No és només una entitat esportiva, sinó també una institució vinculada a la identitat catalana, especialment durant el franquisme. Una imatge del camp de Les Corts.
El perfil del soci del Barça té un alt component emocional amb tendència a perdurar al llarg de tota una vida. Es pot canviar de ciutat, de país, de parella, d’empresa o de religió, però rarament s’abandona l’equip amb què cadascú s’hagi identificat sempre.
Aquesta faceta emocional del soci del Barça coincideix sovint amb un senyal d’identitat inconfusible sense altres vincles que un sentiment de pertinença a un club i a una certa idea transversal de Catalunya que no es correspon amb el més vertebrat mapa social i polític del país. Un futbolista del Liverpool del segle passat, Bill Shankly, és recordat per una frase ocurrent que deia que «el futbol no és una qüestió de vida o mort sinó que és molt més important que això».
Per què un esport inventat en un pub de Londres, el Freemason’s Tavern l’any 1863, on va néixer The Football Association i es van començar a redactar les primeres regles unificades del futbol modern, podia arribar a ser l’esport de masses arreu del món? Aquesta era una de les preguntes que fascinaven l’historiador marxista, Eric Hobsbawm, que va dedicar la seva vida a estudiar revolucions, imperis, classes socials i nacionalismes. No era un cronista esportiu ni un aficionat obsessiu al futbol. El seu interès pel joc era diferent. Volia entendre per què onze jugadors corrent darrere una pilota podien representar alguna cosa molt més gran que un simple espectacle esportiu.
La seva resposta es va convertir en una de les reflexions més citades de la història de la sociologia de l’esport. «La comunitat imaginada de milions de persones sembla més real en la forma d’un equip d’onze persones amb nom i cognoms.» Amb una sola frase, Hobsbawm explicava un fenomen que continua definint el món contemporani en relació amb el futbol. La idea de «comunitat imaginada» no era seva. Provenia dels estudis sobre el nacionalisme, que descriuen la nació com una comunitat formada per persones que no es coneixeran mai personalment, però que se senten unides per una identitat compartida.
La comunitat de socis del Barça és més abstracta que real. Però existeix i forma una fraternitat invisible que es concreta en una realitat visible el nucli de la qual són onze jugadors que corren, gaudeixen, fan gols, perden o guanyen. No és un sentiment emocionalment guanyador o perdedor. És una identificació amb uns colors, amb el seu himne, la seva història, les seves frustracions i les seves victòries.
El Clàssic és una confrontació esportiva que té dimensions polítiques i socials que arriben arreu del món encara que no s’hi pugui donar una explicació racional i coherent.
La gent del Barça, com la de qualsevol altre equip, veu cares, noms, colors i una trajectòria compartida. Els socis, més de 140.000 segons l’últim cens, no veuen una idea política sinó onze persones que representen allò que consideren seu. Hi ha un barcelonisme molt més ampli, universal, en el qual hi constem el que jo entenc com el barcelonista sense papers, és a dir, els que no som socis malgrat ser apassionadament culers.
Una col·lectivitat sentimental
La projecció del Barça al món es veu també en les nombroses samarretes blaugranes que s’albiren en molts aeroports i ciutats del món, des de Lima fins a Nairobi passant per Oslo o Manila. La història del Barça és, d’alguna manera, paral·lela a la del país. Fundat el 1899 pel suís Joan Gamper, l’equip ha viscut les convulsions del segle XX i avui és una forma, entre moltes altres, d’exhibir la catalanitat personal i també un sentiment molt majoritari de pertinença a una col·lectivitat sentimental.
L’historiador Hobsbawm observava aquest fenomen amb la mirada d’un historiador. Sabia que el nacionalisme modern no havia aparegut espontàniament. Les nacions es construeixen a través de símbols, rituals i tradicions. Himnes, banderes, commemoracions públiques i cerimònies contribueixen a crear el sentiment de pertinença. El futbol, al segle XX, s’ha convertit en un dels instruments més poderosos d’aquest procés.
