L’encíclica Magnifica Humanitas del papa Lleó XIV és un repte per desarmar el poder dels que poden trepitjar la dignitat inalienable de la persona, el bé comú, el destí universal dels bens…
Tots els moments són històrics i el que vivim ho és amb més radicalitat perquè transforma la manera com treballem, ens relacionem, aprenem i fins i tot com vivim. Estem comprovant que moltes coses que fins ara només feien els humans ara les fan màquines controlades per unes mans desconegudes que poden condicionar les decisions de les persones.
En aquest context, l’encíclica Magnifica Humanitas del papa Lleó XIV planteja una reflexió profunda respecte al progrés tecnològic que afecta la mateixa naturalesa de la persona. El document no renuncia a la tecnologia sinó que alerta del domini sobre l’humà que grups d’oligarques multimilionaris estan perpetrant contra els atributs de la dignitat de les persones.
La crítica a les grans tecnològiques és un dels passatges més durs perquè adverteix que tenen un poder que no és neutral i que pot fer desitjable una determinada visió distorsionada de la realitat. Però l’encíclica del papa Lleó va molt més enllà i és un repte a desarmar el poder dels que poden trepitjar la dignitat inalienable de la persona, el bé comú, el destí universal dels béns, la solidaritat i la justícia social. És un crit per combatre les desigualtats rampants que unes polítiques basades en els negocis i la força estan produint en tants països, rics i pobres, més educats o menys preparats.
Quan el president Clinton digué el segle passat que internet havia sigut l’aportació científica més important dels Estats Units a la transformació del món, no s’imaginava fins on s’arribaria en el primer quart de l’actual segle. La tecnologia ja ha automatitzat sobretot tasques físiques però també intel·lectuals.
Aquest canvi està alterant profundament el món laboral, on milions de treballs seran amortitzats per les màquines tot i que en un temps relativament breu se’n crearan tants d’altres en un nou paràmetre tecnològic. En aquests procés, recorda el papa, no es poden destruir llocs de treball capriciosament sense preparar la protecció d’aquells a qui la IA els ha pres la feina.
L’encíclica és una pauta que marcarà el debat polític i social arreu del món occidental, independentment de les creences i posicionaments partidaris dels ciutadans. Els robots i els algoritmes estan substituint processos humans.
Tanmateix, la història mostra que cada revolució científica o social també crea noves oportunitats. La IA està generant nous perfils professionals relacionats amb la supervisió d’algoritmes, la seguretat digital i el desenvolupament de sistemes intel·ligents. També augmenta el valor de professions difícilment substituïbles com mestres, sanitaris, psicòlegs, cuidadors o qualsevol feina basada en l’empatia, el contacte humà i la confiança. El futur sembla apuntar cap a un model híbrid on les persones no seran reemplaçades totalment, però sí que treballaran cada vegada més amb assistència d’intel·ligència artificial. Aquest canvi provoca preguntes noves com les de poder distingir allò autèntic d’allò artificial. El món viu una crisi de veritat en què es posen en risc la confiança pública i es poden manipular opinions o processos democràtics.
El Papa utilitza la poderosa metàfora bíblica de la torre de Babel que significaria la construcció d’un projecte descomunal amb orgull i sense ètica que acabaria confonent els pobles. Es pronuncia amb molta força contra la guerra dient que no hi ha algoritme que pugui fer que la guerra sigui moralment acceptable. No hi ha guerra justa, diu clarament, rectificant alguns punts en què històricament l’Església ha acceptat la guerra justa. També demana perdó per la posició sobre l’esclavatge que ha pogut practicar en altres temps.
No és probable que el president Trump llegeixi i molt menys accepti el missatge del papa Lleó sobre la guerra, la violència, la dignitat de les persones i les desigualtats que es justifiquen per raó de la força o dels diners. Les reflexions del papa van contra les idees que implementa Trump amb unes dosis d’egoisme desconegudes en un president nord- americà.
En una lectura ràpida del document es planteja debats de fons com el tema del transhumanisme en què alguns sectors tecnològics defensen una fusió progressiva entre humans i màquines per augmentar capacitats físiques o mentals amb la idea que la tècnica pot superar els límits biològics i corregir la fragilitat de les persones. És la il·lusió, diu a Magnifica Humanitas, d’un mecanisme artificial que promet alliberar-nos de tota fragilitat. El perill és crear una societat dividida entre persones tecnològicament superiors i persones excloses, fet que reforçaria desigualtats socials i econòmiques.
