Reflexions sobre Catalunya i Espanya

Artur Mas i Oriol Junqueras

El notari Josep Maria Puig Salellas, de la Bisbal, va escriure La penúltima cruïlla, un dels seus últims llibres en el que exposava la idea de que la independència Catalunya era qüestió de temps. Que cauria com una poma madura perquè l’evolució del món i d’Europa així ho indicaven.

No es pensava Puig Salellas que els esdeveniments s’haguessin produït amb tanta celeritat. Ningú s’ho pensava. Però el fet és que el debat polític i d’alguna manera social a Catalunya s’ha centrat en el dret a decidir, en un referèndum, en una consulta i, en definitiva, en si els catalans volem o no separar-nos i marxar d’Espanya.

Abans d’entrar en el nucli central de la meva reflexió voldria fer unes consideracions sobre el rerefons de les coses que passen al país i com poden evolucionar.

No sé com serà Catalunya en cinc o vint anys. Tot passa a tanta velocitat que és inútil fer prediccions sobre el futur més immediat. Hem entrat en un procés accelerat de canvis socials, econòmics i polítics que estan canviat la fesomia del país. No només del nostre sinó d’Espanya i de tota Europa. En els darrers trenta anys s’ha produït una transformació molt remarcable en tots els àmbits de la vida. L’equilibri territorial ha fet que les diferències entre el món urbà i el món rural no fossin tan cridaneres com havien estat històricament. Girona, Lleida, Reus, Tarragona, Manresa, Vilanova o Berga poden mirar de fit a fit a Barcelona des de tots els àmbits. També del cultural. La capital de Catalunya és la més visitada de la península per forasters que s’hi troben a gust i que arriben per terra, mar i aire de forma continuada.

Però la crisi ha aturat en sec aquest procés o, al menys, l’estat d’eufòria en el que vivíem. Hi ha cada dia més aturats, les retallades perjudiquen pilars tan fonamentals de l’estat del benestar com són la sanitat i l’educació, són molts els catalans que emprenen voluntàriament el camí de l’exili laboral i els que ens quedem aquí no veiem la fi d’aquest declivi que un dia es produirà tot i que no sabem com ni quan.

Mariano Rajoy i Artur Mas

El dret a decidir, la celebració d’un referèndum perquè Catalunya sigui un nou estat d’Europa, la independència d’Espanya, en definitiva, fou l’eix central de les eleccions del 25 de novembre. Les urnes digueren el que pensaven els catalans sobre aquesta qüestió tan cabdal. El president Artur Mas demanà una majoria excepcional i rebé un parlament de difícil governabilitat. El que passi a Catalunya en els propers temps serà important per nosaltres però també per Espanya.

Catalunya ha influït decisivament en la política espanyola des de finals del segle XIX. La voluntat del catalanisme polític era fins fa ben poc demanar més autogovern per Catalunya i influir en la modernització d’Espanya.

La industrialització comença a Catalunya al segle XIX. També neixen aquí les organitzacions obreres, els sindicats, les confrontacions entre patronals i treballadors, el pistolerisme, l’anarquisme, la ciutat de les bombes, la Setmana Tràgica…

La Lliga Regionalista de Francesc Cambó és un intent de defensar els interessos catalans davant els governs espanyols i una afirmació catalanista de caire burgés que es manifesta de moltes maneres. Cambó havia de ser el recanvi d’Antonio Maura per presidir un govern a Madrid. Alfonso XIII li diu que havia de deixar de ser catalanista i Cambó s’hi negà.

Sempre que Catalunya es mou, Espanya també es mou. No sempre, com prou bé sabem, defensant els interessos de Catalunya que ha anat resistint totes les envestides amb treball, esforç, imaginació i lluita per mantenir la seva identitat cultural, lingüística i cívica.

La Mancomunitat de Prat de la Riba fou el primer intent seriós d’organitzar el país, d’endreçar-lo, de crear amb molt pocs instruments perquè el país funcionés. Algunes d’aquelles institucions, penso en l’Institut d’Estudis Catalans, encara perdura i és una referència de primera magnitud per la cultura del país.

És a Catalunya on es proclama primer la República. És des de la Plaça de Sant Jaume des d’on el president Lluís Companys es revela contra la República el 6 d’octubre de 1934 i és Barcelona l’últim bastió de la resistència a l’avenç de les tropes franquistes.

