Putin, un tsar del segle XXI

Vladimir Putin brindando en el Kremlin

Vladimir Putin brindando en el Kremlin

Rússia sempre torna i sempre condiciona la política europea i la del món. El president Vladimir Putin ha tornat a fer un discurs intimidatori envers Occident. L’escenari fou el saló de Sant Jordi del Gran Palau del Kremlin. Hi havia reunides les dues cambres i els representats de les altes institucions del país. L’anunci havia de tenir connotacions econòmiques, però es convertí en un desafiament a les forces que, segons el president, volen destruir Rússia.

Des de la derrota de Napoleó, el 1812, a Borodino, Rússia ha determinat la política europea. Per la seva constant expansió territorial i per la seva indefinició històrica entres dues ànimes nacionals, l’europea i l’eslava, que han anat sobreposant-se i substituint-se d’acord amb les circumstàncies personals dels seus dirigents. No s’ha d’oblidar que, fins fa poc, la meitat d’Europa central estava ocupada militarment, econòmica i política per Moscou.

Des del congrés de Viena, els russos han col·locat soldats en terres estrangeres amb més freqüència que qualsevol altra potència. Alhora –és un fet que s’ha oblidat–, Rússia ha estat envaïda repetidament des d’occident sense que hagi començat una guerra agressiva contra Europa. Les tropes russes ocuparen París el 1814 i Berlín i Viena el 1945. En les dues ocasions, fou després d’una llarga guerra defensiva. Un país tan immens té una gran inseguretat i periòdicament es vol bastir d’un cordó militar per evitar noves invasions. Napoleó arribà a Moscou el 1812, els britànics i els francesos s’apoderaren de Crimea el 1854, els alemanys entraren a Rússia el 1917 i Hitler ho feu el 1941.

Putin segueix la tradició dels tsars i de la nomenclatura soviètica de protegir les fronteres, especialment després de la desfeta del règim de la Unió Soviètica i el desmembrament d’un imperi que s’havia construït durant segles. Putin sap que la seva supervivència política passa pel patriotisme reivindicatiu respecte de totes o de part de les 14 repúbliques que s’emanciparen després de la caiguda de la URSS.

L’annexió grotesca de Crimea aquest any és una política de fets consumats que intenta repetir a la part oriental d’Ucraïna. Aquesta reivindicació per la força de territoris perduts ha provocat una aïllament de Rússia en l’escena internacional que s’ha traduït en sancions econòmiques que han contribuït a caure en una recessió. L’abaratiment del preu del petroli ha augmentat la sensació de crisi en un país on la democràcia és una pantalla que amaga molta corrupció i falta de llibertats

Putin va marxar enfadat i abans d’hora de la última reunió del G-20. S’ha obert a la Xina i a Turquia en els últims mesos, jugant la carta de l’energia per no quedar del tot aïllat. Referint-se a Ucraïna, Putin digué que l’annexió de Crimea té un sentit de civilització i de sacralitat per a la història de Rússia. I també digué que les sancions són una reacció nerviosa del Estats Units i els seus aliats. Sempre que Rússia aixeca el cap, vol ser independent o consideren que és massa forta, la intenten destruir. Putin no vol ni pot trencar amb Occident. La borsa de Moscou ha caigut fortament, les inversions estrangeres occidentals s’han aturat, el país està dominat per oligarques que fan costat a Putin, però que, alhora, han col·locat sumes importants de capitals a paradisos fiscals o a Europa i els EUA.

No podia faltar en el discurs del dia 4 la referència al potencial militar de Rússia en nombre de soldats i amb armament que pot estar envellit i desfasat però que seria un perill en cas de confrontacions amb les nacions emancipades els anys noranta i també per a territoris com ara Txexènia, que el dijous patí un atemptat de grups islàmics que causaren una vintena de morts. L’Estat Islàmic de Síria i Iraq inclou Txexènia en el seu mapa de la “guerra santa”, que lliura amb una violència extrema i despietada.

