L’arribada de més de vuitanta mil immigrants a Ceuta en els dos últims dies de juliol ha escalfat el debat sobre la immigració creant situacions de més desconfiança i por a Europa.
El dia que vaig sortir de casa i ningú no em va demanar que m’identifiqués amb el passaport fins que vaig arribar a l’hotel on m’allotjava a Munic, vaig pensar que Europa havia fet un gran salt endavant. Em beneficiava per primera vegada del tractat de Schengen, que suprimia els controls a les fronteres interiors i els traslladava a les fronteres exteriors.
Aquella primavera de 1995 em vaig recordar de les Memòries de Josep Maria de Sagarra —no va voler relatar la seva autobiografia més enllà de 1914—, en les quals explica que transitava per tota Europa sense que ningú li demanés cap documentació. En tenia prou amb unes quantes unces d’or per arribar a Berlín o a Sant Petersburg. La creació de nous estats després de la Gran Guerra va significar la imposició de passaports per anar de París a Londres o de Barcelona a Roma.
Les fronteres es van convertir en murs burocràtics infranquejables sense presentar el passaport. La primera vegada que vaig passar a França i vaig recórrer fent autoestop diversos països europeus, el meu passaport va quedar ple dels segells nacionals de set països. Era l’agost de 1961, l’any en què Jrusxov va ordenar la construcció del mur de Berlín. I no vam anar més enllà de la República Federal d’Alemanya.
Quan, en plena guerra freda, es travessaven les fronteres dels països de l’Est que avui formen part de la Unió Europea, calia obtenir un visat i respondre moltes preguntes sobre el motiu del viatge, amb qui m’anava a trobar i on m’allotjaria. Eren estats policials.
Aquests gairebé trenta anys de lliure circulació interior s’estan acabant de fet per l’arribada massiva de refugiats, immigrants econòmics i persones a qui atrauen l’estil i les formes de vida europees. S’aixequen murs i tanques entre països que volen aturar l’entrada de forasters. S’invoquen motius de seguretat i de rebuig a qui és diferent. L’assalt massiu de desenes de milers d’estrangers a Ceuta el 30 de juliol passat ha trencat per primer cop el tractat de Schengen entre Itàlia i Espanya. La primera ministra Meloni acaba de perllongar-lo dues setmanes mes.
És conseqüència de la por de perdre la feina, del terrorisme o de l’amenaça a la identitat cultural o nacional. Europa està tornant a la desconfiança entre els seus pobles i les seves nacions. Aquestes desconfiances s’han traduït al llarg de la història en conflictes i en guerres endèmiques. No oblidem que el més normal a Europa era incubar guerres interiors i fomentar-les als territoris colonitzats. «Se sorprendrà vostè —escrivia Frederic II de Prússia a Voltaire— que ara no estiguem en guerra amb ningú.» Una excepció.
Els resultats de les urnes, elecció rere elecció, no assenyalen cap guerra immediata. Però sí que indiquen que el front polític xenòfob s’estén, des de Finlàndia fins a Grècia, passant pràcticament per tots els països atemorits pels qui arriben.
No pot caure només Schengen, sinó també una certa idea d’Europa basada en l’humanisme, el respecte i l’acceptació de l’altre.
El filòsof alemany Jürgen Habermas suggeria una fórmula que no acceptaran els partits de dreta extrema. En el seu llibre La inclusió de l’altre parla de la ciutadania multicultural, que es basa en l’adhesió voluntària a uns principis constitucionals, deixant completa llibertat perquè cadascú segueixi les tradicions de la seva tribu o ètnia, amb la condició que tots s’eduquin i respectin una cultura política comuna. És una resposta als pensadors comunitaristes com el canadenc Charles Taylor.
Els més de 50 milions de musulmans són a Europa per quedar-s’hi. I en vindran més ocupant la buidor demogràfica continental. La solució no són els partits xenòfobs, sinó un esforç comú per conviure sota el paraigua dels valors polítics i cívics que es decideixi compartir. Ja sé que és molt difícil i potser impossible. Però em sembla la sortida més realista i pràctica, i més humana, per fer front a la por que ens envolta i que crea les condicions per tornar a una Europa esquarterada.
