Un codonyer que encara aguanta les fulles groguenques i les vinyes de les sorts que ja estan del tot despullades esperant l’hivern que serà llarg.
Les últims fulles van caient aleatòriament fins que les branques i les sarments queden despullades. És en aquesta primera setmana de desembre quan les vinyes i els codonyers es rendeixen lentament al canvi d’estació. Les fulles havien estat verdes com a promesa de fruits ja collits i ara s’han tornat rovellades, color de coure i aspecte de vi vell vessat.
Les vinyes son ara fileres ordenades i tristes. Les sarments seran podades d’aquí al mes de febrer o març. Cadascun dels ceps guarda la memòria del que ha donat. Només li queda la llarga espera dels dies d’hivern. S’endinsen cap al silenci de les nits llargues i fredes.
Entre aquests camps disciplinats, els codonyers s’alcen amb una modèstia dolça. No criden l’atenció com les vinyes, però tenen un aire de saviesa tranquil·la: arbres petits, arrodonits, que sostenen fruits d’un groc dens, gairebé mineral. El codony, amb la seva pell aspra i la seva olor profunda, sembla fet per a un altre temps, un temps en què l’hivern arribava amb més solemnitat.
A mesura que avança el dia, el vent passa suaument per les vinyes i els arrenca totes les històries que encara hi pengen: jornades de verema que avui no demanen mans humanes. Ho fan tot les màquines en qüestió d’hores. Els camps estan deserts perquè la maquinària ha expulsat a les persones. El país es buida però els conreus segueixen. Aquells que voldrien que els termes es convertissin en boscos primitius i desordenats no ho aconseguiran. El contacte de l’home amb la terra es remunta a la nit dels temps. Fa milers d’anys que es conrea vinya a la Mediterrània.
Els codonyers son més lents i s’enfronten als vents tardorals sense pressa i sense por. Abans de caure a terra les fulles pengen amb una precarietat total. Saben que el seu moment arribarà, però més tard, quan els codonyats hagin estat elaborats segons les tècniques pròpies de cada casa. Son compotes espesses o pastes perfumades que es mengen de postre acompanyant mató, formatge o yougourt. El codonyat és un dels postres més casolans de les terres històricament secaneres.
Ara, en aquest punt precís de l’any, les vinyes i els codonyers comparteixen un mateix gest: la quietud abans del fred. Les vinyes es despullen i accepten el repòs. Els codonyers retenen les seves darreres fulles amb una paciència antiga. I entre els dos, el país respira olor de fusta humida, de terra negra i de dolçor amagada. Un preludi discret de l’hivern que s’acosta, i un record amable que, fins i tot quan tot sembla dormir, la vida madura en silenci.
L’all i oli de codony sobre una torrada feia passar el fred a les terres altes dels Pirineus. El matí abans d’anar a a matar el porc era l’inici de la festa que ens havia de proveir de proteïnes a llarg de l’any. Ara a Barcelona faig dos cops a l’any codonyat i , ja nomes per mi, all i oli de codony. La barreja deliciosa del dolç i salat, tot una mica aspre, com els records de bora el foc