Bona nit a tothom,
En primer lloc vull donar les gràcies a la Comissió de festes per convidar-me a fer el pregó de la vostra Festa Major, és un honor per a mi com també prendre el relleu de l’amic i admirat Lluis
Foix
(En segon lloc volia aclarir el que diu el programa: )
1.- no sóc el fundador de L’Olivera: la va fundar el P escolapi Josep M Segura l’any 1974 i tampoc sóc ara el seu president, càrrec que ocupa la Clara Griera i, des de fa un temps, tampoc el seu director, que ara és en Pau Moragas. Acabem de fer els relleus…..
2.- jo sóc el que, vulgarment es diu; un “pija pins”,un “camaco”…. tot i que quan vaig arribar aquestes paraules encara no s’havien inventat i em deien ”hippy” que sonava una mica més
revolucionari.
Sigui, el que sigui, visc a Vallbona de les Monges des de l’any 1978-79: però la primera vegada que vaig arribar a La Vall del Corb va ser l’any 1970, volia conèixer què era aquest monestir de Vallbona. Era l’estiu i la comunitat de monges tot just acabava de treure les reixes de clausura,
Quan el 1978 mor el P. Segura de l’Olivera, (que si recordeu també va ser rector de St. Martí de Maldà) vinc uns mesos a L’Olivera i després d’una estada a Algèria, al desert del Sàhara, amb els tuaregs, el setembre del 1979 torno a Vallbona per passar un any,…..Només un any…perquè volia
tornar a marxar més lluny.
Però em vaig quedar enganxat: en Lluis Ayats em proposà de compartir la feina del seu tros de vinyes, oliveres i ametllers i un petit hortet… Va ser ell qui em va ensenyar a fer de pagès, amb
molta paciència i acceptant-me com un bon neo rural.
I desprès, a poc a poc, em vaig anar incorporant a l’Olivera, que vivia moments d’incertesa i de moltes incògnites sobre el seu futur:…. Es allà que he fet totes les feines de pagès: a cop de
xapo o del vell tractor EBRO 45 de segona mà, feines de poda i d’esporga, de collites amb les borrasses i els penellons als peus, he fet vi, he fet d’enòleg, de comercial, de direcció i de
vitraller.
Quan vaig arribar feia temps que els pobles i els pagesos d’aquestes contrades, sortien de viure el desastre de la guerra civil i l’estraperlo i els efectes de les glaçades del 1956 “l’any de la fred” que va matar molts olivers.
Les dificultats econòmiques, els efectes d’un model agrícola més industrial que s’anava imposant, l’atracció de la Industrialització de les àrees de Barcelona i Tarragona.
Quan arribo, moltes famílies ja havien marxat i les que quedaven m’explicaven el drama que havia estat per a elles veure com anaven marxant, de matinada….sense fer soroll, quasi sense
acomiadar-se.
Els que van quedar-se al poble van resistir acumulant les terres que deixaven els qui marxaven, ajudats per l’aparició de les granges d’engreix, per l’austeritat i el treball, per l’aparició de nous oficis.
Així, mentre les veïnes i els veïns em miraven de reüll com passava de “hippy” a pagès…(. encara
que sempre seria de fora), al mateix temps els pobles de la vall anaven evolucionant,
La concentració escolar que va fer que els infants dels diferents pobles, deixessin de tirar-se pedres i aprenguessin a col·laborar
El poble poc a poc no seria només las quatre famílies, sinó un espai més ampli, una Vall, un espai rural líquid: La Vall del Corb, de la que en Lluis Foix escrivia a La Vanguadia, mentre un grup
de joves, reunió rere reunió, cosien i recosien visites, trobades, reunions, projectes, molts vespres passats al local de les Aigües de Rocafort conspirant i somniant.
Una lenta recuperació econòmica, nou model d’agricultura de productes de qualitat, vi,oli, formatge, licors, elaboracions artesanes que miraven Europa enlluernats per l’entrada a la
comunitat europea,… l’artesania, la construcció i remodelació de les cases, les restauracions…els nous oficis (i algun entrebanc com el tancament de la Cooperativa del
Camp…).
La nova mobilitat, carreteres, l’accés als serveis mèdics, els cotxes, els telèfons a les cases, el canvi de la llum dels 125 als 220V… La nova consciència general del valor del paisatge
i de la natura i de les tradicions i costums, de l’ecologia, la seva riquesa cultural, la musica, els grallers i dimonis, gegants.
Els joves que marxaven a fer estudis a Barcelona….i que molts ja no tornarien sinó de caps de setmana.
El Big Ben on es feien i desfeien les parelles.. I la Festa Major?, la de sempre, la Festa Major havia servit per a recuperar les energies físiques desprès de les feines de segar i batre.
En aquells dies es treia el ventre de penes, les despeses es pagaven entre tots, els joves, els casats, els majorals
Les cases acollien els parents i forasters d’altres pobles
Eren dies que es donava més permissivitat, sobretot als joves…no calia tornar a casa fins després de l’últim ball, la primera cigarreta, la primera beguda alcohòlica.. els primers petons, la primera borratxera.
Per les mestresses era uns dies de molta feina. I com sempre, els homes tot el dia al carrer.
Tot canviava, carrer i cases canviaven de fesomia, vestits nous, olor a colònia, esgolfes netes, pobles nets i guarnits. Ja ni la feina del camp ni el rellotge marcaven el ritme del temps, ara el
marcaven els oficis, el concert, el ball…. la guerra d’aigua…
La música amb l’acordió i desprès amb la pianola i més tard amb l’orquestra Yolanda, de Solivella, tot un clàssic.
Què se n’ha fet de joves, majorals i casats?,què se n’ha fet del cafè amb sifó, del soldat, del suau..? Què serà dels nostres pobles?
Perquè si hem suportat canvis, ara el nostre món canvia massa ràpidament: mobilitat, dobles residències, viatges de vacances, telèfons mòbils, intel·ligents, computadores,.. tele-treball,
intel·ligència artificial, de la dictadura a la democràcia i a les noves dretes, de la intercomunicació i la globalització
a nous nacionalismes excloents, de la terra per a tothom a la terra dels rics, de la solidaritat i l’ordre internacional compartit al jo primer?
Què serà de les nostres festes, de la Festa Major?
Què queda de quan s’ajuntaven la mística i les creences religioses amb les feines agrícoles, les pluges, l’alliberament de malalties, la natura i la cohesió de les famílies del poble i dels
avantpassats,..
Què serà de les nostres festes, les festes de la comunitat local, quan la Intel·ligència artificial, ens uniformitzi i ens faci creure?
Només si som capaços d’aplegar tots els veïns, els que hi viuen i els que van marxar i els veïns de la comarca i els pija pins, si som capaços d’ajuntar-los en un projecte col·lectiu, només si som
capaços d’ajuntar realitat i utopia, treball i cultura, cura i construcció de la comunitat, silenci i paraula, natura i territori, decreixement i solidaritat,.. només així podrem viure el futur com una gran festa.
A les antigues escriptures, aquell Déu que els vells i savis semites deien que tenia a les seves mans el futur dels pobles, aquell Déu que deien que quan passava per les seves comunitats, no era pas amb grans trons ni ventades,.. sinó com una brisa suau, lleugera, refrescant. Us recorda alguna cosa?
Amics, la marinada sempre arriba: Bona Festa Major!!
Carles de Ahumada Batlle
Rocafort de Vallbona 31 de juliol de 2026
