Ha caigut tot sol al pou

Jordi Pujol

Jordi Pujol

La biografia política i humana de Jordi Pujol i Soley s’ha torçat irreparablement en un comunicat fet públic el dia de Sant Jaume a mitja tarda. Hi ha qui diu que el reconeixement d’haver amagat diners a l’estranger durant trenta-quatre anys serà una taca grossa en la trajectòria d’un personatge que ha estat una icona del catalanisme polític. Però a mi em sembla un final més propi d’una tragèdia de Shakespeare, amb tots els ingredients de dramatisme personal i col·lectiu.

El partit que va fundar l’ha fet fora de la seva presidència honorífica i de tots els honors i càrrecs que es derivaven de la seva respectabilitat. Tot plegat, molt trist per a tothom. Però els fets són els fets, i el país haurà de tirar endavant i digerir un ensurt polític de gran magnitud i de forta càrrega moral. La llarga vida política del president Pujol s’ha estavellat en el penya-segat de l’opacitat fiscal i en les informacions de les irregularitats d’algun membre de la seva família que aniran sortint des dels tribunals i des dels mitjans de comunicació. El títol del seu últim llibre, El caminant davant del congost, sembla avui premonitori.

Vaig conèixer personalment Pujol a final del 1974 a Irlanda. Era un activista polític que visitava l’illa embolcallat en la representació de Banca Catalana. Hi havia anat per parlar als representats de les Joves Cambres de Comerç d’Europa. En aquell moment, Pujol també manava a la revista Destino, una publicació que des dels anys quaranta havia aglutinat la flor i nata del periodisme català durant la dictadura.

Pujol ho aprofitava tot en favor de la causa política. Tenia Catalunya al cap. Coneixia tothom. M’havia dit que quan havia de prendre una decisió important se’n anava a l’últim racó de Catalunya i mirava de fit a fit la cara d’un pagès o d’una dona vella que prenia el sol en un recer. Amb això en tenia prou. Recordo que el poble de Baldomar (Noguera) va fer una festa a final dels noranta per celebrar la visita de Pujol, que fins aleshores no hi havia estat mai.

A Killarney, al comtat de Cork, no hi van caldre gaires presentacions. Hi vaig arribar just quan Pujol era a punt de començar a dissertar. Tu ets en Foix, oi? Què m’expliques? Què passa a Londres? Com veus la situació dels laboristes? Què passarà a Rhodèsia? Amb el temps vaig anar descobrint que aquell reguitzell de preguntes davant algú que apareixia físicament per primera vegada en l’univers pujolià no era sinó una estratègia per passar tot seguit a donar el seu parer sobre les preguntes que acabava de formular. Feia les preguntes —ho ha fet gairebé sempre —, no pas en l’estil socràtic, sinó amb la intenció de deixar anar una allau d’opinions personals sobre qualsevol tema.

Era un polític de mena, que s’aixecava molt de matí, que tenia una memòria prodigiosa, que no parava mai i que veia els moviments polítics com jugades d’escacs. Com va dir Lluís Armet uns quants anys més tard, “quan els socialistes ens aixequem, en Pujol ja ens ha fet sis o set putades”.

En les nombroses converses personals i telefòniques, en les trobades i en els actes socials, sempre hi havia un recel mutu. Molt sovint no endevinaves el motiu de la trucada fins que feia deu minuts que enraonàvem. Sempre hi havia un estira-i-arronsa dialèctic i polític.

Un estiu estava molt preocupat pels valors. En parlava des de Queralbs i en les xerrades que feia per tot arreu. No s’hi estava gaires dies, a la vall de Núria. Es movia pel territori, trucava a alcaldes, a consellers i a gent diversa de Catalunya. Em va insistir molt sobre el tema dels valors, fins al punt de demanar-me que a La Vanguardia reproduíssim parcialment una entrevista que havia publicat no feia gaire un diari de Girona. Però el redactor a qui vaig encarregar el resum no va titular fent referència als valors, de manera que l’endemà va venir la telefonada amb la queixa corresponent. Aquell dia li vaig dir que els valors eren molt importants, però que les conductes encara ho eren més. Mai més no vam tornar a parlar del tema.

Pujol tenia un arxiu mental, una mena de disc dur on emmagatzemava uns quants milers de catalans amb totes les seves derivades. Era un fons documental que actualitzava constantment. Pujol tenia al cap la fitxa de tota la gent que remenava les cireres del país. En la seva ment, els periodistes hi ocupàvem un arxiu especial. Els coneixia tots, i gosaria dir que de cap no se’n fiava. I si n’hi havia cap que mereixés la seva confiança, moltes vegades l’acabava utilitzant. En això seguia la tradició dels polítics clàssics.
Tot se n’ha anat en orris en un tres i no res. Pujol predicava els valors i no els vivia en una qüestió tan cabdal com la de pagar impostos. Ha estat ell mateix qui ho ha dit. En certa manera, penso que l’ensulsiada de Pujol no l’han provocada els seus adversaris o enemics. Ha caigut al pou tot sol.

Publicat al diari El Punt Avui el 30 de juliol de 2014
 

 

 

10 comentarios

  10 comments for “Ha caigut tot sol al pou

  1. Juan Luís Cordero
    31/07/2014 at 13:43

    Magnífica semblança del Sr Pujol. En un parell de traços es revela tota una personalitat Les referències històriques i de filosofia de la història li donen al seu text un to clàssic i sapiencial. Per què no s’anima a escriure una biografia de l’ex-president o unes memòries peridisticas de la política catalana dels últims trenta anys ‘.