En la llarga nit del franquisme, és Catalunya la que es mou amb més persistència contra l’ofec cultural i polític del règim. La vaga de tramvies, els fets del Palau, la presó de Jordi Pujol, la participació en la redacció de la Constitució de 1978. Tots els canvis importants comencen a Catalunya. I a Catalunya acaben sovint de mala manera.

Volia referir-me a la resposta que el president Artur Mas donà a Madrid quan li preguntaren amb quin president li agradaria emmirallar-se si podés triar. Digué que es trobaria còmode en una combinació d’Enric Prat de la Riba i Francesc Macià. Si ho vaig entendre bé es quedaria amb el sentit pràctic i realista de Prat de la Riba i amb la figura popular, fantasiosa i propera a la gent de Francesc Macià, militar, fill il·lustre de Vilanova i diputat per les Borges Blanques en començar la República.

Sigui quina sigui la formulació política que assoleixi Catalunya en el futur immediat o a mig termini, valdria molt la pena recuperar l’esperit de Prat de la Riba i tornar a construir un país modern, de qualitat, en el que el treball i l’esforç siguin els instruments principals per arribar a una Catalunya en plenitud en la que tots ens hi trobéssim a gust, independentment del que pensem, d’on som o de la posició social de cadascú.

Catalunya s’ha de reorganitzar de tal manera que l’educació sigui la primera aposta de futur, des de l’ensenyament de la primària fins als cursos de doctorat a la Universitat. No oblidem el que deia un clàssic que la multinacional més poderosa es la de la intel·ligència. Si som independents i no millorem substancialment la qualitat de l’educació i la recerca no arribarem molt lluny. Molts alemanys diuen que el més important que va fer Bismarck, molt més que haver guanyat tres guerres i promoure la primera unificació d’Alemanya, fou el haver ideat i posat en marxa un bon Abitur, un bon batxillerat, que encara avui és una certa guia en el sistema educatiu alemany.

Catalunya ha de recuperar la seva capacitat d’organització jurídica que la va fer molt gran segles enrera i que sempre ha estat un tret definitori del país. Un país de notaris com Lluís Figa Faura, Josep Maria Puig Salellas, Lluís Roca-Sastre, Ramon Faus Esteve, Raimon Noguera i d’altres juristes que han donat contingut formal i diferenciat a l’aplicació del dret català. El també notari Juan José López Burniol no es cansa de repetir que el dret és tan imprescindible com l’aire que respirem. Els catalans som més hereus de Roma que d’Atenes.

Un país de qualitat passa també per produir idees que afavoreixin a les persones i als seus interessos contraposats. Caldrà que ens preguntem si l’actual sistema de partits, amb la llei electoral no escrita però vigent en absència d’una pròpia, és el més idoni per donar el salt cap al futur que es pretén donar.

No cal dir que tot el que és faci per fomentar i enriquir la llengua és absolutament imprescindible començant a l’escola fins arribar a tots els àmbits de decisió polítics i socials. El que s’ha avançat en aquest àmbit en els últims trenta anys és impressionant. La cultura que es faci a Catalunya haurà de ser tan extensa com diversa tenint en compte que la voluntat universalista de Barcelona ha estat constant des de fa segles.

En començar la més curta legislatura de la democràcia, el president Artur Mas ens parlava que havia fet el govern dels millors. No n’estic segur que l’últim govern passi a la història per aquesta característica. Però sí que hi podem estar tots d’acord en que és Enric Prat de la Riba el que va demanar la col·laboració directa dels millors del seu temps, pensessin com pensessin o vinguessin d’on vinguessin. Aquesta fou una de les seves grandeses. Pompeu Fabra i Puig i Cadafalch no pensaven pas com Prat.

Jordi Pujol i Felipe González, l’any 1982

Per tal de ser percebut i ser un país de qualitat caldrà que es garanteixin els contrapesos necessaris entre els tres poders clàssics, l’executiu, el legislatiu i el judicial, que són imprescindibles per les llibertats individuals i col·lectives. No és una mostra de qualitat positiva el fet que casos judicials que directa o indirectament afecten als poders públics s’entortolliguin indefinidament en els tribunals. Quina interpretació es pot fer del cas més recent, la resolució pràctica del cas Pallerols en el que tornant uns milers de diners s’acaba un cas de corrupció de grans dimensions? Penso que un país en el que la corrupció pugui passar desapercebuda i sense ser aclarida degudament davant dels tribunals, no pot prosperar.

