La promesa de l’oli de la tardor comença amb la floració de la rapa que enguany és abundant degut a la saó imperant.
A l’oliver, com a la vinya, s’hi ha de fer visites constants. La del mes de maig és la més prometedora de totes. Les sarments ja tenen més de dos pams i la rapa adorna les rames dels olivers que han abandonat la tristor hivernal i es vesteixen de fruits alegres i incipients.
Ha començat el procés sense presses però sense aturada. La naturalesa roda i roda, sembla que sense esma, però amb una puntualitat de rellotge. En uns dies aquests petits grans floriran, cauran les flors grogues a terra i el que es quedi a l’arbre seran les olives que comencen un llarg itinerari que durarà fins al mes de novembre.
Fa goig veure tanta rapa als arbres. La saó ha estat abundant en els últims mesos i han aparegut aquests ramillets de rapa abundants. S’ha engegat el curs existencial de l’oli, un dels signes més perennes de la civilització mediterrània. Quan Noè vol estar segur que el diluvi ja no cobreix tota la terra, rep com un senyal un colom que porta una branca d’oliver al bec.
Amb l’oli s’ungien els reis, amb l’oli es practica l’extremunció, se suca el pa i es greixen les rodes i els golfos de les portes antigues. L’oliver ho aguanta tot. Pot estar en terres ermes durant generacions, pot ser envoltat pels pins o les alzines d’un bosc, pot ser assecat per glaçades siberianes o ser arrasat per un incendi inesperat.
Però sempre revifa amb tot el vigor si se’l conrea i es deixa que de la soca en surtin els llucs que tornaran a ser arbres centenaris. L’oliver és resistència i perdurabilitat. És el més etern de tots els arbres. Una soca d’oliver sempre rebrota. És la senyal més inequívoca d’unes terres que han patit molt. Per tot. I ha sobreviscut.
Si tenim oli, aigua i blat, anem be.
Que tingem una bona setmana!