Putin se situa en la tradició de Pere el Gran i Caterina la Gran, que feren de Rússia una gran potència. Eren autòcrates que volien copiar molts aspectes de la vida europea i que coneixien els moviments polítics i culturals de París i Londres, però que foren també uns reformadors interns de gran magnitud. A la seva manera i en el seu temps, modernitzaren Rússia, rescatant-la d’una certa barbàrie endèmica i d’un ruralisme reaccionari que, encara avui, perdura en moltes parts de la immensa Rússia.

Putin no té prou força ni voluntat política per construir una societat transparent, democràtica i oberta. Ha conservat bona part dels vicis i tics autoritaris de quan era un agent del KGB a Berlín en caure del Mur el 1989, però no té intenció d’abandonar el poder. És un tsar del segle XXI.

Publicat a El Punt Avui el 7 nde desembre de 2014

5 comentarios

  5 comments for “Putin, un tsar del segle XXI

  1. Rosamaria
    09/12/2014 at 12:08

    Com era aquella dita castellana..??
    QUIEN TUVO , RETUVO…??…es pot haber estat de la KGB i ara esser DEMOCRATA ??
    estic d’acord amb vostè Sr. Foix….

  2. ignasi
    08/12/2014 at 14:14

    L’emperatiu de Rússia, amb aquest cas el president Vladimir Putin, un tsar del segle XXI i d’altres que pensen com ell, li podríem adjudicar aquell refrany que diu: D’ON NO NI HI HA, NO EN POT REIXA.

  3. Albert
    08/12/2014 at 08:01

    Sr. Foix: Penso que Russia i els seus oligarques no son un perill de guerra i desequilibri econòmic, per a la resta del mon. Pero tambe es cert, que Russia necesita tíndre assegurada i ben protegida la sortida per terra, mar i aire cap al mar negra. I segurament no parará en aquest empeny.

    Hem d’agrair tant a Russia com els Estats Units de Nortamerica per la seva importantissima contribució a la fi de la 2ª Guerra Mundial. Que recordem que va iniciar Adolf Hitler i els seus fanàtics seguidors. Amb els seus forns crematòris, aon varen morir injustament, 6 mil-lions de jueus junt amb gent d’altres races, entre ells els gitanos.

    España amb el general Franco i els seus seguidors ui beneficiaris, va col-laborar obertament primer amb Hitler i Alemania i mes tard amb els Estats Units. Acabada la guerra i mes tard, durant la Presidencia a els Estats Units del Presidenta Eisenhouer, que va visitar expresament a n’el General Franco, España va firmar amb els Estats Units un tractat d’ajudar mutua en cas de guerra i els Estats Units de resultas d’aixo, varen instalar un Petroleoducte per el seus us exclusiu, que va desde La Rota a Zaragoza. Juntament amb 4 bases militars que incluen terra, mar i aire.

    En resum, el nostre mon está en deute amb Els Estats Units i amb Russia. A pesar de les pegues in les contradiccions que aixo comporta.

    Ara, el perill actual es l’Estat Islàmic i el seus fanàtics seguidors i tambe els grans lobbies internacionals que manipulen l’economía, les Borsas i inventen, crean i provocan les Guerras a caprici i a favor dels seus interessos.

  4. dogbert
    08/12/2014 at 02:03

    Putin sabe que nadie quiere destruir Rusia.
    Putin tiene que recordar de vez en cuando que esta ahi a toda una tropa de jefes de estado y primeros ministros que lo son de paises mas homogeneos, menos extensos y mas llevables que el suyo.
    Putin simplemente no quiere problemas añadidos.

  5. 07/12/2014 at 17:32

    Sr.Foix: no me da miedo la oratoria iracunda, grandilocuente y excesiva de Putin o de otros presidentes similares que hay esparcidos por el mundo…lo que me da miedo es el seguidismo, silencio y plácet de quienes les escuchan decir esas barbaridades deseando verlas cumplidas…me traen muy malos recuerdos…

Comments are closed.