La Catalunya del futur haurà també de garantir la transparència de les accions de govern, la de les institucions i totes aquelles eines públiques de servei als ciutadans. En països tan conservadors i liberals com Anglaterra sempre es preserva el dret a la discrepància, ja sigui de la forma de l’organització de l’Estat com de qualsevol altra qüestió que afecti a les majories i a les minories. El que més importarà en el futur immediat, al meu parer, serà el respecte a l’altre pensi com pensi i parli com parli. Sense respecte al diferent i al foraster no arribarem massa lluny.

Ja s’han produït les eleccions, ja hi ha un nou govern que ha aprovat al Parlament una resolució sobre el dret a decidir. Amb aquest document, el president Mas ha anat a veure un Rei en hores baixes i probablement es reunirà amb Mariano Rajoy, secretament o a la llum del dia en presència de mitjans de comunicació. Però tal com veiem aquests dies el problema és com ens posem d’acord per tal d’elaborar un document consensuat entre cinc forces polítiques que van presentar-se a les eleccions amb el dret a decidir. És un dret a decidir, però, que no vol dir el mateix pels de CiU i ERC que pels del PSC i ICV.

La decisió fonamental es si es vol tirar pel dret o bé encara hi ha possibilitats d’entesa amb Espanya. L’actual govern sembla que ho té clar tot i que sap que una declaració unilateral, un referèndum al marge de la Constitució, té riscos molt alts.

Al marge de les paraules i gestos que han anat enrarint les relacions entre Catalunya i Espanya i que fan que el president Mas digui a Madrid tres dies després de la manifestació del onze de setembre en el sentit de que hi ha desconfiança mútua entre Espanya i Catalunya, malgrat les actituds personals de dirigents polítics i socials d’aquí i d’allà, el fet és que ens trobem davant d’una confrontació entre el govern de Catalunya i el d’Espanya que no serà pacífica ni fàcil.

Es pot pensar que ha arribat el moment d’anar-se’n d’Espanya degut a la crisi que pateix l’estat dintre de les crisis que afligeixen tot el món occidental. També, no oblidem, als Estats Units com es posava de relleu en una recent portada portada de la revista The Economist.

Fins fa molt poc, el pactisme dels catalans, també en la llarga etapa de Jordi Pujol, era la manera d’articular les relacions entre nosaltres i amb els altres.

Hi ha un fet cabdal en el canvi d’actitud de molts catalans que veuen frustrades les possibilitats d’enteniment amb Espanya arran de la sentència del Estatut que provocà la manifestació del 10 de juliol de 2010. L’Estatut havia recorregut tot el camí que establien les lleis espanyoles i catalanes. Aprovat pel parlament de Catalunya, referendat pel Congrés dels Diputats, ratificat en referèndum a Catalunya. No es podia tocar ni una coma. I es van escapçar i suprimir molts articles. Molts catalans van interpretar aquella sentència com una provocació que no podia acceptar-se. Es trencà l’esperit pactista i es construí una línia que porta a l’actual confrontació. S’abandonà el pactisme amb Espanya.

Enric Prat de la Riba i Puig i Cadafalch

Però el pactisme a casa nostra és i ha estat la manera de resoldre els conflictes entre nosaltes mateixos i amb els altres. Catalunya té una cultura política diferent que la de països com Holanda, Bèlgica, Alemanya o Itàlia on rarament governa un partit en solitari. Però la pràctica de les aliances i pactes en la governança de Catalunya ha estat constant des de 1980 fins avui, exceptuant les tres majories absolutes que Jordi Pujol obtingué en els anys noranta.

CiU ja és fruit d’un pacte que està formulat en una federació de dos partits que acostumen a grinyolar de tant en tant. A vegades amb tensions, i a punt de trencar-se, per després sortir enfortits amb un pedaç de roba o una xapa de ferro. Pujol va governar amb el suport explícit de l’ERC d’Heribert Barrera. A partir de 1993 els pactes de CiU amb el PSOE primer i amb el PP després foren constants a Madrid i aquí. Va ser Pujol qui va fer caure políticament a Felipe González en retirar-li el suport parlamentari que li havia atorgat a contracor pensant en Europa i passant per damunt la pudor de les corrupteles que encerclaven als socialistes per tots costats.

