El número 100 de la revista Xercavins, publicada a Verdú d’ençà l’any 2000.
El Verdú de la meva infantesa era un lloc de trobada primaveral, superades les nits llargues de l’hivern. De ben petit hi anàvem a peu des de Rocafort per assistir a la Fira que durant més de sis segles havia reunit a personatges vinguts de tots els indrets. Es celebrava el 15 d’abril quan les vinyes verdejaven i els olivers lluïen abundants brots de rapa. A peu fèiem el camí acompanyant a uns quants homes grans comentant l’explosió de la naturalesa. Les sarments creixien una mica cada dia, les garses picotejaven terra tendra i rames per fer els nius.
Verdú era la vila antiga, històrica, el lloc on els comerciants s’hi trobaven quan el sol començava a escalfar l’atmosfera en els dies cada cop més llargs. M’impressionava de Verdú l’amplitud dels seus carrers, els grans estables plens de mules, cavalls, someres, rucs i altres animals de peu rodó. Els ramblers portaven una brusa gris, a manera de túnica amb mànegues de llargària variable, un bastó llarg que agafaven amb el puny, dominant els ramats que havien portat a la fira. Sempre coberts amb gorra i gairebé tots amb espardenyes. Una casa amb un gran estable era sempre senyal de posseir una hisenda forta.
L’esperit de la fira era universal. En el llenguatge, en els gestos i en els tipus de negoci que es feien sempre amb la paraula donada. Els grans tractes es tancaven en un racó xiuxiuejant i amb moviments de cap afirmatius o negatius. La compra d’una mula anava acompanyada d’uns rituals inexcusables. La gent que anava a fira de Verdú es malfiava dels desconeguts. Molt sovint es mentia sobre l’edat d’un animal i la comprovació mirant la dentadura no era del tot exacta. És propi dels tractants fer negoci com sigui. I si, alhora, es podia confondre al venedor o comprador, molt millor encara.
Verdú era una vila que arrossegava amb gran dignitat la grandesa de temps passats. Encara la llueix avui malgrat les transformacions econòmiques i socials que s’han produït. Verdú té una gran personalitat que no l’esborra el pas de les generacions i dels temps. En èpoques medievals era un dels centres més emblemàtics del comerç de la corona d’Aragó. Sant Pere Claver, venerat amb devoció popular a Cartagena d’Índies, nasqué a Verdú. Josep Maria de Sagarra, un dels prosistes principals del segle XX en llengua catalana, procedia de Verdú i també el general Joan Prim i Prats que fou l’únic català que arribà a ser president del govern espanyol i que caigué assassinat el dia abans que arribés a Madrid el monarca de la casa de Savoia que ell havia convençut que vingués a Espanya.
Verdú és una vila amb històriques inquietuds culturals i humanistes en tots els temps, règims i situacions polítiques. Es un poble d’artesans en la ceràmica i en la indústria dels càntirs. Guardo el record de com es tracta el fang per obtenir els cèlebres càntirs negres que han exportat el nom i la marca de Verdú arreu del país i del món. Uns càntirs que mantenen la frescor de l’aigua en els llargs i tòrrids dies d’estiu.
Sempre he valorat la professionalitat dels pagesos de Verdú que han conreat les terres amb una extrema precisió. Terra de vins, d’olivers i de cereals. Una cultura que es veu en les cabanes preservades de la destrucció natural del pas del temps, en les creus de terme que s’aixequen en indrets emblemàtics dels camins que entren i surten del poble.
La personalitat individual i col·lectiva de Verdú ressalta en la immensa plana que va des de les serralades que guaiten a la Conca del Francolí fins a les majestuoses muntanyes del massís del Montsec. El Castell, l’església, la plaça porticada han vist transitar milers de verdunins i de catalans que cercaven fer negoci, comprar cereals, oli o vi, contemplar l’espectacle d’unes fires que cada mes d’abril mostraven l’ebullició humana de persones que venien de tots els punts del país.
Verdú és pagesia, art, cultura i història. Ha conservat la seva identitat amb la col·laboració de persones que han volgut deixar petjada escrita del passat que és el referent més adequat per conèixer el present. Son molts els verdunins i verdunines que han mantingut el caliu cultural de la vila. La trajectòria de Ramon Boleda, per citar un referent d’historiador local que deixà tanta obra escrita sobre Verdú i comarca, fou acompanyada per personatges que s’han distingit en els camps de la literatura, la música, terrisseria i pintura.
La revista Xercavins n’és un exemple de voluntat de permanència adaptant-se a les circumstàncies canviants dels temps. Ha arribat a la fita del número cent i porta editant-se des de començaments del segle XXI. Ha conviscut sense perdre la seva personalitat amb les transformacions revolucionàries de la manera d’exercir el periodisme. No és una publicació de continguts d’impacte immediat sinó que ofereix un panorama en profunditat de la realitat de Verdú i del seu entorn. Son obres culturals més fràgils que les pedres però tanmateix tenen una durada més garantida. No sé sap exactament, per exemple, on era l’escenari de la guerra de Troia però coneixem a la perfecció els més petits detalls de la Ilíada d’Homer.
Aquesta tasca continuada de la revista Xercavins s’ha fet amb l’esforç i la il·lusió de vilatans com també de verdunins instal·lats fora vila. Passaran les persones d’avui, els infants i els grans, la fesomia de la vila anirà agafant noves formes, vindran sequeres i anys d’abundància, però els fets que surten recollits en les pàgines d’aquesta revista cultural perduraran per sempre més.
Es tracta de deixar constància del present i de projectar-lo també cap al passat. Però a més de refer les pedres cada cop es dona més rellevància a les persones que ens han precedit. I això s’ha fet des d’abaix, des dels estudis de voluntaris, des del interès en mostrar la història el més versemblant possible, lluny del romanticisme que a vegades cauen els pobles a l’hora de refer el seu passat. Ha estat possible també perquè malgrat totes les contradiccions de cada moment històric hem viscut un llarg període de progres, pau social i llibertats. La revista Xercavins ha volgut explicar el present d’aquesta primera part del segle XXI sense passió, a ras de terra, amb un treballa intens perquè l’oblit que imposa el temps no ho colgui tot per sempre més.
Publicat a la revista Xercavins, de Verdú, en el número 100 de la publicació que s’edita des de l’any 2000
Bon oli a Verdu.
Enhorabona per la fita de la revista.
La portada del numero 100 es de la Pilarin? Crec que si.
Nostalgies i realitats sempre ben portades pel Sr. Foix.