Fronteres artificials

Lloyd George, George Clemenceau i Woodrow Wilson a la Conferència de París de 1919

Lloyd George, George Clemenceau i Woodrow Wilson a la Conferència de París de 1919

Les delegacions reunides durant els primers sis mesos de 1919 a París per refer les fronteres europees són un dels episodis més caòtics de la història diplomàtica europea del segle passat. Es reuniren personatges dels vencedors i vençuts en la Gran Guerra. Els tres principals actors foren el president nord-americà, Woodrow Wilson; el primer ministre de França, George Clemenceau, i el britànic, David Lloyd George.

Milers de polítics, diplomàtics, cartògrafs, filòsofs i enginyers donaren tombs per París per obtenir avantatges territorials i polítics com a conseqüència de la devastadora desfeta de la guerra. S’havien de refer les noves fronteres que sortirien de les cendres dels imperis caiguts, molt especialment el d’Àustria Hongria, el d’Alemanya i l’Otomà. Una generació abans, l’any 1886, s’havien reunit a Berlín les potències colonials europees per repartir-se el continent africà sense cap altre criteri que l’adquisició de territoris rics en matèries primeres i en mà d’obra d’esclaus. Les fronteres no van tenir en compte els aspectes ètnics, històrics i culturals que té un continent de la magnitud d’Àfrica.

La Conferència de París de 1919 produí el Tractat de Versalles que, amb les seves 440 clàusules, les moltes excepcions, la intervenció directa de França, els Estats Units i el Regne Unit per alterar acords ja pactats, nasqué amb la llavor dels grans conflictes que marcarien les turbulències i guerres del segle passat. Les fronteres es traçaren amb criteris d’oportunisme polític, d’interessos econòmics i conceptes pràctics.

L’idealisme del president Wilson fou contrarestat per l’astúcia de Lloyd George i per la set de venjança de Clemenceau, que interpretava el sentiment de milions de francesos que havien perdut pares, germans o fills en una guerra que fou iniciada per la voluntat bèl·lica d’Alemanya. Entre aquelles nombroses comitives hi havia polonesos que aconseguirien el renaixement de Polònia, esborrada del mapa feia gairebé dos segles, búlgars, romanesos, txecs, eslovacs, grecs, italians, kurds, àrabs, xinesos, japonesos, reis sense corona, polítics fracassats i gent que aprofitava el desconcert que regnava a París.

Hi havia dos personatges que no tenien rang polític però la seva veu fou escoltada a les més altes instàncies. El primer era John Maynard Keynes, conseller del departament del Tresor de la Conferència de Pau. Keynes, jove i baixet, venia d’Eton i de Cambridge carregat de premis acadèmics. Era membre del cercle de Bloomsbury i havia tractat Virginia Wolff i Bertrand Russell. Keynes fou la figura que millor va combatre l’esperit de venjança contra Alemanya que francesos i britànics volien aplicar sobre la potència perdedora.

Poc després de signar-se el Tractat de Versalles va escriure la seva cèlebre obra, Les conseqüències de la pau, en la qual oferia un esquema per tal de resoldre els problemes econòmics d’aquella Europa devastada per la guerra. En comptes d’establir noves fronteres, deia, s’havia de crear un mercat comú, abolir tots els deutes entre els estats. Alemanya no podia quedar ofegada per un deute que només crearia ressentiment. El que va ocórrer en la següent generació li va donar la raó. Hitler es proclamà líder de l’Alemanya humiliada i vingueren les desgràcies i les perversitats de tots conegudes. Clemenceau deia que França havia pagat deutes astronòmics després de la derrota de Napoleó a Waterloo i novament després de la guerra francoprussiana de 1871. Prússia i després Alemanya ho van voler cobrar tot. Ara era el torn de França. Veient en perspectiva el que ha passat a Europa en els últims dos segles, mai es valorarà prou positivament la situació que es viu avui a Europa, malgrat les crisis i les desavinences normals en tots els sistemes democràtics.