En guanyar Aznar el 1996, tornà el pacte amb el PP que fou correspost degudament al Parlament de Catalunya sempre que es necessità. Amb la majoria absoluta d’Aznar es trencaren les amistats polítiques mútues i Pujol fou víctima de la campanya rabiosa del president espanyol contra tot allò que fes olor de nacionalisme, començant pels bascos i també, de retruc, pels catalans.

De l’any 2003 al 2010, Catalunya tornà al pacte entre forces que volien fer fora CiU del poder, després de 23 anys de governs encapçalats per Jordi Pujol. El pacte, per les raons que fossin, funcionà alhora que es convertí en un polvorí entre socialistes, republicans i l’esquerra d’Iniciativa fins que al 2010 foren foragitats del govern per les urnes.

Cal recordar també que en conèixer els resultats electorals de 2003 hi hagué moltes pressions perquè ERC pactés amb Artur Mas que passà a l’oposició malgrat obtenir millor resultats que ningú. Quatre figures destacables del periodisme i la intel·lectualitat del país firmaren un article conjunt al diari Avui demanant que no es fes el tripartit sinó el bipartit amb ERC.

Després de dos tripartits de centre esquerra, el de Pasqual Maragall i el de José Montilla, el pacte continuà de manera implícita amb l’abstenció socialista en el procés d’investidura d’Artur Mas i amb el suport del PP d’Alícia Sánchez Camacho en les lleis principals que s’han aprovat en els dos anys de la primera legislatura de Mas.

En convocar noves eleccions anticipades, Artur Mas aixecà la bandera de l’estat propi i el dret a decidir pensant en dues variants. La primera era encapçalar políticament el moviment independentista que es detectava en la manifestació de la Diada del onze de setembre. La segona era la d’obtenir una majoria absoluta per tal de poder aplicar els remeis imprescindibles per complir amb les indicacions del govern Rajoy que, a la vegada, les rep de la troica formada pel FMI, el Banc Central Europeu i la Comissió.

El disseny era correcte i fins i tot acceptable. Però faltava que la estratègia tan ben pensada i tan ben executada durant la campanya, acabés sent acceptada per una majoria clara de ciutadans. La sobirania i el dret a decidir va rebre un suport majoritari a les eleccions del dia 25 de novembre. Però molts independentistes preferiren l’original a una còpia i s’inclinaren per votar ERC en comptes de CiU que va rebre un dur i inesperat càstig el 25 de novembre.

I ara, novament, estem davant del pacte imprescindible. He escoltat en els darrers mesos que Vicens Vives estava superat i que ja no era l’inspiració històrica de Catalunya respecte al tarannà pactista que hem practicat durant segles, des de la feblesa quasi sempre, però també des del realisme. Artur Mas ha de saber llegir els resultats i entendre que només podrà arribar fins al final de legislatura si accepta la necessitat del pacte amb majúscula. Pensava potser que ho podia fer tot sol, ell mateix. I el president no pot fer el que vol, ni tan sols aprovar els pressupostos sense rebre l’aprovació d’Oriol Junqueras.

El que està en joc és més que l’estabilitat del govern. El que està en perill es la governabilitat de Catalunya. Deia Vicens Vives en explicar la decadència de la Restauració que una de les causes havien estat la impossibilitat de constituir majories de govern sòlides i coherents. “aquest fenomen sembla tenir tres causes: impossibilitat per al govern de revalorar el caciquisme en un moment en què l’opinió pública prestava cada vegada més atenció a la vida política; descomposició progressiva dels partits, disgregats per qüestions de personalisme; sectarisme o extremisme; absència de personalitats que veiessin la política des de la perspectiva de l’interès nacional”. Em permeto suggerir que Vicens Vives no ha mort sinó que es del tot vigent.

Diria que el més important d’enguany, des d’una Catalunya que políticament intenta donar un salt polític de gran magnitud, es contribuir a que la convivència, el respecte a l’altre, la llibertat de pensament i d’expressió, el fer petites grans coses per l’interès comú, facin possible viure en pau amb nosaltres mateixos i amb els demés.

Si la idea i la voluntat expressades per l’actual govern no són compartides per una gran majoria de catalans, difícilment portaran més progrés i pau social. Desitjo que el 2013 avenci pels camins que marquin els polítics representants de la voluntat popular i alhora per construir una societat més justa i més equitativa.