L’anàlisi de Lluís Foix sobre Ceuta erra greument el tret quan pretén criminalitzar la reacció de la societat titllant-la de «por» o de «xenofòbia». El que va patir la ciutat autònoma no va ser una crisi migratòria convencional. Va ser una invasió massiva de més de 80.000 persones en menys de 48 hores, una agressió fronterera d’una magnitud tan extraordinària que, en termes demogràfics, va duplicar de cop la població de la ciutat.
Durant aquesta situació, els ciutadans de Ceuta van ser les vertaderes víctimes, quedant ostatges a casa seva amb restriccions de mobilitat i confinaments, mentre veien com es col·lapsaven absolutament tots els serveis públics. Els habitants de Ceuta, que no havien provocat aquest atac a la seva sobirania, van ser els principals afectats. Qualsevol debat seriós ha de començar per reconèixer, prioritariament, els seus drets, la seva seguretat i la seva dignitat com a compatriotes.
Això no és una discussió acadèmica sobre multiculturalisme. És una qüestió de sobirania nacional i deure patriòtic. Qualsevol Govern digne té l’obligació sagrada de protegir el seu poble, garantir l’ordre i assegurar el control militar i policial efectiu de les fronteres. Anomenar aquesta situació una invasió és l’única manera honesta de descriure un assalt massiu on l’Estat va perdre temporalment la capacitat de defensar el seu propi territori. Els eufemismes bonistes només serveixen per camuflar la realitat.
Foix recorre a Jürgen Habermas per proposar una «ciutadania multicultural» basada en la neutralitat de l’Estat, pretenent que els autòctons renunciem a la nostra identitat mentre es dona total llibertat perquè els de fora mantinguin les seves tradicions. Aquesta és una utopia de laboratori destructiva.
La identitat d’una nació no neix d’un paper constitucional buit; està arrelada en una història, unes institucions, uns costums i una determinada concepció de la persona, la llibertat i la civilització cristiana occidental. Per tant, la integració no és negociable: qui arriba té el deure absolut d’adaptar-se de forma efectiva a la societat d’acollida. Europa no és un espai cultural buit que pugui ser colonitzat. Exigir l’assimilació de les nostres lleis i valors no és discriminació; és el principi elemental de l’autodefensa cultural. Una societat forta no pot tolerar comunitats paral·leles ni l’erosió dels nostres drets davant costums incompatibles amb la cultura occidental.
Foix afirma amb resignació claudicant que milions de musulmans són aquí per quedar-se i que n’arribaran més per compensar el declivi demogràfic. Discrepem radicalment d’aquest plantejament submís. Europa té el dret legítim a preservar la seva continuïtat cultural i a dir no.
La cultura occidental no és neutra, és la nostra, i no tenim cap obligació d’acceptar una transformació cultural forçada per la immigració il·legal. Tampoc és veritat que la immigració descontrolada sigui la solució al problema de la natalitat. Si l’economia necessita treballadors en sectors primaris o específics, un Estat sobirà estableix una immigració exclusivament legal, temporal i selectiva, amb contractes vinculats a necessitats urgents i amb mecanismes de retorn immediat quan acabi la seva tasca. El fet de necessitar mà d’obra no dona dret a ningú a assaltar les nostres fronteres de manera indefinida.
Schengen només pot funcionar si les fronteres exteriors europees estan blindades. La lliure circulació interior és un privilegi que depèn de la fermesa a les fronteres comunes. Si es permet que Ceuta sigui un colador, el sistema cau. Protegir el mur fronterer no és una amenaça contra Europa; és la condició indispensable per a la seva supervivència.
El deure d’un Govern és clar: prioritzar els seus abans que els de fora. Els ciutadans de Ceuta no han de demanar perdó per voler viure segurs a la seva terra, ni poden ser titllats de xenòfobs per exigir que es defensi la seva llar. La solidaritat no pot consistir a sacrificar les nostres ciutats frontereres.
Un Estat fort ha de tenir la capacitat de plantar-se i dir prou:
– No a la invasió massiva i irregular.
– No a la pèrdua de control territorial.
– No a la creació de comunitats paral·leles.
– Sí a la defensa ferma de la nació, de la identitat occidental i dels nostres compatriotes.
Si els musulmans accepten que la religió pertany a l’àmbit privat no hi ha cap problema. Pero ni els suropeus ho tenen clar