L’altre personatge que també assessorava la delegació britànica era Arnold Toynbee, historiador dels cicles de les civilitzacions, una persona discutida acadèmicament però universalment respectada. Relata que un dia va entrar a veure Lloyd George sense que el primer ministre britànic advertís la seva presència. El polític parlava sol i deia: “Mesopotàmia, sí, petroli, aigua per regar… Mesopotàmia ha de ser britànica. Palestina, sí, la Terra Santa, el sionisme, ha de ser nostra… Síria, què hi ha a Síria… que se la quedin els francesos.”

D’aquell repartiment arbitrari i artificial van venir tots els problemes que s’han arrossegat per l’Orient Mitjà fins avui. És prou coneguda la fotografia de Gertrude Bell i Winston Churchill, en mig d’una gran terra campa de l’Iraq, dibuixant fronteres amb un compàs i un bastó. Les fronteres artificials dibuixades per gent aliena a les cultures, tradicions i la història local, són la llavor dels conflictes del futur.

Publicat a El Punt Avui el 12 d’abril de 2015

 

 

 

20 comentarios

  20 comments for “Fronteres artificials

  1. Francesc
    14/04/2015 at 08:29

    Los «Catorce Puntos de Wilson»

    1. Convenios abiertos y no diplomacia secreta en el futuro.
    2. Absoluta libertad de navegación en la paz y en la guerra fuera de las aguas jurisdiccionales, excepto cuando los mares quedasen cerrados por un acuerdo internacional.
    3. Desaparición, tanto como sea posible, de las barreras económicas.
    4. Garantías adecuadas para la reducción de los armamentos nacionales.
    5. Reajuste de las reclamaciones coloniales, de tal manera que los intereses de los pueblos merezcan igual consideración que las aspiraciones de los gobiernos, cuyo fundamento habrá de ser determinado, es decir, el derecho a la autodeterminación de los pueblos.
    6. Evacuación de todo el territorio ruso, dándose a Rusia plena oportunidad para su propio desarrollo con la ayuda de las potencias.
    7. Plena restauración de Bélgica en su completa y libre soberanía.
    8. Liberación de todo el territorio francés y reparación de los perjuicios causados por Prusia en 1871.
    9. Reajuste de las fronteras italianas de acuerdo con el principio de la nacionalidad.
    10. Oportunidad para un desarrollo autónomo de los pueblos del Imperio austrohúngaro.
    11. Evacuación de Rumanía, Serbia y Montenegro, concesión de un acceso al mar a Serbia y arreglo de las relaciones entre los Estados balcánicos de acuerdo con sus sentimientos y el principio de nacionalidad.2
    12. Seguridad de desarrollo autónomo de las nacionalidades no turcas del Imperio otomano, y el Estrecho de los Dardanelos libres para toda clase de barcos.
    13. Declarar a Polonia como un estado independiente, que además tenga acceso al mar.
    14. La creación de una asociación general de naciones, a constituir mediante pactos específicos con el propósito de garantizar mutuamente la independencia política y la integridad territorial, tanto de los Estados grandes como de los pequeños.

    • 14/04/2015 at 19:01

      Siguen vigentes hoy en día Francesc…

  2. Magí de Cal Corona
    13/04/2015 at 18:32

    Quines qualitats ha de reunir un bon polític?

    • Rosamaria
      14/04/2015 at 09:53

      N’hauria de tenir unes quantes….però la imprescindible és la «honestedat».

      Per a accedir a qualsevol lloc de treball són imprescindibles uns requisits predeterminats……per ara, per a gobernar un país, no se’n demana cap.

  3. Magí de Cal Corona
    13/04/2015 at 18:29

    Pel que sembla, els pactes que es varen fer en acabar la primera Gran Guerra no van pas apaivagar els ànims. Van constituir una concausa per l’adveniment de la segona ?

  4. francis black
    13/04/2015 at 13:03

    Hay que hacer una comisión de investigación para esclarecer el concepto «amigo» en la política catalana.