Catalunya i Occident en general afronten reptes i amenaces greus. Cada any i sempre ha estat així. Però cal no perdre de vista que els valors de la llibertat i la dignitat humanes que impulsen la civilització occidental segueixen sent el somni de la major part de l’Humanitat.

I aquests valors cal conrear-los des de tots els àmbits. L’ensenyament secundari i universitari, la recerca, el manteniment i expansió del teixit industrial i productiu del país són pals imprescindibles per bastir la societat del futur. Cal continuar i augmentar les capacitats de Catalunya en tots aquests camps. Si el debat nacional i el debat social poden anar plegats, millor.

Però sense una Catalunya que tingui feina, que faci recerca, que estigui a l’altura dels nous eixos de coneixement que mouen el món, que crei riquesa per tal de poder-la repartir, que no pensi que nosaltres sols ho podem fer tot, que miri a Europa com a referent principal però que no es desentengui de sobte i amb un cop de porta d’Espanya. Sense aquests i altres requisits, l’any 2013 sen’s pot fer molt feixuc.

Els grans projectes patriòtics de Catalunya no s’assoliran sinó es fonamenten en les coses concretes que afecten a les persones i que els hi donin l’oportunitat per poder progressar i viure en llibertat en una societat plural que ha tingut la virtut històrica de sumar i d’integrar totes les onades de nouvinguts que ens han fet evolucionar sense perdre els trets indestructibles de la nostra manera de fer i ser.

L’Estat té molts instruments per reaccionar. L’Estat porta molts mesos a Catalunya. No em refereixo a les tasques ordinàries del Estat sinó a forces destacades per tal de frenar la secessió. El que pot arribar a utilitzar l’Estat ho veiem en informacions que surten cada dia a diaris de Madrid. No sé si són certes o no. Però surten. I en poden sortir més.

Per concloure penso que el dret a decidir el tenen tots els pobles. Però trobo que no es tracta tant del dret a decidir sinó del dret democràtic per expressar la voluntat d’un poble. Quina serà la pregunta, que comportarà, com es combatran els arguments del Estat que no permetrà que Catalunya se’n vagi.

En cas de xoc acostuma a ser el més feble el que rep més. La ruptura amb Espanya no es podrà fer contra Espanya ni sense Europa. És on estem amb aquest moment. La pregunta és: té Catalunya la força suficient, la valentia necessària per assumir les conseqüències d’una ruptura?

La meva opinió és que encara no estem en condicions. Perquè Europa i el context internacional no estarà al nostre costat i perquè la unitat de Catalunya en aquesta qüestió és insuficient. Hi ha molts catalans que no volen veure’s obligats a respondre aquesta pregunta.

Guió de les conferències que he donat a Puig-reig, Vilanova i la Geltrú, Molins de Rei i l’Escala en els tres últims mesos.

 

 

 

 

 

 

 

20 comentarios

  20 comments for “Reflexions sobre Catalunya i Espanya

  1. Jordi P.
    11/03/2013 at 22:20

    Es evident que hi ha un atac sistemàtic per part de l’estat espanyol a qualsevol forma de progrés de Catalunya. Castellà sempre ha estat imperialista i Catalunya treballadora i comerciant. El pactisme vol dir baixar-nos els pantalons i que des del centre es vagin aprofitant de nosaltres. Penso que ha arribat el moment de la majoria d’edat de Catalunya i que per tant es hora de marxar pacíficament d’Espanya. Cal explicar be el que som i volem a Europa i també a Catalunya, cal incrementar l’exportacio a altres països per no dependre tant d’Espanya i cal treure la por als catalans, ja que la crisi ens afectarà igual amb Espanya que sense ella.
    Si hagués de resumir diria: No perdem el temps en intentar dialogar amb Espanya. Enfortim la nostra societat amb treball, esforç, valors, …, com s’ha fet sempre en el nostre país, i enfortim les relacions amb Europa que es el nostre espai cultural mes d’acord amb la nostra manera de ser. Amb els explotadors, mengants i xoriços el menor tracte possible; simplement un tracte de cortesia.

  2. Albert
    11/03/2013 at 09:02

    Pienso que la solución del grave problema que enfrenta Cataluña, Valencia, Baleares, Sevilla,y otras zonas ó autonomias Industriales de España con la Gobernancia que rige y manda del Gobierno Central, no es otra que la necesidad de establecer un verdadero pacto Fiscal más ético, equilibrado y justo.

