El president Hindenburg va designar canceller a Hitler el 30 de gener de 1933 pensant que al no tenir majoria en el Reichstag faria una política conservadora i acabaria amb les moltes crisis de la República de Weimar.
La història humana és relativament intel·ligible a posteriori però sempre és imprevisible a priori. Per això el periodisme no pot basar-se en la profecia. Ho explica molt bé Edgar Morin, el filòsof francès que farà 105 anys i que conserva una lucidesa envejable. En arribar al centenari va publicar «Leçons d’un siècle de vie«.
L’imprevist sempre ens sorprèn. Avui fa 93 anys que Hitler era proclamat canceller d’Alemanya. A les eleccions de juliol de 1932, el NSDAP, el partit nazi liderat per Hitler, es va convertir en la formació més votada del Reichstag, tot i no obtenir la majoria absoluta. Aquell dia Berlín es despertava sota un cel gris d’hivern sense que ningú sospités que la història giraria full en aquell dia en que la República de Weimar era enterrada solemnement.
El president Paul von Hindenburg nomenava Adolf Hitler canceller del Reich. L’acte era formal, legal i aparentment ordinari. Tanmateix, darrere aquell gest s’amagava el col·lapse definitiu de la fràgil democràcia alemanya.
La República de Weimar, instaurada després de la Primera Guerra Mundial, arrossegava greus problemes estructurals. La derrota bèl·lica, el Tractat de Versalles, la hiperinflació dels anys vint i, finalment, la Gran Depressió de 1929, havien generat un profund malestar social. Milions d’alemanys es trobaven a l’atur i molts consideraven que els partits democràtics eren incapaços de donar respostes eficaces. En aquest context de desesperació i por, els discursos radicals van guanyar força.
El Partit Nacional Socialista Alemany dels Treballadors (NSDAP), liderat per Hitler, va saber aprofitar la situació. Amb una propaganda agressiva i un missatge simple però contundent, els nazis prometien recuperar la grandesa d’Alemanya, restaurar l’ordre i combatre enemics interns com el comunisme i el poble jueu. Malgrat l’èxit electoral, Hitler no aconseguia governar. El Parlament estava profundament fragmentat i els governs es succeïen sense estabilitat. Davant aquest bloqueig, el president Hindenburg va començar a governar mitjançant decrets d’emergència, debilitant encara més el sistema democràtic. Mentrestant, les elits conservadores, grans industrials i sectors de l’exèrcit veien en Hitler una eina útil per frenar l’avenç del comunisme.
La classe política dominant, les grans industries, molts alemanys cansats per la inestabilitat arrossegada d’ençà de la derrota a la Gran Guerra entregaren en poder a Hitler amb l’argument de que serviria els interessos del país. Figures com Franz von Papen van jugar un paper clau. Convençuts que podrien controlar Hitler, van pressionar Hindenburg perquè el nomenés canceller, assegurant-li que estaria envoltat de ministres conservadors i que el seu poder seria limitat. Aquella confiança resultaria fatal. El 30 de gener de 1933, Hitler assumia el càrrec al capdavant d’un govern de coalició amb només tres ministres nazis.
Aquella mateixa nit, torxes enceses il·luminaven els carrers de Berlín. Els simpatitzants nazis celebraven l’esdeveniment sense saber que no només havien guanyat una cancelleria, sinó l’oportunitat de destruir la democràcia des de dins. En pocs mesos, Hitler convertiria aquell nomenament legal en una dictadura totalitària, demostrant que el seu ascens al poder havia estat tan legal com profundament suïcida.
L’imprevist es feia realitat. Per evitar un mal com la crisi social i econòmica, Alemanya s’entregava en les mans d’un tirà que amb les seves teories de crear un poble pur va aconseguir fer-lo desgraciat i còmplice actiu de totes les barbaritats que portaren a la Segona Guerra Mundial. Tot el què ha passat pot tornar a ocórrer.
Buena pieza,
Saludos