Aquella gran nevada de Nadal

El barcelonins començaren a obrir-se pas el dia de Nadal de 1962 per arribar a Colom, Rambles avall.

 

 

Ara fa seixanta anys la neu queia abundantment a Barcelona la nit de Nadal. Jo havia anat a passar la festa a Rocafort en el tren que sortia de l’estació del Nord i unes cinc hores després arribava a Tàrrega. Els ferrocarrils anaven abarrotats de gent que anava amunt i avall. A Sant Vicents de Castellet es canviava la màquina elèctrica per una de vapor que embrutava el dins i el defora dels vagons tota la resta del trajecte.

La nit de Nadal caigué un pam de neu a la Vall del Corb. Per la ràdio digueren que a Barcelona hi havia caigut una nevada històrica. Tenia el compromís de tornar a la feina i els cotxes de línia no funcionaven. Encara no s’havia obert pas en els camins i carreteres locals i el país estava paralitzat. La neu feia por perquè es recordava la cèlebre nevada del febrer de 1944 que deixà més d’un metro de neu esfondrant teulades i tallant totes les comunicacions. El pare em deia que en llevar-se aquell any la neu arribava a la finestra. Jo tenia un any. El que havia ocorregut a Rocafort aquell any 1944 es repetiria a Barcelona el 1962 però amb molta més espectacularitat.

Amb el company Josep Maria Targa que passava el Nadal la casa dels pares al poble i que volia tornar a Valls decidirem llogar un taxi que ens portès fins a les Borges Blanques per agafar el tren en direcció a Barcelona. Era una expedició temerària. El cotxe anava molt poc a poc, lliscava cap a les vores, sense poder frenar. A les dues hores arribarem a la capital de les Garrigues. Començava a fer-se fosc en un ambient de fred siberià i en una estació que no hi cabia ningú més. El tren portava un retràs d’hores. Venia de Madrid i replegava molta gent que havia quedat penjada a les carreteres de l’altiplà de Castella.

Els vagons de tercera anaven atapeïts amb gent per terra, encabits als compartiments, plens de paquets, farcells, caixes i alguna maleta. L’afluència era tal que es suprimien les classes i tothom es situava on podia. El tren avançava lentament. S’havia de treure el grans pegots de neu que s’acumulaven damunt les vies. Una aturada aquí i un altra deu minuts després. Passada la mitjanit arribarem a Picamoixons i es canviaria la màquina. Dues hores més tard férem cap a Tarragona on s’aturà de matinada aquella renglera de vagons carregats de gent i de fred.

La nevada Grossa de febrer de 1944 deixà un record inesborrable a les terres d’Urgell. Una imatge de Tàrrega amb un metre de neu a l’estació.

Neu per tot arreu. En atansar-nos a la costa la blancor dels pobles i terres era cada cop més intensa. Al voltant de les nou del matí del dia de Sant Esteve el tren s’aturà finalment a l’estació del Passeig de Gràcia. En sortir al carrer la ciutat estava coberta de dos o tres pams de neu. Feia fred i feredat. No hi havia transport públic i de tant en tant es veien barcelonins esquiant carrer Balmes avall com si estesin a la Molina.

Els bombers no havien començat a treure la neu amuntegada al mig del carrer o la que queia dels balcons i teulades. Encara no desgelava i tot era d’una gran solidesa blanca i deforme.

Jo vivia al carrer Consell de Cent, cantonada amb Nàpols, i portava un calçat precari. Alguns veïns treien el cap per la finestra o el balcó tot esfereïts. Els carrerons manuals d’aquelles primeres hores els obrien els porters o els que tenien alguna pala i força suficient. De tant en tant, queia una peça grossa de neu que s’esberlava a la cantonada de la vorera.

Vaig anar caminant per Consell de Cent sobre neu verge o sobre petjades ja fetes per altres vianants. No se sabia a quanta gent havia deixat sense calefacció, aigua o llum. La ràdio encara era un luxe que reposava en un prestatge de la pensió i s’escoltava només a les hores de menjar. Les cabines telefòniques no les recordo i els mòbils no existien.

A mig matí vaig arribar a la pensió, quart pis sense ascensor, traspassant el portal i arribant al replà desorientat, com si la neu em perseguís durant un dia sencer. En timbrar m’obrí la senyora Estrella i m’abraçà com si vingués d’una guerra. En serví esmorzar i em vaig canviar de roba. Semblava que tot havia estat un malson. La ciutat blanca aviat va brutejar pel trànsit de vehicles, pel desgel i pel fang que en un parell de dies guanyava terreny a la neu. Ho he volgut recordar avui que fa seixanta anys. Acabàvem d’experimentar les riuades del Vallès del mes de setembre d’aquell any que s’emportaren la vida de unes mil persones.

  4 comentarios por “Aquella gran nevada de Nadal

  1. Jo era boy scout voluntari a Terrassa per portar telegramas a llocs i carrers que ja no existian i que la riuada es va emportar. 1962 va ser un any dramatic.
    Las nevada tambe va ser important a l´antiga Egara murallada.
    De tot aixo Sr. Foix si ja en fa seixdanta anys, pero aqui estem!
    Bon Nadal!

  2. Ara fa seixanta anys… d’aquella singular nevada. Emociona llegir l’article
    d’aquesta efemèride, tan ben recordada per vostè Sr. Foix. Com si fos ahir

    Venen a la memòria un munt de records d’aquella nit de Nadal. Estar en una festa, de les que s’acostumaven a fer en cases particulars, entre nois i noies amb el corresponen “tocadiscos”…..i tota l’alegria de poder passar
    unes hores de diversió. Al sortir al carrer…aproximadament a les cinc de la matinada, i veure la gran nevada que havia caigut a la nit (uns 40/50cm)
    contemplar aquell espectacle màgic…. en una ciutat com era Gavà. Es un record inoblidable. A partir de Sant Esteve vingueren els problemes de circulació i comunicació. No estàvem preparats.

    Que bonic es ara veure les fotografies i recordar-ho! Malgrat les dificultats
    de poder viure amb normalitat aquells dies pintats del blanc de la neu!

    Gràcies per aquests brillants i entranyables escrits!

    Bon Nadal!

Comentarios cerrados.