    Porque por ejemplo en Cataluña todo lo pagamos más caro fiscalment. Aparte de que además pagamos las autopistes, ect.

    Tampoco se cumplen las Inversiones debidas en infraestructuras estatales.

    Repito el problema no es la independència ó el separatismo si no que la causa que lo provoca es el ahogo ó asfixia fiscal y el abandono de las Inversiones en infraestructures básicas y necesarias por tierra, mar y aire.

    Aparte de la falta de respeto a la dignidad y a la lengua pròpia.

    Esas son la cuestión principal y no otra.

  3. dogbert
    10/03/2013 at 17:07

    El periodista Rafael Jorba escriu el llibre de José Montilla
    LLUIS FOIX és l’autor del pròleg del volum, que es presentarà el 21 de març

    El periodista Rafael Jorba, antic subdirector de La Vanguardia i El Periódico de Catalunya, ha sigut l’encarregat d’escriure a José Montilla el llibre en el qual l’expresident de la Generalitat, i ara senador, repassa el seu mandat com a president de Catalunya. El pròleg de l’obra, que es titularà ‘Clar i Català. Testimoni de quatre anys de presidència’ (RBA), anirà a càrrec del també periodista LLUIS FOIX. El llibre serà presentat el proper 21 de març.
    ——————————————————————
    No cunda el panico.

    La noticia no tiene nada a ver con el libro de Edicions 62 que se presentara en La Casa del Libro de Rambla Catalunya en Barcelona el proximo 26 de marzo.

  4. Albert
    10/03/2013 at 11:14

    Pienso que el principal problema de España no es entre los catalanes y los castellanos, ya que todos somos seres humanos e iguales.

    El principal problema, repito, son los corruptores y los corruptos que con su codicia se han introducido como topos, mezclados entre los honrados y éticos políticos ejecutivos del sistema, para medrar a costa del propio sistema y cambiando y adaptando las leyes a su favor valiendose y aprovechando el poder y sus prevendas enriquecerse millonariamente a mansalva.

    Ese es el verdadero problema a atajar, juzgar y condenar.

    • 10/03/2013 at 13:15

      Los mismos corruptos y corruptores Albert que ahora montan mil y una historieta para distraer la atención del personal…

  5. Albert
    10/03/2013 at 09:36

    Sr. Foix: Un article de classe magistral. Assenyat, lògic i clar i català. Som i serem, pro com vostè diu o ens retransmet, em d’esser realistes. I la realitat es que Catalunya i Espanya es necessiten mútuament si els ciutadans volem progressar industrial i econòmicament. I també crear mil-lions de llocs de treball, consumidors i cotitzants.

    Doncs si no tenim en compte aquestes premises no anirem gaire lluny.

    Tots sabem que la mentalitat dels gobernans, que desde el govern central d’Espanya, dirigeixen i disposen de tot el que es guisa tant a tot Espanya com a Catalunya, fan sempre tot el que poden per a interferirse en la nostre idiosincràsia i en la nostre dignitat.

    Ficanse en la nostre cultura, llengua, ect.Intervenin en com em d’ensenyar, ect. ect. I també en el nostre sistema econòmic, industrial i creatiu.

    De fet penso q

    • Albert
      10/03/2013 at 09:43

      P.D. Inesperadament s’ha disparat l’escrit de la resposta.

      Continuo….De fet penso que ens enfrentem a una lluita d’interessos, influencies i sentiments que sempre enfrenten la nostre Economia creativa, emprenedora, talentuda i creadora de articles i fabricats,llocs de trevall, consumidors i per tant cotitzants a l’Estat contra l’Economía inproductiva i subvencionant i no cotitzant. Que nomes crea llocs de treball a base de subvencions i funcionariat.

      Es una opinió, que podria esser la realitat.

  6. Ramón
    09/03/2013 at 14:05

    Pero si no dependemos ni de Cat ni de Esp dependemos de las Euroregiones….y de buenas noticias como esta:
    Dinero europeo para I+D y emprendedores
    En vez de obras públicas, se primará la investigación y la eficiencia energética

    José María Zabala

    http://elpais.com/elpais/2013/01/29/opinion/1359461168_508135.html

    Comentario

    ¿es la primera piedra enfocado al New Deal verde ?

