La silueta de Rocafort de Vallbona es dibuixa des dels olivars, els pins i les terres conreades dels plans de Racot.
Un dia d’hivern assolellat, ventós, nítid. Som al mig de l’hivern. Fa uns dies va caure una discreta nevada emblanquinant tota la Vall del Corb. El vent del nord i una certa bonança no han deixat rastre del paisatge blanc de fa uns dies. En caure la tarda es pot veure amb una claredat especial la silueta de Rocafort de Vallbona.
El fred és viu, sec, i obliga a moure’s mentre el sol baix d’hivern dibuixa ombres llargues sobre la pedra de les façanes. El campanar i el mateix poble es projecten fins al mig de les sorts com si fossin fantasmes dibuixats a les vinyes que, ara sí, ja estan del tot despullades tot esperant la poda que arribarà en unes setmanes. És en aquests dies que el paisatge mostra el seu caràcter més sincer, sense ornaments, apagat però vitalment actiu.
El caminar ha desaparegut de la pràctica habitual dels pobles petits. Tothom va motoritzat i de pressa. Es camina molt més a les ciutats. No sé si és per mandra o per no trobar-se directament amb la solitud. S’enraona menys. El fet és que caminant pels trossos es veuen alguns tractors, ciclistes de cap de setmana i algun caçador que dispara a la llunyania.
He caminat una bona estona pels plans de Racot. La imatge que es veu de Rocafort està feta del Tossal de les Forques, un indret que la llegenda ens diu que s’hi penjaven els condemnats en temps antics. El sol d’hivern és amable i lluenteja les fulles dels olivers. L’herba surt per tot arreu formant clapes verdoses. Els pins no canvien mai. Sempre tenen el mateix aspecte i no creixen ni cauen. Son arbres ensopits i bastant estàtics.
La primera silueta dibuixa el campanar i el gruix de cases d’un poble habitat per poc més de cent persones. Uns núvols esporàdics, passatgers, es mouen lentament. És una terra d’olivers i d’oli des de fa uns quants segles. Més al fons, es visualitza el perfil llunyà que de les Comes i del gran centre monacal de Vallbona de les Monges. Una de les esposes del rei Jaume, Violant d’Hongria, està enterrada a l’altar major del monestir. Sovint s’hi deixen caure autoritats o ciutadans hongaresos que coneixen la història del seu país. El monestir de Vallbona, proper i recollit, sembla encara més integrat en el paisatge hivernal, com si la severitat del clima en reforcés el caràcter espiritual.
Totes aquestes fondalades amb bancals sostinguts per marges de pedra seca poden quedar erms en pocs anys. Es conrearà allà on hi poden passar els tractors i les màquines. La resta quedarà colgada en l’oblit i serà habitada per conills, senglars i alguna guineu.
A l’exterior del poble, la vall del Corb s’obre amb una austeritat lluminosa. Els camps d’hivern, adormits, presenten tons ocres i grisos que contrasten amb el blau intens del cel. El riu Corb, discret i irregular, avança lentament entre les vores nues, modelant un paisatge que sembla aturat però que conserva una activitat subterrània, invisible.
Aquest territori, compartit amb pobles veïns com Nalec, Vallbona de les Monges, Sant Martí, Guimerà, Ciutadilla i tants d’altres, adquireix a l’hivern una unitat gairebé essencial. La llum clara revela relleus suaus, marges de pedra seca i camins que connecten històries comunes. El monestir de Vallbona, proper i recollit, sembla encara més integrat en el paisatge hivernal, com si la severitat del clima en reforcés el caràcter espiritual.
En dies com aquest, Rocafort de Vallbona mostra una bellesa discreta, allunyada de l’espectacle. El fred, el sol i el vent defineixen una manera de viure amb sobrietat i resistència. El dia s’allarga tímidament. Les nits ja no son tan llargues. Les estrelles semblen llunyanes llanternes que protegeixen el misteri de l’Univers. Paga la pena caminar pel camp, reflexionar, veure la imparable velocitat de la natura, també en aquests dies hivernals que tot sembla apagat i ensopit.
Una bona passejada amb fons històric i cultural, fragment per un nou llibre, Lluis !
Es camina mes a les ciutats que als pobles. Es veritat lo que diu el Sr. Foix. Els pobles tambe hi ha molt de tractor que ara estan de manifestacio per protestar èl acord de la UE amb Mercosur. Coses de la globalitzacio(!)
Juan Jose Lopez Burniol escriu el dissabte a LV «Europa ha de construir una relacion de colaboracion con Rusia»
Carai amb el senyor notari! Donc fe que hi estic totalment d´acord.
Carai amb el Juanjo Sr. Foix!