  2. SANTIAGO ROVIRA FARRE
    30/07/2014 at 11:14

    Totalmente de acuerdo con la mayoria y yo hasta habia tenido carnet de Convergencia i Unio, pero ya vi cosas raras con el tema Culell, recuerdan…..con aplausos en una reunion politica de CiU despues de ser declarado inocente POR FALTA DE PRUEBAS, por favor, toda Catalunya sabia la verdad, todo el Osona, etc al tiempo devolvi el carnet, dandome de baja.
    Y referente al Sr. Mas, a firmado su defuncion politica al no pedir y reclamar que intervenga la justicia, en su discurso excesivamente emocional y lacrimogeno ….. ante todo es Presidente de la Generalidad ¡¡¡¡¡

  3. Rosa M Puig-Serra
    30/07/2014 at 11:12

    Va (vàrem) crear un univers que girava entorn seu. Va arribar a creure que portava una cuirassa que el feia impune. Salvant totes les distàncies, una espècie d’ autisme polític i social. La seva empatia deixava molt que desitjar. Hi ha moltes anècdotes que ho confirmen. L’aterratge a la realitat, al món dels mortals, l’ha hagut de sorprendre molt.

  4. Verònica March
    30/07/2014 at 10:58

    El ‘cas’ Pujol, més enllà de la política, s’ha de contemplar des del punt de vista psicològic. El ‘gran’ home ha estat dèbil amb aquells que són de la seva sang. La família, a la qual se li deu haver dit pel dret i pel revès que va ‘abandonar’ per la política, l’ha devorat. Una venjança inconscient, però venjança al cap i a la fi. ‘Matar’ el pare aquí no és una metàfora sinó una realitat.
    Ningú no és or pur, ni tan sols aquells que ens ho semblem. La vida va endavant, i el procès engegat a Catalunya, també. No depén d’ell. Ningú no és imprescindible. Més enllà del dolor per la notícia, la decepció, acabem de rebre una lliçó magistral.

    • Àfrica
      30/07/2014 at 20:05

      Hi estic molt d’acord.

  5. Rosamaria
    30/07/2014 at 10:55

    Sense ànim de contradir-lo, Sr. Foix, no crec pas que «hi hagi caigut tot sol «. Una cosa així, no es diu , a no ser que es tingui un motiu prou potent per a fer-ho. Tot se sabrà…..temps al temps.

    Com més amunt pugen, més avall cauen,….

    ..i de què feia el pare d’ aquest senyor com per aconsseguir una fortuna d’ aquestes dimensions??..potser caldria veure les «entrades i sortides» de diners d’aquest compte…amb les seves dates i els seus imports…

    Jo veig una home fosc i una familia fosca. Un forat negre de dimensions descomunals.

    Una home dedicat en cos i ànima a la política, mentre la seva dona, transmetia o permetia als seus fills una manca de valors impresentable.

    Res no passa perque si. Tard o d’hora , la vida passa factura i acostuma a posar a cadascu al seu lloc.

  6. Albert
    30/07/2014 at 10:40

    Sr. Foix: Cap polític i sobretot si governa, es sant de la meva devoció, perquè no em sento de cap partit. I en Pujol no es pas una excepció.

    El problema no es nomes i únicament en Pujol. Si no tots aquells polítics, homes i dones, que ocupan ó han ocupat carrecs polítics de responsabilitat ó de gobernança hi han presuntament actuat de la mateixa forma enganyadora i corrupta durant anys i anys, que el citat. » De cuyo nombre no quiero acordarme » segons en Miguel de Cervantes.

    I que han permés i fomentat que a Catalunya es paguessin molts mes impostos repetits i sumats, que a tota la resta d’Espanya.

    I mentrestant varios mil-lions de personas viuen en el desemparo del atur, del sense ingressos, del sense menjar i moltissim sense vivenda, ect.

    I que si no fos per la família, avis i pares, ect, veïns, amics i també amb la inestimable ajuda de cáritas, la creu roja, les ongs, les associacions i agrupacions que ajudan voluntària i desinteressadament a tots els desvalguts que poden, encara sería mes evident la catàstrofe, causada per tots aquest elements cobdiciosos de riquesa i poder, que amb la seva actuació patològica de ludòpates inhumana, ens han portat a que estiguem i vivim en la destrcció de la societat del benestar.

    La justícia anglesa el jutjaria per lo criminal econòmic.

    Mentrestant tots aquells que van de Bar i de Cenas a tot Espanya sencera, continuen la seva labor de corruptors, panzacontents (frescales, ect. ) prevaricats i subornaires, ect.

    Al buen entendedor…

  7. 30/07/2014 at 10:02

    Sr.Foix: Existe un dicho que establece que la primera generación crea la empresa, la segunda la mantiene y la tercera la arruina…arruinando con ello a toda la familia…por lo que parece ese dicho se puede aplicar también a la política…

  8. ignasi
    30/07/2014 at 10:01

    Haura estat una peça clau de la nostre historia recent, això es innegable, però no haurà estat un home integra o, com titula avui La Vanguardia, ha deixat de ser honorable. Traicio i decepció moral per part de qui es va voler posar al capdavant d’un pais com a referent moral.

  9. francis black
    30/07/2014 at 09:50

    No hay que dar a los políticos más espacio que el necesario. No son padres espirituales, son gestores de lo público, y hay que márcalos de cerca. Nos falta mucho todavía, poco a poco iremos interiorizando la democracia.

Comments are closed.