    • 13/04/2015 at 18:20

      Tener amigos en política ya es difícil Francis…y tenerlos con derecho a roce y que no sean de tu partido ya es el acabose…

      • Àfrica
        13/04/2015 at 20:28

        O el empezose!!!

      • francis black
        13/04/2015 at 21:05

        Si pero hay más. El niño de los coches se considera amigo del Sr. Mas pero él dice que no, que los matrimonios no han comido juntos y que su unico amigo en politica es Vilajoana. Puig dice que él si es amigo de Jr pero que no sabe nada de la serie. La ex de el de los coches dice que el coleccionista no tiene amigos con los que no hace negocios y que hay dos más que amigos supongo o de diferente tipo que la de JR y Puig y que la de Mas y Vilajoana que cuando se relajan traman escuchas. Esto es un lio. Hay que definir amigo.

      • Rosamaria
        14/04/2015 at 09:56

        …y si además … – si se me permite un toque frívolo…..hay que llevar encima unas cuantas copas de mas para encontrar el atractivo de la Sra. Camacho.

  5. Rosamaria
    13/04/2015 at 10:11

    …i després…..encara hi ha qui s’extranya del vot en blanc i de l’ abstenció……

  6. francis black
    12/04/2015 at 21:36

    Las fronteras son un invento del que tiene contra el que no tiene. La frontera nació el día que alguien encontró un pozo de agua y dijo , yo ya soy sedentario tú sigues siendo nómada. Ahora es más complejo pero la idea es la misma.

    • david g
      13/04/2015 at 15:58

      jajaja la frase del pozo es fantástica. parece un chiste pero su trasfondo, en mi opinión, da mucho en la diana: detrás de las fronteras está (casi) siempre el reparto de los recursos.

  7. José A. García
    12/04/2015 at 21:14

    La venganza no es una buena razón. La historia es una secuencia de venganzas, y cada tribu siempre tiene alguna que satisfacer. Las personas no percibimos que, como dice Albert, se nos manipula, que la información se filtra y se presenta como conviene… Y… Pero no debemos olvidar que los que nos engañarán mejor son aquellos que mejor conocen nuestras emociones y que saben susurrar en nuestros oídos lo que queremos oír. No es fácil dejar de confundir los intereses de las tribus con los de las personas y el bien común.

  8. Perogrullo
    12/04/2015 at 19:12

    No escucharon al coronel Edward Mansell House. Aquí término su colaboración con el presidente Wilson. House lo había llevado a la presidencia. Philips Dru el administador, fue la hoja de ruta.

  9. 12/04/2015 at 16:06

    Sr.Foix: resulta desalentador contemplar como pasan y pasan los años y los problemas continuan sin solucionarse…es lo que tiene dibujar fronteras a bastonazos…

  10. Albert
    12/04/2015 at 16:01

    Sr. Foix: Bon e ilustratiu article. Em quedo amb els 4 últim paragrafs.

    Perque expresa la realitat i la veritat del » poder «, que nomes mira pel seus interesos económics prescindint dels sentiments humans, de la miseria, de la guerra i de les morts de mil-lions de personas. A alguns d’ells, els hi es ( presuntament, enterament igual que morin mil-lions de personas. Es la crua veritat.

    No es tracta d’Estadistes, si no de Boixos ludopatas del poder. Doncs mai en tenen prou. Com tots aquells, presuntes, de cada nació, que van de Bar i de Cenas. De cuyo nombre no quiero acordarme. Pero que, ja tots sabem de qui es tracte.

    • 12/04/2015 at 16:08

      Bar y Cenas…no caigo Albet…danos más pistas…

      • Albert
        12/04/2015 at 22:09

        BartoloméC, la explicación es » No comment » ó » Al buen entendedor… «

        • 12/04/2015 at 23:10

          Cuanta razón llevas Albert…pero ya ves cómo nos luce el pelo a pesar de lo evidente de tus comentarios…

Comments are closed.