Lluís Permanyer, un esperit lliure

Lluís Permanyer tenia una mirada detallista i penetrant. Amb la seva mort s’apaga una veu que havia convertit Barcelona en literatura cívica, en memòria compartida i en consciència urbana. Permanyer no només va escriure sobre la ciutat: la va explicar, la va retratar, la va estimar i, sobretot, la va entendre. En temps de presses i de titulars efímers, ell va optar per la constància, la precisió i la curiositat. Era un gran periodista i molt treballador. Sabia molta història de la ciutat, del país i del món.

El seu traspàs ens ha deixat orfes d’una mirada crítica i raonada que combinava erudició, respecte i ironia. Nascut a Barcelona el 1939, fill d’una generació marcada per la catàstrofe que ell sempre anomenava guerra incivil, va créixer observant una ciutat grisa que encara recordava les bombes i el silenci. Sempre que s’esqueia esmentava els bombardejos italians de l’any 1938 i el silenci d’Anglaterra i França davant d’aquells atacs del feixisme i el nazisme.

Va estudiar Dret, però aviat va descobrir que el seu món estava en el periodisme, la literatura i els llibres. Va poder satisfer la seva curiositat infinita per les persones i pels espais que habitaven. El vaig conèixer a la secció d’Internacional de La Vanguardia, una illa especial del periodisme barceloní en aquell 1970, en dèiem «gàbies» de totes les seccions del diari, on es parlava, es bevia, es fumava i es criticava tothom, els de dins de la casa i els de fora. És una vella tradició en les redaccions. Qualsevol periodista té la convicció profunda que ho faria molt millor que el director.

Els germans Santiago i Carles Nadal impulsaven un antifranquisme subtil ple d’ironia i de crítiques al règim i a les seves personalitats. Els llibres i el cinema eren temes habituals de conversa. En caure el dia entraven a la «gàbia» d’Internacional catedràtics de la Facultat de Dret, conspiradors polítics i gent de cultura. Aquella redacció tenia un cert aire de cultura ateneística o de tertúlia literària sobre temes importants i qüestions banals. Hi havia gent molt llegida i amb nivell cultural sòlid. Em va tocar seure, com a becari, a la taula gran que ocupaven Lluís Permanyer i Tomàs Alcoverro, dues personalitats antagòniques però molt complementàries.

La taula de Lluís Permanyer era tot ordre i precisió. Un llapis i un bolígraf, un pot de goma, unes tisores i els teletips perfectament situats. Sempre igual. Les seves correccions eren pulcres i clares. Rigor màxim. El bigoti i la seva cabellera abundant marcaven un perfil que amb el temps s’ha convertit en una estampa de distinció barcelonina inconfusible.

Permanyer introduïa un to catalanista a la secció. Parlava en català a tothom, va ser el primer que ho va fer amb el director, Horacio Sáenz Guerrero, que habitualment s’expressava en castellà però totalment integrat en la cultura del país.

Aquesta era la impressió que vaig percebre de Permanyer que ja feia quatre anys que era a la redacció i que era una de les figures joves més rellevants del periodisme barceloní. Treballava també a Destino on es feu conegut per les entrevistes a personalitats de la cultura del país amb els seus qüestionaris Proust. Lluís ha estat sempre un esperit lliure i les seves crítiques literàries eren valorades per la seva claredat i independència.

La distinció i el bon gust l’havien acompanyat sempre i els seus dots d’imitació eren insuperables. Imitava tothom, des del propietari fins al director passant per qualsevol company. Tenia vocació de lletres. Treballà uns anys a l’editorial catalana Aymà, posà en marxa l’editorial Euros i sabia triar títols i escriptors que eren coneguts en l’Europa d’aquells anys 70 i 80 del segle passat. Tenia una memòria prodigiosa. Es recordava de coses que algú havia dit feia temps, i les repetia amb precisió.