No es tracta d’aturar el progrés sinó de decidir quin tipus de civilització volem construir amb la idea clara que l’ésser humà ha d’ocupar el centre. És un document especialment útil per a la joventut que viurà les transformacions insospitades que arriben i arribaran sense demanar permís.
Publicat aldiari el Punt Avui el primer de juny de 2026
Foix, Lleó XIV, la IA i una Església sense transcendència
L’article de Lluís Foix sobre l’encíclica Magnifica Humanitas resulta revelador, encara que potser no per les raons que ell pretén. Més que explicar-ne el contingut espiritual, la converteix en una plataforma per reivindicar una determinada visió socialdemòcrata del món. La fe desapareix i la política ocupa tot l’espai.
Foix presenta amb naturalitat una visió moralista i intervencionista de l’economia. Assumeix que els llocs de treball no haurien de desaparèixer si això perjudica els treballadors i reclama mecanismes de protecció davant els efectes de la intel·ligència artificial. Tanmateix, amb prou feines s’atura a considerar una realitat elemental: els llocs de treball no neixen de decrets, bons sentiments o declaracions de principis. Sorgeixen de la inversió, de l’estalvi, de la innovació, de la productivitat i del risc empresarial.
La descripció de la realitat econòmica queda reduïda a un esquema simplista de bons i dolents, on uns suposats «oligarques multimilionaris» amenacen treballadors indefensos. És una lectura còmoda, però insuficient. La prosperitat de les societats modernes no ha sorgit de la demonització del capital, sinó precisament de la seva capacitat per generar riquesa, tecnologia i ocupació.
Encara més cridaner és allò que Foix omet. En un article dedicat a una encíclica papal no apareix pràcticament cap referència a la dimensió espiritual del cristianisme. No es parla d’oració, de conversió, de gràcia, de sagraments, de redempció ni de salvació. La preocupació central sembla ser el mercat laboral, la regulació tecnològica, les desigualtats socials o la geopolítica.
La pregunta és inevitable: per a què serveix, doncs, l’Església? Si llegim Foix, la resposta sembla clara. L’Església serveix com a actor polític global, com a consciència moral d’Occident i com a suport ètic de determinades causes contemporànies. Però aquesta no ha estat històricament la seva missió principal.
El cristianisme va néixer per respondre les grans preguntes sobre Déu, el sentit de la vida, el sofriment, la mort i la salvació de l’home. Quan aquests elements desapareixen del discurs públic de l’Església, el buit s’omple ràpidament amb categories polítiques i administratives. Jerusalem deixa de ser una realitat transcendent per convertir-se en un projecte d’enginyeria social.
No és casualitat que Foix utilitzi l’encíclica per carregar contra Donald Trump. Més enllà de la valoració que cadascú pugui tenir del president nord-americà, resulta significatiu que l’interès principal del comentarista sigui identificar aliats i adversaris ideològics. El Papa apareix així transformat en un actor més dins les disputes polítiques del present.
Existeix, a més, una paradoxa difícil d’ignorar. Com més adopta l’Església el llenguatge de les burocràcies internacionals, dels organismes multilaterals o de les agendes polítiques dominants, més es difumina allò que la fa única. Si el seu missatge acaba essent indistingible del d’una organització internacional preocupada per la desigualtat, el clima o la regulació tecnològica, molts no creients la consideraran redundant i molts creients experimentaran una creixent orfandat espiritual.
La qüestió no és si l’Església s’ha de pronunciar sobre els problemes socials. Sempre ho ha fet. La qüestió és què ocupa el centre del seu missatge. Quan la salvació de les ànimes queda desplaçada per la gestió dels problemes terrenals, el risc és evident: que l’Església acabi convertida en una gran ONG amb llenguatge religiós.
L’article de Foix sembla confirmar precisament aquesta deriva. El seu entusiasme no neix de descobrir una proposta espiritual per a l’home contemporani, sinó de trobar un suport moral a les seves pròpies preferències polítiques. I aquí rau el problema. Una Església que només interessa com a instrument per al debat públic pot resultar útil per a periodistes, activistes o governants, però acaba essent cada vegada menys rellevant per a qui busca Déu.
Excel-lent article del Sr. Foix.
Enhorabona al autor i al PuntAvui.