La primavera és capriciosa sense perdre la sensació de potència irrefrenable. Els dies no son de fiar. Aquest dissabte de Pasqua s’ha despertat ennuvolat amb tons negroides i amb clapes de sol fugisseres. Ha plogut, ha pedregat, ha fet sol i ha rajat l’aigua per les canals. Al capvespre un sol afectuós ha dominat la caiguda del dia.
Tot passejant per camins envoltats d’herbes eufòriques per la forta pluja d’enguany he recordat la cèlebre descripció de Shakespeare en «Dos cavallers de Verona» de la transformació de la natura en aquests dies sobre els canvis evidents. En una traducció lliure diu que «com s’assembla aquesta primavera d’amor amb la incerta glòria d’un dia d’abril. Tant aviat mostra tota la bellesa del sol radiant com s’enterboleix el cel per uns núvols que s’emporten tota la llum”. Quina sensibilitat la de Shakespeare que sap trobar la veritat poètica en les emocions més ordinàries.
El vent i les pluges trenquen l’harmonia d’ambients suaus i tendres. Les ventades de llevant arrosseguen pluges persistents i copioses. Però els xàfecs primaverals són intermitents, intensos, inesperats. Les tempestes enfurismades són seguides de rajos de sol generosos que acaricien els sembrats humits i els racons dels pobles on la gent gran seu i enraona amb molt poques paraules. Es poden arribar a dir tantes coses amb paraules velles, precises, lacòniques.
Fan goig els termes. Les vinyes s’arrengleren mostrant les sarments incipients en una perfecta alineació. La rapa assenyala les olives que un dia seran grosses, madures i negres. Els ametllons agafen la forma d’ametlles madures i es consideren salvats de les glaçades primaverals. Tots els fruiters estan florits. La natura creix a una velocitat vertiginosa sense que ningú pugui adonar-se com. És un dels grans misteris de la natura, el veure créixer sense veure-ho, dia rere dia, setmana rere setmana. El camp es vesteix a grans passes amb una gran magnificiència però gairebé secretament.
L’espectacle pels voltants de sant Jordi son els sembrats que mostren unes verdors heterogènies i categòriques. Les pluges han fet pujar els blats i els ordis amb la robustesa d’un arbre o dels ceps d’una vinya. Amaguen humitat i asseguren que hi haurà, sense dubte, una gran collita de palla. El granar i la formació de les espigues es cosa d’unes setmanes. De moment, tot és verd. Els fruits tenen un calendari inexorable.
He caminat en solitari enmig d’aquestes situacions canviants, sempre amb els verds dels sembrats que assenyalen bona collita. Els núvols formen estranyes i grandioses torres que amenacen aiguats efímers.
Dies de primavera, canviants, incerts i insegurs. Però plens de la vida nova, de la sàvia renovada, de la rapa que sortirà als olivers a meitat de maig, de canyes verdes que entren dintre rius i síquies. Aviat s’arrengleraran les vinyes, delicades, indefenses, exposades a una petita glaçada que assequi les futures pampes. Esperem si tot s’aguanta fins la propera lluna plena. La terra es remou o no es toca. Es colga o es talla l’herba intrusa, es prepara tot el que cal perquè les collites no fallin. Si la naturalesa ho permet. Una primavera de pluges, de vents i de sol radiant són senyal de bona collita de blat o d’ordi. De moment, anem força bé.
Terra Ferma!
Sublim exposicio del Sr. Foix en la sseva versio agro_forestal.
Gracies.
Bona Pasqua!
Com vols que no cregui en la resurrecció si crec en la vida?.