    • 09/03/2013 at 14:11

      Esperemos Ramón que lleguen más iniciativas como esta que comentas…

  7. Rosamaria
    08/03/2013 at 22:00

    M’afegeixo als comentaris de Caparrós i de Desiderio de Sota.
    L’article d’avui és, si més no, una classe magistral, pel que fa a la part expositiva, però, quan arribem al paràgraf de les consideracions personals, que curiosament remarca el senyor Iceta, topem altra cop amb la por, que pot passar facilment com a “ponderació” o “prudencia”, reconegudes com a virtuts lloables, i ho són, és clar, però tan l’ una com l’ altre , esdevenen paralitzadores si es mantenen massa en el temps.

    La pregunta és obligada, perquè esperar més ?….

    Diu el Sr. Foix que la pregunta és: té Catalunya la força suficient, la valentia necessària per assumir les conseqüències d’una ruptura? Forulada així sembla que les conseqüencies d’una ruptura han de ser forçosament nefastes i devastadores. Perquè ? tan bé estem ara ? Vol dir que podem anar a pitjor ?..

    Diu que Europa i el context internacional no estarà al nostre costat. Com ho sap ? Què o qui li dona aquesta seguretat ? Quines són les raons que el porten a concloure en aquest sentit ?? Em caldria saber-les per poder valorar correctament.

    I acaba dient que : la unitat de Catalunya en aquesta qüestió és insuficient. Hi ha molts catalans que no volen veure’s obligats a respondre aquesta pregunta. […] En aquest punt és amb el que estaria potser més d’acord, tot i que li recordo que 3/4 parts del Parlament hi està a favor. És bàsic i imprescindible que la gran majoria del poble català entengui la necessitat de la independencia i sobretot que la gran majoria perdi la por. Ens queda molta feina per endavant, però no és impossible.

    • 09/03/2013 at 00:19

      Rosamaria:
      El Parlament Europeu acaba de crear fa pocs dies una comissió de eurodiputats per estudiar en ponència, com quedaria Escòcia respecte a la Unió Europea.
      Dins i/o fora de la UE.
      Això pot ser molt interessant per a certificar i/o desmentir que una Catalunya amb Estat propi quedaria fora de la Unió Europea.
      Veurem a què conclusions arriben.

  8. Rosamaria
    08/03/2013 at 21:20

    Comencem a construir:
    http://www.elclauer.cat/

    • 09/03/2013 at 00:07

      Rosamaria:
      Aquesta pàgina web presentada i activada ahir és un lloc amb més de 70 preguntes i respostes per ajudar a perdre la por, i aclarir els dubtes als indecisos.
      L’idea duta a terme per a de diverses organitzacions és una excel·lent notícia.

      • Rosamaria
        09/03/2013 at 14:48

        Ho sé, per això he posat l’ enllaç.
        Salutacions cordials

  9. Rosamaria
    08/03/2013 at 21:18
  10. 08/03/2013 at 20:19

    Un article-conferència i, fins i tot, manifest, molt ben documentat i assenyat, Sr. Foix.
    Us saluda ben cordialment

    J. M. Caparrós Lera
    Catedràtic d’Història Contemporània
    Universitat de Barcelona

  11. francis black
    08/03/2013 at 19:01

    Dejo un enlace, es largo pero el texto de Foix también, con los dos llenan el fin de semana y el lunes hablamos.

    http://www.eafit.edu.co/revistas/badp/Documents/badp9/BADP-09-norberto-bobbio.pdf

  12. Desiderio de Sota
    08/03/2013 at 18:05

    …Perquè Europa i el context internacional no estarà al nostre costat … Perqué?. Probablement l’històric. Però és precisament per això que cal treballar el front internacional. Just ara el govern de l’estat genera legislació per a impedir l’actuació de les autoritats autonòmiques sense la vigilància del Ministerio de Asuntos Exteriores. Haurà de ser, donc, la societat civil, els homes de negocis, els mercaders, els investigadors i professors universitaris que s’adrecin a les audiències a l’estranger a cada oportunitat que tinguin. És una feina de tots. Costeruda però factible.

  13. 08/03/2013 at 17:40

    Sr.Foix: la ausencia de una ley electoral en Catalunya, debido esencialmente a la falta de consenso entre los distintos partidos, contrasta con el prolijo texto del nuevo Estatuto y la prioridad en desarrollar ciertos temas tales como el consejo de garantías estatutarias, que difícilmente tienen acomodo en el marco constitucional vigente…el intervencionismo político en la vida ciudadana ha de tener sus límites…

Comments are closed.