid. Sòria és la primera aturada. El riu de Machado, amb els seus oms i la seva quietud, travessa les terres castellanes amb una gran solemnitat. És una estampa que contrasta amb la sequera de l’estiu en l’Espanya buida, solitària, amb la sega a les acaballes.

El riu Duero travessa les terres castellanes amb una gran solemnitat

Les temperatures s’emparren fins als quaranta graus. Només la companyia del Duero, serpentejant suaument fins a les planícies de Valladolid, és el consol de senyals de vida. Les persianes i els finestrons de les cases no deixen passar la calor. No es veu ningú però els pocs que habiten en els pobles s’adonen que volten forasters que caminen esmaperduts per carrers desèrtics.

Sorprèn la solitud dels paratges

Sorprèn la solitud dels paratges tan ben conreats per maquinària moderna i per molt poca gent. Es cull el mateix o més que fa mig segle però si abans calien vint persones per segar i batre aquestes grans extensions, avui un sol agricultor, assegut dalt de la cabina del tractor, climatitzada, ho fa tot en pocs dies quan abans es necessitava setmanes i mesos per recollir els cereals.

Es molt positiu que els que treballaven i vivien al camp hagin buscat altres indrets per guanyar-se la vida deixant les cases i els costums ancestrals amuntegats durant generacions. Però la descompensació demogràfica entre el camp i la ciutat és cada cop més preocupant.

Primer perquè el territori perd personalitat al minvar tan dràsticament la població. Segon perquè viles i pobles han quedat despullades, amb uns grans edificis romànics i gòtics, amb esglésies majestuoses i castells mig reconstruïts, però amb molt poca gent.

Dona la impressió de què els que s’han quedat ho han fet per una opció personal però també perquè no han trobat l’oportunitat de viure dignament en ciutats properes. En tot cas, els que s’han quedat, per la raó que sigui, mereixen un reconeixement cívic i cultural. Han aguantat el territori i son els guardians més genuïns de la història de cada poble i de comarques senceres.

No és un fenomen només de l’Espanya buida sinó de la despoblació generalitzada al sud d’Europa degut a la mecanització de l’agricultura. Seguint el Duero he arribat al Burgo de Osma, una ciutat que és i fou molt important al llarg de la història castellana. La seva catedral, restaurada, és una dels llocs imprescindibles per visitar seguint el curs del riu que discorre tranquil cap a la desembocadura a Oporto.

Al Burgo no hi viuen més de cinc mil persones, algunes de les quals treballen al camp, però la majoria es dediquen al turisme, a la restauració i a l’excel·lent cuina que es troba per tot arreu. Els «torreznos» son una menja centenària i excel·lent.

La catedral del Burgo de Osma és el refugi perfecte per protegir-se de les temperatures tòrrides que cauen verticals en ple dia. Però és, sobre tot, un manteniment de l’art que durant segles ha adornat esglésies i edificis civils en totes aquestes contrades aparentment desèrtiques.

 

La catedral del Burgo de Osma és, sobretot, un manteniment de l’art que durant segles ha adornat esglésies i edificis civils en totes aquestes contrades.

El carrer major és una llarga passejada sota les columnes porticades del segle XVI on es poden trobar restaurants esplèndids i tavernes molt freqüentades pels que prenen un aperitiu abans de dinar i desapareixer fins al capvespre quan el sol escalfa menys rabiosament.

Es la Castella de les pedres i de les terres grosses, fèrtils, argiloses, que, en anys de pluges abundants, ofereixen collites espectaculars. És una Castella que sembla que no hi és però que no ha desaparegut. Penso que, arribarà un dia, que aquestes terres tornaran a ser més poblades no tant per pagesos sinó per persones que podran viure prop de la natura, de la història, connectades amb el món exterior sense necessitat de residir en l’atomització de les grans ciutats.

  3 comentarios por “La Castella de la terra i de les pedres

  1. La Castella profunda i oblidada, tan desconeguda per tots nosaltres i tan present en el paisatge i la tradició d’una Espanya que ja no és ni serà mai la dels nostres pares ni dels nostres avis. Una Espanya forta, ruda i a vegades primària que imperterrita manté el seu » señorio» envers la capital, Madrid.

  2. Los chinos de China estan relativamente tranquilos, pues bien, el amigo americanio, amiga en este caso, la Nancy Pelosi ha tenido que ir a Taiwan a provocar.

    Al seguno de Bin Laden, le han dado un «drenaje» al pleno y se lo han cargado.

    Los norteamericanos son asi.

  3. Castella es una maravella. Al Burgo de Osma al Hotel El Virrey em van tractar de primera, tambe al Doña Juana de Agreda, San Saturio tocan Soria i sobre el Duero. Terras que san de patejar per entendrelas i entendre la seva gent. Castella no acaba mai, jo le recorregut en diferentes etapas fent el Cami de Santiago a peu. Ja en porto vui anys fentel. Tot es cura viatjant. Mai me sentit no volgut cuan han sapigut que era catala, amb una excepcio prou sorprenent i dolorosa, al Arago i especificamente a Saragossa i provincia me sentit menyspreat i violentat.
    Em satisfa que el Sr. Foix haji recorregut aquesta españa profunda i unica.

Comentarios cerrados.