Els Mundials i les Eurocopes funcionen com una mena de teatre global on les nacions es representen a si mateixes davant del món. Cada victòria és interpretada com un èxit nacional i cada derrota, com una decepció compartida. La rivalitat entre el Barça i el Madrid va més enllà de les nodrides vitrines de trofeus que els dos clubs exhibeixen. El Clàssic és una confrontació esportiva que té dimensions polítiques i socials que arriben arreu del món encara que no s’hi pugui donar una explicació racional i coherent. Representa el xoc de dues maneres de veure no només el futbol, sinó la política, l’economia i la història de dues realitats marcadament diferents que conviuen des de fa segles sabent que cadascuna preservarà la seva idiosincràsia.
El Barça, si més no, és un laboratori excepcional per copsar la realitat de Catalunya. Cap altre fenomen cultural i esportiu reuneix de manera tan visible emoció, identitat i participació de masses. Les grans manifestacions per celebrar un títol a la ciutat de Barcelona concentren gent que ve del nord i del sud, d’aquí i de fora, culers de tota la vida i infants que són transportats al coll dels pares per veure l’autocar dels vencedors.
És interessant també analitzar el fet que l’eix les Corts-Sants-l’Hospitalet és la zona amb més densitat de socis del món blaugrana perquè combina proximitat a l’estadi, tradició obrera i popular i una gran concentració de població. En això s’assembla molt als set equips de Londres que juguen a la Premier i que estan molt identificats amb els barris on tenen la seu i l’estadi, des de l’Arsenal al West Ham United.
Ja està disponible la programació de Música i Mercè Arts al Carrer. A partir del 16 de setembre trobaràs tota la informació sobre la Mercè!
Celebritats planetàries
L’evolució del Barça ha estat espectacular com la del futbol global. Els grans clubs mouen quantitats astronòmiques de diners. Els jugadors es transformen en celebritats planetàries. Les retransmissions arriben a tots els racons del món. Però per molt globalitzat que sigui el negoci, els equips com el Barça tenen la seva particular singularitat que és molt intensa entre els qui van a veure tots els partits, però també entre els qui els veuen per televisió des de qualsevol part del món.
Quan un estadi s’aixeca després d’un gol decisiu, quan una bandera oneja entre la multitud o quan una ciutat sencera celebra una victòria esportiva, el barcelonisme adquireix una força sorprenent. Els actius de Kubala, Cruyff i Guardiola estan gravats en l’imaginari col·lectiu del barcelonisme. Però l’estrella polar és, sense dubte, Leo Messi que es pot considerar el millor jugador de futbol de tots els temps i que va sortir disgustat amb Jan Laporta. El Barça li deu més que una estàtua o un homenatge reparador. Li ha de retre l’agraïment proporcional a les glòries que amb tota senzillesa ha entregat el seu talent a un club en què es va estrenar amb 12 anys. És d’esperar que es trobi la manera de fer-ho.
L’estadi del Camp Nou s’està refent i en uns mesos es convertirà en el coliseu futbolístic més gran i més impressionant d’Europa. La incògnita és si el Barça podrà competir en un món adobat per milions i milions d’euros amb les aportacions de les quotes dels socis. Evidentment que no. Per això la gestió en aquest període de la història del Barça ha de ser transparent i sotmesa a les auditories externes que garanteixin la viabilitat econòmica del club. Es tracta que el soci sigui l’amo, però, alhora, cal saber garantir els recursos per ser competitiu en el mercat global.
Quan un estadi s’aixeca després d’un gol decisiu, quan una bandera oneja entre la multitud o quan una ciutat sencera celebra una victòria esportiva, no estem davant d’una abstracció llunyana, sinó d’una realitat molt propera.
La frase «El Barcelona és més que un club de futbol», pronunciada pel president Narcís de Carreras el 1968 en el discurs de presa de possessió com a president, va tenir i segueix tenint un gran significat perquè el Barça no és només una entitat esportiva, sinó també una institució cultural i cívica vinculada a la identitat catalana, especialment durant el franquisme.
Publicat a la revista Política & Prosa el juliol de 2026
Efectivament es mes que un Club. Transversal socialment. Millor si guanya com ara, pero quan les cosses estan magres el cule segueix «dale que te pego» Jo de mascota i amablement, al Barça li possaria un hamster.