A base de repetir que Groenlàndia ha ser de propietat nord americana, per les bones o per les males, Donald Trump sembra la por i el desconcert al món.
Donald Trump está alterant el llenguatge amb què s’exerceix el poder. El seu llegat no es pot mesurar únicament en lleis aprovades o tractats vulnerats, sinó en una transformació més subtil i duradora: la conversió del discurs polític en un instrument de confrontació permanent, simplificat fins a l’eslògan, repetit fins a convertir-se en realitats alternatives. Aquesta mutació ha creat una situació nova que pot derivar en conflictes locals i globals inesperats.
Trump va entendre abans que molts altres líders una veritat fonamental del segle XXI: en un món saturat d’informació, no guanya qui argumenta millor, sinó qui imposa el relat més simple i emocional. “Make America Great Again” no era un programa polític, sinó una clau simbòlica. Amb quatre paraules, condensava nostàlgia, greuge, promesa i identitat. Repetit fins a la saturació, l’eslògan va deixar de ser una proposta per convertir-se en una evidència emocional: Amèrica havia estat gran, ja no ho era, i només ell podia restaurar-la.
Aquest ús del llenguatge no es limitava a l’àmbit intern. En política exterior, Trump va substituir la diplomàcia clàssica —basada en ambigüitats calculades— per un discurs directe, sovint agressiu, que reduïa relacions complexes a categories morals simples: amics, enemics, aprofitats. El món, sota aquest prisma, deixava de ser un sistema interdependent per convertir-se en un mercat de transaccions i humiliacions públiques. Per a ell, la política és un negoci.
El cas del Canadà és paradigmàtic. Històricament un dels aliats més sòlids dels Estats Units, va passar a ser tractat com un soci deslleial que “enganyava” Washington en matèria comercial. El llenguatge no era innocent: parlar d’“estafa” o “robatori” en comptes de desacords comercials convertia un debat tècnic en un conflicte moral. Aquesta retòrica erosionava dècades de confiança institucional i sembrava una llavor perillosa: si fins i tot els aliats són sospitosos, ningú no és realment segur. El què passa amb Canadà es pot aplicar perfectament a Europa.
A Veneçuela, el llenguatge trumpista va reforçar una lògica de confrontació absoluta. El règim de Maduro era descrit no només com una dictadura, sinó com una amenaça directa, gairebé criminal, per a l’ordre hemisfèric. La repetició constant d’aquesta narrativa legitimava, en l’imaginari col·lectiu, la idea que qualsevol acció —sancions extremes, intervencions indirectes, pressió militar— era no només possible, sinó necessària. El llenguatge precedia l’acció, la feia imaginable, i per tant, acceptable. A base d’amenaçar que Maduro hauria de deixar la presidència, un dia es va materialitzar en un fulminant atac militar capturant al president i endur-se’l davant d’un tribunal de Nova York. Les regles del dret internacional s’ignoraven.
Groenlàndia pot semblar un episodi anecdòtic, fins i tot grotesc, com la proposta de “comprar” un territori. Però rere l’anècdota hi ha una concepció profunda del món. Parlar d’un país o d’un territori com si fos un objecte comercial no és només una provocació; és una deshumanització simbòlica. El llenguatge redueix pobles, sobiranies i històries a xifres i oportunitats.
La força del llenguatge trumpista rau en la repetició. No importa si una afirmació és falsa, exagerada o contradictòria; el que compta és que sigui constant. La repetició crea familiaritat, i la familiaritat, versemblança. Amb el temps, el discurs deixa de ser percebut com una opinió i passa a ser sentit com un fet. Aquest mecanisme, conegut i estudiat en la propaganda dels règims autoritaris adquireix una potència inèdita en l’era de les xarxes socials, on els eslògans es repliquen a una velocitat sense precedents.
El problema no és només Trump com a individu, sinó l’efecte mimètic que ha generat. Altres líders, en contextos molt diferents, han après la lliçó de simplificar, polaritzar i repetir. El llenguatge polític es torna més dur, més binari, més inflamable. I en aquest context, els conflictes inesperats esdevenen més probables, perquè el marge per a la rectificació i el matís es redueix dràsticament.
Quan el llenguatge es converteix en una arma, cada paraula és un gest. Un tuit pot substituir una nota diplomàtica; un insult pot desencadenar una crisi. El món que emergeix d’aquesta lògica és més sorollós, més imprevisible i, paradoxalment, més fràgil. Les institucions internacionals, basades en la lentitud i el consens, queden desbordades per una comunicació instantània i emocional. No es pot oblidar que és en les paraules on comencen les guerres.
És insòlit que un president nord americà dediqui casi cada dia més d’una hora parlant a la premsa però dirigint-se al món. Es contradiu, maneja dades no contrastades, ridiculitza a periodistes, adversaris i països. Els seus acudits no fan gràcia. L’escena de la pel·lícula de Chaplin, el Gran Dictador, jugant amb la bola del món com si fos un joguet en les seves mans, se li escau. Aquest president que presumeix d’haver acabat set o vuit guerres -no sé quines – pot encendre el misto que en provoqui una de molt gran.