El vessant internacional de Permanyer va ser una de les pedres angulars de la seva cultura barcelonina que tenia com a marc referencial Europa. En acabar la dictadura anà deixant la seva feina a la secció d’Internacional i es dedicà a estudiar amb passió i amb rigor la història de la ciutat de Barcelona. Va escriure uns vuitanta llibres relacionats amb la capital de Catalunya. Al Permanyer que transitava per Barcelona amb una mirada senyorívola, res del paisatge no li era aliè. Aconsellava que es mirés de fit a fit a la gent en caminar per la ciutat i que pagava molt la pena observar el que hi havia a dalt de les cases, veure la salut dels arbres i els entrebancs que els ajuntaments de tots els temps posaven per impedir que la ciutat fos un lloc de contemplació i d’esbarjo. Odiava el desordre i la deixadesa urbanes.

Sabia què significaven els noms dels carrers, per què s’han comès tantes irregularitats, què pensaria ara Cerdà del seu pla o quines persones han estat cabdals en la transformació constant de la ciutat, de la qual esdevingué per mèrits inqüestionables el cronista oficial.

Permanyer era un esperit lliure que mantingué una intensa relació personal amb Joan Miró, amb Antoni Tàpies i amb tots els pintors universals barcelonins contemporanis. La seva relació amb Joan Miró esdevingué una amistat fins al punt que compartien els plans generosos que el pintor tenia per a Barcelona. Fou ell qui parlà primerament del mosaic mironià de la Rambla, de la Dona i ocell i del mural que hi ha a l’aeroport del Prat-Josep Tarradellas.

Recordo un dia en què anàvem a casa del poeta J.V. Foix per entregar-li el quadre a l’oli de Tàpies que havia pintat per a la portada del diari d’un diumenger de l’any 1983, en el norantè aniversari del poeta de Sarrià. Permanyer restà impassible davant les crítiques despietades de Tàpies a Salvador Dalí en el trajecte d’anada i tornada del carrer Pelai al domicili de J.V. Foix a Sarrià.

Una de les amistats de més durada i que potser més influència va tenir en el món intel·lectual de Permanyer fou la de Josep Maria de Sagarra. Hi passava moltes hores, a casa seva, i era amic del seu fill, Joan de Sagarra, que va ser crític de teatre al Tele/eXpres i després columnista de La Vanguardia. Permanyer va escriure la que és potser la millor biografia de l’escriptor, Josep Maria de Sagarra, vist pels seus íntims, un llibre farcit de dades biogràfiques i un retrat insuperable de l’època.

Lluís Permanyer i Joan de Sagarra eren companys a la Facultat de Dret. Permanyer em digué un dia que com que freqüentava can Sagarra aviat es va convertir en el quart jugador de la partida de bridge, i s’adonà que la seva universitat era aquella casa, que respirava cultura per tot arreu. Volia ser diplomàtic i va estar a punt d’anar a Londres com a corresponsal de La Vanguardia, però al final decidí quedar-se a la secció d’Internacional del diari on el vaig conèixer amb l’elegància irònica i sàvia que sempre el van caracteritzar.

En parlar de Sagarra, deia que després de Verdaguer i Maragall, era l’últim poeta popular de Catalunya. Un poeta que va ser capaç d’omplir dues nits seguides el Palau de la Música, ja als anys 30 del segle passat, tot sol, recitant poesia. Permanyer havia explicat que en la intimitat de la casa dels Sagarra va conèixer la injustícia amb què Triadú, Riba i altres el tractaren per gelosies i per diverses rancúnies que venien de molt lluny. Els bàndols de la cultura del país han estat caïnites i constants. No era gens partidari de la gestió de l’alcaldessa Colau. I ho deia. I ho escrivia. És un dels pocs cronistes de Barcelona que han fet canviar decisions preses pels ajuntaments.

Deia que havia estat, per aquest ordre, editor, periodista i escriptor. Coneixia molt bé els bàndols de la cultura del país i els contemplava des de l’esperit crític que no va abandonar mai.

Permanyer era un gran treballador i un humanista. Amic dels amics. Era el prototip de periodista culte, curiós, irònic i modern. Tenia criteri propi. Vestia amb elegància desinhibida. Educat i enraonador, ha estat un luxe haver treballat amb ell durant més de seixanta anys, tot i que en llocs i esferes diferents dintre de La Vanguardia. Ha deixat una empremta inesborrable a Barcelona.

Publicat a la revista Política & Prosa el desembre de 2025